Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Uns llibres xiuxiuegen

No crec que els llibres ens arribin per atzar. Què diran els meus quan algú els trobi per aquí? Què busquem quan els llegim? Què xerren entre ells sobre nosaltres?

Els protagonistes d''El padrí'.
Els protagonistes d''El padrí'.

“Agafi els que vulgui; això és gratis”. Palafrugell. Fa unes setmanes. Botiga en liquidació. Vaig entrar perquè hi havia vist un petit moble vagament noucentista i vaig aplicar les arts de la suposada indiferència que vaig aprendre al Gran Bazar d’Istanbul. Tal com vaig fer llavors amb una mediocre catifa blavosa, tot un èxit: no em van rebaixar ni un euro. “Això” eren llibres vells. És clar, qui vol llibres ara. Entre una nevera de segona mà i un tocadiscos dels seixanta tot atrotinat, un centenar d’exemplars, perfumats d’humitat i amb el paper esgrogueït per l’àcid del temps.

Un parell de purgues a fons i en vaig triar una quinzena. La culpa, sis vegades de Sven Hassel (General SS, Gestapo, Los panzers de la muerte, Batallón de castigo…). Tots a Libros Reno, que editava G.P. (Germán Plaza). Que, a més, hi hagués La piel, de Curzio Malaparte, em va portar, ara a la gatzoneta, a dibuixar el possible propietari, perquè els llibres ens defineixen, com la roba: algú tan fan d’un possible nazi danès que es va fer ric inventant novel·les de soldats alemanys al front, solidaris camarades de dubtosa reputació i escrúpols, i d’un presumit militar italià mig protegit de Mussolini, només podia ser un exoficial de les SS d’incògnit en alguna majestuosa casa de pedra de Begur, a la Costa Brava. Me la imagino protegida per una bardissa espessa i un parell d’agressius pastors alemanys, i amb una biblioteca de noguera en una torrassa des d’on difuminar el passat davant de les illes Medes. Prefereixo no psicoanalitzar per què me’ls he quedat jo…

Al pack hi havia dues joies que diria que em redimeixen. Una, discutible que fos del mateix propietari: l’Estudis biogràfics de les obres completes de Joan Maragall, edició del 1930 que van fer els fills, primera sense censures. Però la segona segur que era de l’alemany que just havia caçat: Los documentos de ‘El padrino’ y otras confesiones, de Mario Puzo (Grijalbo, 1973). La mare de l’autor creia, com el meu venedor, que els llibres eren inútils. No sabia llegir ni escriure. Ja tenia prou feina a pujar set fills amb el seu marit, un altre analfabet, al gueto napolità de Manhattan, el fogó de l’infern, com es coneixia aquest racó de la Desena Avinguda. Puzo volia fugir, via escriptura, d’un ambient en què un oncle seu va robar cada dia, durant 30 anys, sis ous, mantega i una bossa de farina del restaurant on treballava. O on els germans grans dels de la colla assaltaven camions de vestits de luxe i revenien les peces en un barri on tots –a l’hivern, carbó i a l’estiu, gel– robaven dels hangars del Ferrocarril Central de Nova York, que donava feina al veïnat.

Amb 15 anys, Puzo estava corromput pel poder, pur dictador, pura màfia: controlava part d’un centre social per reconduir joves i va arribar a tirar lleixiu en pols als ulls d’un monitor. Una confabulació d’amics i enemics (“gran lliçó”, deia) el va treure d’allà, això sí, amb les lectures de Doc Savage, La Sombra, l’Scaramouche de Sabatini i quilos de Dostoievski. De tot allò, li va quedar que anava robant algun puro del despatx del productor de la Paramount quan l’adaptació d’El Padrí, novel·la que després de tres anys i només a força d’indagacions sobre la màfia (“Mai m’he trobat amb un gàngster digne d’aquest nom”, encara que es va dir que un d’ells li havia donat un milió de dòlars per aquest exercici de relacions públiques) va acabar el 1969 per cobrar el final de la bestreta de 5.000 dòlars d’un nou editor, i se’n va poder anar a Europa de vacances. Volia retocar-la, per això li va dir al seu agent que encara no la mogués. N’havia escrit dues de molt millors, La arena sucia (1955) i La Mamma (1965). Bones crítiques, però cada vegada menys lectors i ingressos. Llavors va descobrir que “els editors volien fer diners, no art”, i ell, “durant 45 anys, havia cregut en l’art”.

Total, que va tornar del Vell Continent amb 8.000 dòlars de deutes per tot el que s’havia rebentat en casinos de la Riviera, però el seu agent ja tenia una oferta de 410.000 pel llibre. Els drets al cinema gairebé els va regalar per 12.500 dòlars, a compte de 50.000 si la Paramount l’adaptava. El llibre va ser el més venut als EUA durant 67 setmanes. La productora, que no creia en el film, va posar Francis Ford Coppola de director perquè tenia arrels italianes i venia de dos fracassos: fàcil de dominar, a priori. Tot i que Puzo sempre va tenir en ment Marlon Brando, la productora s’hi va oposar: es decantava per Charles Bronson, però aquí es va imposar el mal geni de Coppola, com va fer amb Al Pacino per al paper de Michael, malgrat un mes de proves decebedores i l’aposta dels directius per Robert Redford.

Puzo va tenir una trobada extraordinària en un restaurant amb Frank Sinatra perquè va veure un mirall en el cantant apreciat per la màfia de la novel·la. El van obligar a començar el guió amb una escena ximple entre el Michael i la seva nòvia i no va poder incloure mai cap gran veritat, la frase més famosa del llibre: “Un advocat pot, amb la seva cartera, robar més que un miler d’homes armats”.

Per venjar-se d’un Hollywood que no li va donar el control de la pel·lícula, Puzo va escriure aquest llibre de confessions, on hi ha fragments d’un diari de quan s’ofegava com a artista frustrat, el 1950. Hi escriu: “L’única cosa que un pot fer és dir-se a si mateix: ‘Descobriré la veritat’, rellegir el manuscrit, tatxar el que soni fals… no preocupar-se de res més”.

És curiós que el 1885, amb 25 anys, Maragall es planteja una cosa similar: “Però jo, malgrat ésser vulgar, sóc capaç, verbigràcia, de fer una revolució en literatura? (…) D’una banda, em sembla que sí, però de l’altra veig que no la faig; i això és d’una realitat aclaparadora; perquè si no faig això, què faré?”. Vaig parar de llegir. Vaig saltar a Google i vaig teclejar la meva primera crònica: ja feia dos anys; després vaig repassar articles vells. Egosurfing? Gens ni mica...

No crec que els llibres ens arribin per atzar. Què diran els meus quan algú els trobi per aquí? Què revelen del meu jo periodista des del James Agee d’Elogiemos ahora a hombres famosos al Jo acuso, d’Émile Zola? I els prestatges de biografies, de les memòries de Ganas de hablar, d’Ignacio Agustí, a les d’El món d’ahir, de Stefan Zweig? I les novel·les, del Tan alemanes, de Walter Abish, a Las memorias de Adriano, de Marguerite Yourcenar? I de Marinero en tierra, de Rafael Alberti, a Hojas de hierba, de Walt Whitman, a les lleixes de poesia? Per què hi ha aquests i no uns altres? Què busquem quan els llegim? Què xerren entre ells sobre nosaltres? Les biblioteques, cada títol, un murmuri, ho diuen tot d’un, i no tant el que som com el que hauríem volgut ser i, potser, ja no serem mai.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >