Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La incomoditat

Al Parlament, en una sessió ordinària –en el bon sentit de la paraula–, l'estretor es pot suportar gairebé sense notar-la

Encreuaments, sovint, incòmodes, al Parlament.
Encreuaments, sovint, incòmodes, al Parlament.

El Parlament no és funcional. Em refereixo a l’arquitectura: al disseny de l’hemicicle, la disposició dels escons, les files, els graons per pujar i baixar a la tribuna o les columnes que sostenen el sostre. Un sostre altíssim, tant que fins i tot García Albiol col·locat aquí al mig sembla un paio d’alçada estàndard. Es nota que aquest hemicicle es va pensar en una altra època. I per a una altra època. Per exemple, per a un temps amb menys parlamentaris (i, sobretot, moltes menys parlamentàries). Al Parlament de la República, el 1932, hi havia 85 diputats. Tots homes, per cert. Avui, la Cambra inclou 50 persones més. I l’espai físic és el mateix, malgrat les reformes –arquitectòniques, de nou– que s’hi han fet. Per força, augmenta la proximitat entre uns i altres. Una font de molèsties assegurada.

En una sessió ordinària –en el bon sentit de la paraula–, l’estretor es pot suportar gairebé sense notar-la. La majoria de senyories s’estan assegudes a l’escó sense aixecar-se gaire, i els portaveus, més obligats a moure’s, ja tenen el seient al costat del passadís, i això simplifica les coses.

El cas és pitjor quan passa com en aquesta inauguració de legislatura, en què bona part de la sessió es dedica a votacions nominals i secretes; cada diputat/ada s’ha d’aixecar quan es pronuncia el seu nom, baixar pel passadís central i arribar fins a la Mesa per dipositar el seu paper amb el vot. Aquest passadís sembla llavors el d’un avió, amb molestos embussos a la sortida i a l’arribada d’un trajecte. O pitjor encara, un incòmode habitacle d’ascensor, perquè almenys en un avió no et veus obligat a saludar ni dir res al viatger que bloqueja el pas per penjar una pamela al compartiment superior. En canvi, al Parlament queda estrany que no saludis el col·lega amb qui et creues. I podria ser que no tinguessis res gaire maco per dir-li.

Els encreuaments de diputats a dalt i a baix de les escales són un moment per a la cortesia –una salutació o un somriure–, per a l’afecte –un copet a l’esquena, tampoc cal que arribem al petó de Pablo Iglesias i Xavier Domènech– o per a la incomoditat. Però, en qualsevol dels casos, resulta impossible fer veure que l’altre no hi és. És més, intentar forçar aquesta ignorància mútua pot ser més que evident. L’ordre alfabètic ha fet que Inés Arrimadas hagi hagut de votar just abans que Elsa Artadi, aquesta nova diputada de Junts per Catalunya que es diu que és la veu de Puigdemont a aquest costat de la frontera realment existent. Sentia curiositat per veure si hi havia contacte visual, salutació o menyspreu explícit. M’he quedat amb les ganes, perquè Arrimadas ha evitat Artadi creuant pel bell mig de la tribuna d’oradors, o sigui, pujant a l’estrada i baixant-ne: tot plegat una mica incòmode i forçat.

No sé si és una premonició del to que ens espera. La veritat és que Arrimadas ja havia inaugurat la legislatura des del seu escó amb una queixa, demanant que no es permetés el vot delegat dels diputats presos, mentre que Artadi havia arribat al Parlament carregant un llaç groc gegant que ha col·locat en un dels escons buits, i amb el qual s’ha fet unes fotos tot just abans d’entrar (aquesta jornada inaugural ha estat prolífica en fotos: molts dels que s’hi estrenaven no podien resistir la temptació del retrat).

El recentment escollit president del Parlament, Roger Torrent, ha fet un discurs en el qual es pot entreveure un tarannà dialogant –més que en el d’Ernest Maragall com a president d’edat, força combatiu–. Torrent ha anunciat que volia ajudar a cosir la societat catalana, tan descosida. A la vista d’alguns gestos, no ho tindrà fàcil. I això que aquesta era la sessió pre-històrica, així, amb guionet, per remarcar el sentit literal d’anterior a la històrica –de nou la història convocant fins a l’extenuació–, que serà la de la investidura del president de la Generalitat. Aquesta vegada, almenys, s’ha aconseguit acabar la sessió amb tots els grups presents mentre sonaven Els segadors. Ja després, que en alguna zona es notés l’emoció a flor de pell, mentre que en una altra es fes evident la impaciència per acabar un tràmit pesat ja quedava en un segon pla. Els retrets gruixuts, les vestidures esquinçades i aquesta graponeria del reglament com a argument polític queden per al proper dia.

Assistint a les incomoditats d’aquest Parlament per cosir, he recordat l’època en què, en una sessió com aquesta, la tensió era tan mínima que, entre els vots als candidats a presidir la Mesa, sempre acabava colant-se’n algun per a Marta Ferrusola o el pato Donald.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ