Selecciona Edició
Connecta’t

Coixet: “Que més dones dirigeixin o produeixin cinema és qüestió de reparació històrica”

La directora catalana, amb ‘La llibreria’, suma 12 nominacions als Gaudí

Foto de família dels nominats als X Premis Gaudí de cinema. Ampliar foto
Foto de família dels nominats als X Premis Gaudí de cinema.

És el dia de la foto de família dels nominats als Premis Gaudí, que es lliuraran el 28 de gener, i el bar d'un luxós hotel del centre de Barcelona és ple a vessar de cares conegudes del món del cinema i la televisió. Per primera vegada, la paritat entre directors i directores de cinema que aspiren als guardons gaudinianas en les categories principals —millor pel·lícula en català o en una altra llengua, direcció i guió— és un fet.

“Quan vaig començar en aquest món, fa prop de 30 anys, gairebé no tenia referents de directores de cinema. Recordo Ida Lupino, per exemple. És evident que el panorama ha millorat, tot i que encara ho ha de millorar molt més. M'alegro que aquest any hi hagi paritat als Gaudí, també ha passat en diverses edicions dels Goya i espero que sigui una tendència, no un fenomen d'uns anys. I confio en això perquè totes les legislacions cinematogràfiques, tant a Catalunya com a Espanya, van encaminades a això. Penso que la promoció del cinema dirigit o produït per dones no és una qüestió de quotes o de discriminació positiva, sinó que és una qüestió de reparació històrica”, explica Isabel Coixet abans d'asseure's amb la resta dels nominats. Coixet opta amb La llibreria a 12 Gaudí, entre els quals hi ha el de millor pel·lícula en llengua no catalana, millor direcció i millor guió. És el mateix nombre de candidatures a les quals aspira als Premis Goya, que es lliuraran el 3 de febrer. L'acumulació de nominacions sembla que no impressiona gaire la directora de cinema catalana: “És clar que fa il·lusió, però el que em fa més contenta de La llibreria és que ha connectat amb la gent. Jo crec que ha anat bé perquè és una història de lluita, la protagonista no és una heroïna. És una pel·lícula en la qual tothom es pot identificar com a algú que té un petit somni que se'n va en orris, és fàcil identificar-s'hi quan les coses van maldades”.

Emily Mortimer és l'actriu protagonista, que encarna una dona a qui tothom li dona consells —més aviat la dissuadeixen— sobre el projecte d'obrir una petita llibreria: “També li podria passar a un home. Però segur que si hagués estat un home s'hauria estalviat tot el rotllo paternalista i la gent amb els seus consells. I és que això passa en la realitat, el que em costa més de ser dona és que tothom es creu amb el dret de donar-te consells i això sempre m'ha posat de mal humor”. Recorda que en el primer rodatge que va dirigir no va tenir cap més remei que sobreactuar “perquè em prenguessin seriosament”.

Coixet és una fan del cinema que estan fent joves directores, com Carla Simón —que amb Estiu 1993 és una altra de les clares favorites dels Gaudí i els Goya—, Elena Martín—amb Júlia ist també opta al Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana o Elena Trapé, que el 2010 va fer Blog, la seva òpera prima en cinema. “El que passa és que a les dones els costa més, tres anys més que als homes, segons les estadístiques, fer la seva segona pel·lícula. Calen més dones productores que confiïn en dones dirigint, però de debò, no només amb gestos de cara a la galeria”.

Explica que a ella li fa bastant de “pudor” exigir a les administracions un suport més decidit a la indústria del cinema: “Potser hauria de ser així, però hi ha tants problemes socials urgents...” Creu que davant de la crisi que està patint la indústria del cinema –“tot i que des que jo recordo, sempre s'ha parlat de crisi”, matisa la producció de sèries televisives és una altra finestra: “Com a creadora el que vull és seguir explicant històries, potser és que la gent ha perdut l'interès d'anar al cinema, però espero que no sigui així perquè es tracta d'una altra cosa. Els operadors han nascut per crear contingut per a la televisió i són fantàstics, però hi ha alguna cosa que és diferent al cinema, on les pel·lícules encara deixen un pòsit més profund”.

Coixet tampoc confia que el mecenatge pugui contribuir a donar oxigen al finançament de les produccions cinematogràfiques: “Això no és com Amèrica, on hi ha veritables mecenes, per exemple, del Metropolitan, perquè són uns amants de l'òpera. Aquí els mecenes que podrien fer-ho prefereixen comprar-se tres o quatre Rolls Royce o gastar-se els diners en altres coses. Fixa't el que ha passat amb el cas Palau, el que feien era buidar la caixa en comptes de destinar els diners a millorar els espectacles i els concerts...”

Entrant una mica en el terreny polític, Coixet —que se sent catalana, espanyola i europea— diu que la situació catalana actual li sembla que ara està en una fase “gasosa, amb una boira espessa”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >