Selecciona Edició
Connecta’t

Don Pelayo parlava asturià (o gairebé)

Tornen els clams contra la diversitat lingüística davant la proposta de fer cooficial l’asturià

Monument a Don Pelayo a Covadonga.
Monument a Don Pelayo a Covadonga.

Només falta un bol gegant de crispetes per gaudir del debat que, en l’ordre filològic i polític, s’està muntant al voltant del reconeixement de la cooficialitat de l’asturià a Astúries, vella reivindicació de l’esquerra d’aquelles contrades i anatema per a la dreta blava i la taronja, que veuen en les demandes del que anomenen bable (designació despectiva, és clar) una nova amenaça de separatisme (inspirada en el separatisme català, és clar) i un nou argument per cimentar la unitat d’Espanya, “mejor unidos” i tot això. Si tenim present que el tòpic més caspós de l’origen d’Espanya és allò que Astúries és Espanya i la resta és “tierra de conquista”, que es plantegi obertament la cooficialitat de l’asturià vaticina més d’un curtcircuit neuronal.

No cal dir que el més possible és que el mític Don Pelayo, si fem cas de les tesis més esteses sobre el seu origen —que el consideren pròpiament astur i no pas un refugiat procedent del sud fugint de la invasió àrab—, parlés com a llengua materna alguna cosa derivada del llatí que amb el temps, a la vegada, derivaria en l’asturià actual. De fet, no podria ser d’altra manera, al segle VIII el coneixement d’idiomes no era una pràctica estesa i cadascú parlava el que parlava. ¿Amb quines paraules es deuria dirigir a aquella colla de bàrbars que pretenien engegar la reconquesta amb quatre garrots i molta testosterona? ¿Podia tenir alguna mena de coneixement del dialecte del llatí que per aquells temps també feien anar a les valls càntabres veïnes? Probablement no, si el llatí peninsular es fragmenta a l’alta edat mitjana és precisament per la falta de comunicació entre territoris arran de la invasió àrab, cosa que llega, d’esquerra a dreta mirant el mapa, quatre llengües romàniques conegudes: gallec, asturià, castellà, aragonès i català.

A partir d’aquest moment fundacional, la història lingüística peninsular és relativament simple: dues llengües, el gallec i el català, s’expandeixen de nord a sud per mitjà de reconquesta i repoblació, mentre que una altra llengua, el castellà, ho fa en forma de falca i fins al segle XV minoritza les dues llengües romàniques veïnes, l’aragonès i el mateix asturià, condemnades a dominis lingüístics esquifits. A partir del segle XVI, amb el pes de l’Estat a favor, la penetració del castellà serà ja indeturable a la resta de territori espanyol, en un procés lent que tindrà en el segle XX el punt culminant de consagració de la lengua común. Serveixi aquesta síntesi urgent de lingüística romànica per desmentir que l’asturià sigui, despectivament, un dialecte que no serveix per a res.

Ara toca que l’Estat es torni a mirar al mirall de la seva identitat lingüística, davant la promesa inesperada que ha fet el nou líder dels socialistes asturians, el sanchista Adrián Barbón, de promoure la llengua pròpia del principat al rang de cooficial, en sintonia amb Podemos i en contra de part del seu propi partit, i com era de preveure, en contra també del PP i Ciudadanos, que ja clamen per la despesa descomunal que això suposarà i per les famílies i els companys de feina que estan a punt de veure trencada la seva convivència. Després de mil·lennis de civilització occidental, segueixen repetint els estereotips de la Torre de Babel, quan l’Altíssim ens va condemnar al càstig més terrible, la diversitat lingüística, i vam deixar el coi de torre a mitges.

El debat obert promet funcionar com una reacció nuclear de conseqüències imprevisibles, d’aquelles en què una partícula surt projectada i col·lideix en una altra banda per generar una nova reacció. Després de la polèmica suscitada en la mateixa política asturiana, el primer que s’ha posat les mans al cap ha estat qui més hi té a perdre, el també socialista Javier Lambán, l’home que exhibia orgullós les obres de Sixena en el discurs de Cap d’Any i president d’Aragó, una comunitat que té, no una, sinó dues llengües en situació semblant, el raquític aragonès i —oh, meravella!— el català. Interpel·lat per la situació, Lambán ja s’ha afanyat a deixar les coses clares: “Descarto de plano, total y absolutamente, promover ningún tipo de cooficialidad lingüística en Aragón”. Ja m’agradaria saber què en pensaria Don Pelayo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ