Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

També Corbacho

La indecisió no és bona en política, a la Catalunya d’avui no hi caben les ambigüitats perquè el xoc és existencial

Miquel Iceta amb Celestino Corbacho.
Miquel Iceta amb Celestino Corbacho.

La baixa de Celestino Corbacho al PSC és més que un símptoma: és la constatació fefaent del declivi socialista a Catalunya a causa de la falta de claredat d’una política sense nord fix, amb zigzaguejos constants, amb una personalitat desdibuixada.

Un militant tan veterà com l’antic alcalde de l’Hospitalet no fa un pas així d’un dia per l’altre, sense pensar-s’ho dues vegades, ni per desavinences personals amb la direcció actual o amb altres companys de partit. Fa un pas així, tan rotund i en aquest moment tan delicat, perquè ho ha meditat molt, perquè fa anys que discrepa en silenci i ha considerat que ja no es pot aguantar més. “Deixo el partit i punt, això no té remei”, es deu haver dit.

Aquests últims anys el PSC ha patit una sagnia constant pel seu vessant catalanista: els Maragall, els Nadal, Geli, Tura… En realitat, bona part dels protagonistes dels famosos governs tripartits. Semblava que en els últims temps el PSC d’Iceta abandonaria tota vel·leïtat nacionalista i que, per fi, la línia política que proposaven els anomenats “capitans” dels anys noranta, abandonada el 2003, s’imposaria. Però no ha estat així, ha estat tot el contrari: s’ha recuperat la línia catalanista amb evidents mals resultats electorals en els seus principals feus de sempre a favor de Ciutadans. Ha estat una derrota per a la política d’Iceta, curiosament un dels capitans més conspicus dels vells temps.

Durant la crisi catalana de setembre i octubre aquest fracàs ja es veia venir. Iceta no va assistir a la manifestació unionista del 8 d’octubre, que va ser molt important, convocada per Societat Civil Catalana. Però no només això. El dia abans, el primer secretari del PSC, i suposo que la resta dels seus dirigents actuals, va estar present en una estrambòtica manifestació d’estètica light en la qual tots els participants havien d’anar vestits de blanc i que amb prou feines va omplir la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Es va veure llavors la desconnexió dels socialistes amb la seva base social, perquè en aquella memorable jornada els carrers es van inundar de tradicionals votants socialistes dels barris perifèrics de Barcelona i el seu entorn. És més, algun participant del vell socialisme, gran protagonista de la jornada, va estar rebent la nit anterior un gran nombre de correus electrònics signats per dirigents del PSC que li recriminaven la seva actitud perquè, segons deien aquells missatges, aquella era una manifestació de fatxes. Un milió de fatxes, doncs, van omplir el centre de Barcelona. Quina badada.

Corbacho va ser un emblema del que el PSC podria haver estat i que finalment no ha estat així. Com és ben sabut, els socialistes catalans eren una estranya barreja en la qual un dels seus components aportava els vots i l’altre dirigia el partit. Així va ser sota els lideratges de Reventós, Obiols i Nadal. Arrasaven en les generals quan el líder del PSOE era Felipe González, arrasaven també als grans municipis de l’entorn de Barcelona i Tarragona perquè es presentaven alcaldes en qui es reconeixien els que aportaven vots, i perdien sempre a les autonòmiques perquè aquests s’abstenien: no s’hi presentava el PSOE. El PSC era una mixtura de dos partits, tal com figura (o va figurar en el seu moment) en el nom oficial: “Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)”. El PSC del parèntesi manava i el PSOE del parèntesi obeïa.

Però va arribar un moment en què els obedients van començar a rebel·lar-se. Dirigits per Josep Maria Sala, secretari d’organització, van plantar cara al congrés del partit que es va fer a Sitges el 1994 i van guanyar. Però els faltava un líder, un general, i per això se’ls va anomenar “capitans”. Calia esperar a trobar-lo. Podria haver estat Borrell, però vivia a Madrid. Més tard va ser Montilla, que es va convertir en obedient. Podrien haver estat dues dones, Manuela de Madre i Carmen Chacón. En un determinat moment, en la funesta època d’elaboració del nou Estatut, sembla que Corbacho, un d’ells, estava gairebé decidit a encapçalar una ruptura del PSC i implantar una federació del PSOE a Catalunya: els obedients de llavors consumaven la rebel·lió i es constituïen en una part del PSOE. Una altra ocasió perduda.

Corbacho és un símbol del moment que viu el PSC. La indecisió no és bona en política, a la Catalunya d’avui no hi caben les ambigüitats perquè el xoc és existencial. Segurament Corbacho, fart d’aquesta ambigüitat, ha optat per fer un contundent pas enrere, ha decidit marxar. No un pas al costat, tan ambigu, tan de moda.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >