Selecciona Edició
Connecta’t
LA LLIGA

Luis Suárez trenca el malefici del Barça a Anoeta

L'uruguaià marca el camí de la remuntada de l'equip blaugrana contra la Reial Societat a casa seva, on no guanyava des de la temporada 2006-2007

real sociedad - barcelona
Suárez i Paulinho celebren el primer gol del Barça. Getty Images

Una dècada després ha passat, i això que semblava que no passaria, que es preveia un final de primera volta tristot per al Barça, collat per la Reial Societat durant la primera part i esperant Messi desesperadament, en busca del desconsol. I Messi va arribar a temps, i fins i tot li va sobrar temps per celebrar-se amb un gol magnífic, un autohomenatge que es va voler donar després d'haver estat contra les cordes durant la primera part. La síndrome d'Anoeta era l'últim repte que li quedava per batre al Barça i ho va aconseguir, jugant amb el suspens i davant d'una Reial que va sucumbir quan menys s'esperava. Deu anys donen per a tant que s'han repassat totes les circumstàncies, anècdotes, estadístiques, meteorologia, dibuixos i estratègies, tot un aquelarre de motius per explicar per què el Barça no guanya a Anoeta.

Potser simplement és que la Reial Societat li sap jugar al Barça, trobar-li les pessigolles que el desarmen i irritar-lo prou per confondre'l amb un futbol que no només li disputa el resultat, sinó que li encara el joc, la precisió, el tacte. El primer temps va complir el tòpic de la dècada i va vestir el Barça de víctima propiciatòria. Perquè el bon joc blaugrana tot just va durar 10 minuts, quan Sergi Roberto va competir per la seva banda amb Odriozola per la de la Reial amb dues arribades sonades i una altra oportunitat de Luis Suárez.

Semblava que el Barça s'oblidava dels seus fantasmes donostiarres sense necessitat d'obligar Messi, que jugava lluny de l'àrea i al pas, a desgastar-se des del principi. El miratge va durar això, abans que la Reial despullés les mancances de l'equip de Valverde, inoperant a les bandes amb Paulinho a la dreta i André Gomes a l'esquerra, amb Rakitic acumulant pèrdues perilloses de pilota i Jordi Alba, l'assistent ideal de Messi, patint amb l'energia d'aquest petit dimoni que és Odriozola.

Sobre ell i sobre Willian José, imperial en la seva pugna amb els centrals i la qualitat recuperada de Canales, la Reial va construir una primera part memorable, amb un gol preciós de Willian José, picat, rematat de cap contra el terra perquè llisqués amb l'aigua que hi havia a la gespa i saltés com una bala cap a la xarxa.

La Reial era ballet sobre aigua i el Barça, més aviat fangueig, confús, sense decisió. Sense Messi, refugiat al centre del camp, mesurant les esprintades, vigilat per Illarramendi i Zurutuza, de prop i des de lluny. Era un acordió que es va convertir en violí quan Canales va sortir de la presó a la qual l'havien condemnat tres futbolistes del Barça i regatejant cap enrere va llançar una passada al buit a Juanmi, pura mel que el davanter va portar a la xarxa. L'obra només es va enlletgir una mica perquè va tocar el peu de Sergi Roberto. I n'hi va haver un tercer, de Wilian José, que l'àrbitre va anul·lar erròniament per una falta prèvia inexistent a Rakitic.

Semblava que es repetiria el tòpic donostiarra, fins que Paulinho va culminar una contra per rebaixar el marcador i recuperar l'alè i els ànims. Quedava tota una part, o sigui, un món. I quedava Messi, amb la samarreta encara sense suar, com si ell triés el seu moment, la seva tempesta, com si la volgués fer coincidir amb la que va assolar Anoeta durant la segona part. Quan va voler, Messi va tocar la campana i va començar a cotitzar a la borsa del partit, i ja se sap que l'argentí eleva la prima de risc de qualsevol rival. A més, va saber trobar l'encert golejador i artístic de Luis Suárez . El gol de l'empat va ser el més semblant a una corba gòtica i va sorprendre tothom. I va tornar a marcar, sempre amb Messi i Sergi Roberto marcant el pas, a toc de violí més que de tambor. I quedava el gol de Messi, amb un xut misteriós que va volar ben amunt i va caure madur. La Reial havia passat a un segon pla, després d'una magnífica primera part. L'esperit camaleònic del Barça, sense que Valverde mogués l'alineació fins a l'entrada de Dembélé, el va fer vèncer quan semblava vençut. Potser va saber esperar Messi i a través seu va trencar l'aquelarre d'Anoeta, va culminar una primera volta impol·luta, sense perdre ni un sol partit i manifestant un poder que per moments va semblar que trontollava a Sant Sebastià.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >