Selecciona Edició
Connecta’t

La demolició interior

David Vilaseca revela com un text autobiogràfic pot ser una novel·la excelsament feta

David Vilaseca.
David Vilaseca.

Al començament, primer a la Universitat d’Indiana i després a Londres, quan David, el protagonista de L’aprenentatge de la soledat, un dels dos llibres que inclou Els homes i els dies, l’obra narrativa completa de David Vilaseca (Barcelona, 1964 - Londres, 2010), s’assabenta que Josh, la parella amb qui conviu des de fa anys, li ha sigut sistemàticament i compulsivament infidel, s’esforça a salvar una relació que sap destruïda. El que fa de debò, però, és descobrir que hi ha unes penes inexplicables, injustificables i de cap de les maneres atribuïbles a agents externs; que a vegades es produeixen unes hemorràgies o unes esquerdes interiors que mai es podria haver imaginat que existissin, i que, com si volgués comprovar en la seva pròpia pell que Francis Scott Fitzgerald tenia raó i que “qualsevol vida és un procés de demolició”, o com si es volgués nodrir o curar de les traïcions imitant la conducta de la seva parella, es dirigeix a uns lavabos públics amb tremolor al pols i “al pit una descàrrega d’adrenalina seguida d’una gran buidor d’estómac —l’indici que alguna cosa crucial estava a punt de passar a la meva vida”: és la seva primera sessió de les infinites sessions de sexe anònim als lavabos públics, als vàters, als banys, als pubs gais, saunes i quartos foscos de Londres i Barcelona. L’aprenentatge de la soledat —un títol justíssim— és el catàleg obsessiu d’una recerca sexual i emocional i dels dolors i les frustracions que l’acompanyen —“dormo amb gent per deixar de ser jo durant una estona”—, com si la veu que escriu les entrades d’aquest dietari escrivís el seu llibre del desassossec, o com si prengués consciència de com n’és de cansat l’ofici de viure, o com si es descobrís habitant en una campana de vidre rabiosament fràgil: la desolació pertorbadora d’Els homes i els dies només és equiparable a la desolació pertorbadora d’En aquesta part del món, l’esborronador dietari de Guillem Simó.

Vilaseca es refereix en tot moment a L’aprenentatge de la soledat (premi Andròmina 2007) i a El nen ferit, l’altra obra inclosa aquí i inèdita fins ara, com a “novel·les”, però totes dues sorgeixen dels dietaris que va anar escrivint des de 1987, quan va marxar de Barcelona per esdevenir catedràtic d’estudis hispànics i teoria crítica a la Universitat de Londres i publicar les seves investigacions sobre l’homosexualitat a les autobiografies i sobre l’art i el cine gai. Potser d’aquí un temps hi haurà qui se centri a l’anàlisi d’Els homes i els dies per escatir de quina manera un text autobiogràfic també pot ser una novel·la —o al revés, tant li fa—, però el lector que ara s’enfronti a aquesta obra magna deixarà de banda qualsevol especulació sobre el gènere al qual pertany perquè tindrà prou feina a pair uns textos aspres i d’una sinceritat esgarrifosa, sòrdids, tristos, molt valents, i excelsament escrits. I que no transiten només pels espais del sexe anònim, ni per la pornografia infantil, o per la rehabilitació dels addictes sexuals, o pels dies foscos de la depressió per l’abstinència, o pel tumultuós divan de la psiquiatria —els nous punts centrals que s’incorporen a El nen ferit—, sinó que també s’internen en zones d’extrema sensibilitat artística —llegeixin les seves impressions de les visites als museus, o les disseccions de les pel·lícules que veu—, d’una intel·ligència penetrant —llegeixin les lectures que fa d’alguns clàssics catalans o de Henry James—, d’una curiositat intel·lectual infatigable, a la recerca sempre de l’experiència feliç i la veritat que ignorava. Llibre d’una fermesa moral indestructible, a Els homes i els dies el lector hi troba el retrat de la forja d’un caràcter i de la vocació innegociable d’algú que sap que l’única vocació que té —i que el posseeix— és la literària.

A 4321, l’última novel·la de Paul Auster, en un dels seus avatars, el protagonista és un adolescent que acaba de llegir El comte de Montecristo i li sobrevé una mena d’angoixa en acudir-se li que potser no tornarà a trobar mai més una lectura tan absorbent com la que acaba d’enllestir. Per sort, de seguida constata que era una por injustificada. Malauradament, no passa el mateix amb el lector de Vilaseca i Els homes i els dies: no podrà saber com continuava la seva aventura de viure perquè el 2010 un camió el va envestir mentre circulava en bicicleta.