Selecciona Edició
Connecta’t

Els indicis que fonamenten el 3% de Convergència en el ‘cas Palau’

La justícia decideix aquest dilluns si condemna el partit per haver rebut 6,6 milions en comissions per obra pública durant una dècada

L'extresorer de Convergència, Daniel Osácar (tercer per l'esquerra) va a declarar, el 2011, amb càrrecs del partit.
L'extresorer de Convergència, Daniel Osácar (tercer per l'esquerra) va a declarar, el 2011, amb càrrecs del partit.

El PDeCAT de l’expresident Carles Puigdemont té aquest dilluns una cita amb el seu passat més fosc. El partit que fins fa poc responia al nom de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) rep la sentència del cas Palau. Tres magistrats decideixen si la formació —obligada a renéixer, precisament, per les sospites de corrupció— es va finançar de forma irregular durant una dècada, entre el 1999 i el 2009. Si ho fan, per primera vegada haurà quedat acreditat el “3%”, una al·lusió al cobrament de mossegades per obra pública a Catalunya que va popularitzar Pasqual Maragall. El sistema va funcionar en els últims anys de Jordi Pujol, però també durant la travessia del desert de Convergència a l’oposició, abans que Artur Mas accedís (2010) a la presidència de la Generalitat.

Convergència figura en el cas Palau com a responsable civil a títol lucratiu. La Fiscalia Anticorrupció conclou que es va beneficiar de la comissió d’un delicte. I demana que aquests cobraments irregulars (que xifra en 6,6 milions) siguin decomissats. Per afrontar la seva responsabilitat, el partit va haver de posar 15 seus com a aval. Encara que és l’hereu polític i jurídic de Convergència, el PDeCAT busca desvincular-se del cas. No obstant això, una condemna provaria per primera vegada el finançament il·legal de la que, durant molts anys, ha estat la força política central a Catalunya.

Després de vuit anys de silenci, Millet va reblar el clau en confessar al judici

Convergència, segons la tesi del fiscal, va rebre 6,6 milions de Ferrovial a canvi de l’adjudicació de grans obres públiques, com la Ciutat de la Justícia —on es va celebrar el judici l’any passat— o la línia 9 del metro de Barcelona. Aquests pagaments suposaven el 4% de l’import de l’obra adjudicada. La major part dels diners (2,5%) anava al partit; la resta (1,5%) a Fèlix Millet i Jordi Montull, els màxims responsables del Palau de la Música i els saquejadors confessos de la institució. Millet i Montull, que aquest dilluns afronten també la seva previsible condemna, hi participaven com a comissionistes. La constructora, per la seva banda, camuflava les mossegades com a donacions altruistes al coliseu modernista.

La investigació es va iniciar el 2009 pel desviament de fons de Millet i Montull, però aviat van aflorar les proves contra CDC. Només un responsable del partit —l’extresorer Daniel Osácar— està acusat penalment i afronta vuit anys de presó. El fiscal creu que “alts responsables” de CDC coneixien la trama. Aquests són els principals indicis que fonamenten l’existència del 3%.

Documents comptables

Els documents són explícits: citen obres, pagaments i fins i tot percentatges

Els Mossos van registrar el Palau el 23 de juliol del 2009. Hi va aparèixer, entre altres documents, una taula comptable de l’any anterior. A les columnes figuren, successivament, “cobrament Ferrovial”, “pagaments a Daniel”, “cobrament a GPO” i “cobrament Fundació”. Tot i que els acusats ho van negar en un primer moment, el fiscal conclou que Daniel no és un altre que Daniel Osácar, el tresorer. En un altre document apareix una de les vies de finançament irregular: els falsos convenis entre el Palau i la Fundació Trias Fargas, lligada a CDC. El Palau va lliurar 630.000 euros a la fundació fins al 2008. En els papers apareixen xecs correlatius i amb la mateixa data: un pagament del Palau a la Trias Fargas i, el mateix dia, un pagament de Ferrovial al Palau per descomptat “patrocini”.

Les notes de Gemma

Una de les protagonistes del cas Palau és Gemma Montull, filla de la mà dreta de Millet i administradora financera del Palau. En les seves anotacions manuscrites, relaciona pagaments de Ferrovial al Palau amb pagaments de la institució musical a la Trias Fargas.

L’ordinador de Milllet

Als ordinadors de Millet i de la seva secretària també es va trobar or. Un dels documents exhibits al judici és molt eloqüent. Aquí s’esmenta “adjudicació Ciutat Judicial” al costat d’unes quantitats i percentatges. Sota l’epígraf Carles Torrent (tresorer de CDC mort el 2005) apareix “Ciutat Judicial” (263 milions), “Ferrovial” (57 milions) i “el 4%” (la comissió a repartir entre Convergència i Millet i Montull) que va ascendir a 2,3 milions d’euros.

Reunió amb el tresorer

L’autora de part dels documents incriminatoris és Cristina T., una de les tres secretàries que va tenir Millet en la seva llarga etapa al capdavant del Palau. Segons la seva declaració al judici, l’expresident citava de forma freqüent a reunions fugaces al seu despatx a l’extresorer Torrent, que en una ocasió va sortir carregat amb una “bossa” que no portava en entrar. L’extresorer anava amb cotxe a la cita. “Era un moment, pujava i se n’anava”, va detallar la secretària, que va dir que ignorava el contingut d’aquella bossa.

Les confessions del judici

Va ser l’última estocada. Durant vuit anys, els principals implicats en el saqueig del Palau van mantenir un escrupolós silenci sobre els seus tractes amb Convergència. Arribat el judici, van decidir col·laborar per alleugerir les seves penes. Les confessions no van aportar elements nous, però van reforçar la tesi del fiscal. “Ferrovial feia donacions perquè els diners anessin a Convergència a canvi d’obra pública”, va dir Millet d’esma des de la seva cadira de rodes. Va ser una explosió controlada: el prohom va assenyalar els tresorers (un mort, l’altre acusat), però va evitar esmentar alts càrrecs del partit. Amb el seu peculiar sentit de l’humor, Jordi Montull —mà dreta de Millet— va apuntar que, en un moment donat, les mossegades van passar del 3% al 4% perquè Convergència “volia més diners”. Gràcies a la seva col·laboració, Millet i Montull van aconseguir que el fiscal rebaixés —a 15 i 11 anys— les seves peticions de presó. No obstant això, la més beneficiada va ser Gemma Montull, que afronta finalment una petició de tres anys de presó.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ