Hora de treballar, de governar

Ja n’hi ha prou de grandiloqüències i mitomanies. Ara cal posar-se a treballar. És a dir, a governar amb els instruments que hi ha a la mà, l’Estatut i la Constitució. Tot el que surti d’aquest camí serà no tan sols una pèrdua de temps sinó un greu perjudici per a Catalunya i per als catalans, i fins i tot per a les idees sobiranistes perfectament legítimes dels que han bregat inútilment primer per aconseguir un referèndum d’autodeterminació, i després, per una república catalana.

No han tingut ni una cosa ni l’altra, i el primer i més elemental deure cívic del moment és aconseguir que els que s’ho han cregut s’ho descreguin, que reconeguin les dues coses, potser també que demanin responsabilitats als qui els han enganyat. L’1 d’octubre no hi va haver un referèndum i el 27 del mateix mes no va néixer cap república. No hi ha res a construir a partir d’aquestes cendres.

Lentament van reconeixent-ho els dirigents derrotats. Forçats per l’Estat de dret i els seus dolorosos instruments coercitius, és cert. Sense llei, no hi ha democràcia. Qui se salta la llei, ha de respondre davant els tribunals. Una altra cosa és el dret legítim a criticar les decisions dels tribunals: qui escriu aquest article ho ha fet i ho fa ara. Em sembla excessiva la presó incondicional, fins i tot per delictes tan greus. No em convenç la tipificació del delicte de rebel·lió, per la dificultat de demostrar que realment hi va haver violència.

Quan els condemnin, que els condemnaran, seré dels primers signants de les peticions d’indult. Però això no té cap importància i empitjora a ulls dels insurrectes derrotats l’actitud dels qui com jo pensen que cal castigar els delictes que s’han comès, encara que s’hagin comès en nom de la idea d’una irrenunciable Catalunya independent que s’han construït els presumptes delinqüents en els seus caps.

Ara ens hem de deixar de romanços i posar-nos a treballar. Els que s’enfronten a acusacions tan greus seria millor que es dediquessin exclusivament a defensar-se jurídicament. Els altres, els diputats sense imputacions i que compten amb majoria, a governar. Sense Puigdemont i sense Junqueras. També sense Rull ni Turull ni similars, per evitar que el govern vegi interrompuda la seva estabilitat per empresonaments o inhabilitacions.

Sí, un govern tècnic que duri quatre anys, com demana Andreu Mas-Colell, i sense tonteries simbòliques addicionals, o les menys possibles: el president legítim és perfectament il·legítim i ho és de la seva pròpia mà. Un govern així recuperarà l’autonomia sencera, sense 155, i també sabrà defensar-la en el futur, amb totes les seves competències. No ho farà cap ocurrència telemàtica o telepàtica des de Bèlgica.

Això no serà Dunkerke, una retirada victoriosa per preparar la victòria final. Aquí no hi haurà resistència, aquí no hi ha forces d’ocupació, això no és una colònia, ni un país oprimit, i no cal permetre que algun pocavergonya intenti construir l’estigma de la col·laboració, en un paral·lel amb el règim de Vichy durant l’ocupació nazi, després de construir l’estigma de l’unionisme en paral·lel amb els orangistes de l’Ulster.

Un govern que governi i un parlament que treballi signifiquen dues coses, ambdues excel·lents. Els derrotats tindran temps per reflexionar i pair la seva derrota i fins i tot preparar el seu retorn a la realitat amb programes viables que ara no tenen, i ho faran en contacte amb les altres forces i amb la societat, en un exercici de realisme i de diàleg que els enriquirà a tots. Les institucions de tots viuran de nou.

Perquè això vagi bé, cal eliminar les passions més baixes i tòxiques, una tasca en la qual els periodistes i comunicadors tenim una greu responsabilitat. Ni el ressentiment ni la venjança serveixen per a res més que per crear més ressentiment i més venjança. Els ressentits i els venjadors han de ser apartats: “immensa tasca”, com deia De Gaulle, que afecta molt directament els mitjans públics de comunicació, TV3 i Catalunya Ràdio especialment.

Un govern tècnic està abocat al pacte, al diàleg. És el que s’ha negat fins ara. Quatre anys de govern independentista, dedicats a governar i a dialogar, és el millor que pot succeir a Catalunya. Serà una magnífica ocasió per ajustar realitats i desitjos, imaginació disruptiva i intel·ligència estabilitzadora. És clar, la CUP insurrecta no podrà suportar-ho. Faltaran aquests vots. Millor que millor: ocasió perquè comptin altres vots que ajudin l’independentisme a tornar al realisme polític que mai havia d’haver abandonat.

El 16 de gener com el 12 de setembre de 1714. Persianes amunt, tallers oberts, i a treballar. Vicens Vives no està superat, digui el que digui el president repudiat Jordi Pujol. Recordem la seva magnífica teoria de la feina, el treball com a instrument de continuïtat, de redempció i de renaixement de la nació catalana després de les grans derrotes. A treballar.