Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Immobilitzats per la rauxa

És urgent que reneixi el 'seny'. I que torni la política de pacte, aquesta menyspreada heroïna

Després de dècades de sentit comú, de política de peix al cove, de pacífiques manifestacions familiars onejant senyeres, de tornar cada 12 de setembre a obrir la botiga i a estalviar per a la vellesa, sembla que Catalunya s’ha tornat boja, socialment i políticament boja. Diuen que la rauxa, una vena arrabassada que equilibra l’avorrit seny i adopta el que és absurd com a possible, és part de l’ànima catalana. La novetat és que ha deixat de ser un sentiment creatiu per convertir-se en un estat d’ànim permanent. Catalunya viu instal·lada en la rauxa.

Han tornat els almogàvers, els ferotges soldats reclutats per Roger de Flor. Els actuals no criden “desperta ferro”, ni es llancen al combat cos a cos, però la seva fe patriòtica és comparable a la d’aquells guerrers. Educats per seguir encara que no es vegi el final, incapaços de negociar, mostrant un odi ancestral pel traïdor, l’arravatament dels actuals almogàvers es plasma a les xarxes socials, i es veu en les manifestacions o en les vagues que tallen carreteres i estacions. Molts d’ells semblen burgesos ben menjats i vestits, però els seus gestos denoten una indignació i una innocència més pròpia de joves antisistema que de senyors que sempre van passejar per la vorera més llunyana a la manifestació.

En general, el patriotisme es limita a adherir-se a cada nou símbol o pancarta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o d’Òmnium Cultural. Durant aquestes festes nadalenques, vaig veure alguns homes i dones lluint el llaç groc en el trau, aliens a la fartanera que el secessionisme provoca dins i fora de les seves terres. Els espanyols, segons l’enquesta del CIS, ja no consideren el conflicte català com un dels seus problemes principals; no obstant això, molts segueixen pensant que la força i riquesa de les nostres terres no serà ignorada pel planeta Terra. “Tranquil·la, Espanya no pot viure sense nosaltres; si Catalunya s’arruïna, s’arruïna Espanya”, em raonava un amic mentre bevíem cava. Pau per als presos, volia dir davant la meva sorpresa. En el núvol d’autoafirmació nacional, només deixen entrar gent eixelabrada. Els assenyats ens quedem a terra, patint.

El dia de Sant Esteve, quan el Cor de l’Orfeó cantava el Cant de la Senyera embolicat en banderes estelades, la meva mare, devota de la vella quadribarrada, va jurar no tornar al tradicional concert. Fa uns anys, un crític musical em va explicar l’escridassada que va rebre per escriure les seves notes assegut mentre es cantava el text del poeta Joan Maragall. El llavors president del Palau, Fèlix Millet i Tusell, li va cridar l’atenció: “Has d’aixecar-te, mostrar respecte pel nostre himne patriòtic i catalanista; deixes en mal lloc el teu periòdic”. Millet, aquest patriota, segueix a l’espera de sentència per l’espoli del Palau per finançar Convergència i a ell mateix. Ja no el preocupa la independència. Només la llibertat; la seva, és clar.

Sentiments a banda, és important reconèixer que un 47% de Catalunya —des de la dreta a l’extrema esquerra— va tornar a votar partits sobiranistes i viu en la seva república imaginada al marge de qualsevol Estat de dret. Fins i tot està disposada a acceptar que un president virtual dirigeixi el país per control remot. És cert que d’aquesta rauxa sense fi es van desmarcant alguns polítics —des del ja oblidat Jordi Baiget al recent Artur Mas—; però, amb gent declarant en els tribunals o entre reixes, és improbable que Catalunya es baixi del núvol i que els seus dirigents es treguin la capa de superheroi. De moment, es limiten a donar passets a un costat.

Aquest procés, en el qual portem vivint anys, si bé ens el guisem entre tots i té molts culpables, ens el menjarem tot sols, entre catalans. Sense reconciliació social per enlloc, sense pactes parlamentaris transversals, per descomptat sense intervenció d’Europa, seguirem vivint al país de mai més, on ja aflora el sempre larvat sentiment de superioritat nacional. Aquest afany supremacista —el temible virus que ha atacat tants països europeus— dona peu a pensar que els catalans ens mereixem la lluna, que aquest país ric produeix éssers extraordinaris que es poden saltar les lleis sense pagar per això. No és una idea nova, ja la va avançar Francesc Pujols, un filòsof tocat per la rauxa i amic de Dalí: “Arribarà un dia”, va dir, “que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat”. Amb un altre any d’immobilitzats per la rauxa, és urgent que reneixi el seny. I torni la política del pacte, aquella menyspreada heroïna.