Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Temps per rectificar

Assumit el fracàs de la via unilateral, el sobiranisme necessita ara temps per revisar els seus postulats

Aquells que pensaven que les eleccions del 21-D anaven a oferir l’oportunitat de sortir del bucle en què s’ha ficat la política catalana comencen a desesperar-se. Com l’hàmster que no deixa de donar voltes a la roda, sembla que no hi ha manera de sortir de la dinàmica d’argúcies i interpretacions forçades de la llei, d’una banda, i de l’immobilisme i la judicialització extrema de la política, per l’altra.

A pocs dies que es constitueixi el nou Parlament català, aparentment estem on ho vam deixar abans de les eleccions. Però no és així. El bloc sobiranista ha demostrat que manté intactes els seus suports electorals i que disposa d’una majoria parlamentària suficient per formar govern, però per segona vegada ha confirmat que li falta força per imposar ni tan sols una negociació a l’altra part. Els constitucionalistes, per la seva banda, ja saben on està de moment el seu límit: en una contesa electoral amb la màxima participació, han quedat lluny de la majoria necessària per poder governar a Catalunya, suposant que les diferències ideològiques els ho permetessin.

Serien dues impotències condemnades a entendre’s si no fos perquè la partida no es juga, en realitat, a l’escenari català. La partida té ara un actor principal, els poders de l’Estat, els gestors del qual han recuperat la iniciativa i creuen que l’estratègia de polarització social i persecució implacable acabarà donant fruits. Han ensumat les hormones de la por en les desercions a les files sobiranistes dels últims dies i es disposen a estrènyer el cèrcol amb noves imputacions, noves detencions, nous ofecs financers i nous obstacles al fet que la majoria que ha guanyat les eleccions pugui governar. Confien que les dificultats aguditzin la fractura interna i el temor a represàlies acabi esquarterant el que queda de lideratge.

Un cop assumit el fracàs de la via unilateral que tants havien pronosticat, el sobiranisme ara necessita temps per recompondre’s. Rectificar no és fàcil, sobretot quan hi ha tant en joc i s’ha posat tanta carn a la graella. I fer-ho sense autolesionar-se, encara més. Però els seus dirigents més lúcids saben que aquest és el següent pas que han de donar. El problema és com passar de les intencions als fets quan la inèrcia és tan poderosa i la pressió dels adversaris no deixa marge de maniobra.

Per això se’l veu desorientat i confós per les contradiccions. La insistència de Carles Puigdemont a encarnar la legitimitat institucional anterior a l’aplicació de l’article 155 és contradictòria amb el fet d’haver participat i guanyat les eleccions convocades a l’empara d’aquest article. Si s’accepta la nova legitimitat, s’accepta la caducitat de l’anterior. Només una carambola dialèctica permet esgrimir tots dos arguments alhora.

Es dona la paradoxa que la part que fa dos mesos apareixia com la més assenyada i realista, Puigdemont i el seu entorn més proper, ara és la més allunyada de la realitat. Va haver-hi un moment en què tot hagués pogut canviar per a bé: el moment en què el president va decidir convocar eleccions autonòmiques per evitar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Però llavors van ser Esquerra i els seus dirigents més radicals els qui, amb pressions i amenaçades, van avortar la convocatòria. Ara és Esquerra qui es mostra reticent a una interpretació forçada del reglament del Parlament que permeti la investidura telemàtica o per delegació de Puigdemont.

S’imposa una rectificació, però sembla que no hi ha ni espai ni temps perquè prengui cos polític. S’està fent en part per la via judicial, a través de declaracions davant el jutge, en les quals s’acata expressament la legalitat i es renuncia a la via unilateral, però en el plànol polític es guarda silenci sobre uns errors que tots, excepte la CUP, semblen haver assumit però ningú vol airejar.

Els processos judicials en marxa no ajuden la normalització política. Ara, el Govern de Mariano Rajoy ha de decidir si continua estrenyent amb les poderoses armes de l’Estat per asfixiar el sobiranisme a costa de la inestabilitat a Catalunya, o facilita que es formi govern i les coses tornin a poc a poc a un camí més previsible. Tant els actors polítics com la ciutadania estan cansats d’un escenari dominat per la incertesa. Però la pugna que s’ha desfermat a la resta d’Espanya entre Ciutadans i el Partit Popular per l’hegemonia de l’espai de la dreta tampoc facilita un canvi d’estratègia a Catalunya.