Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’ensulsiada

Artur Mas és el màxim responsable de la derrota i destrucció del catalanisme polític

Artur Mas el dia de l'anunci.
Artur Mas el dia de l'anunci. REUTERS

Ho va tenir tot i ho ha perdut tot. Ho va voler tot i ens ha deixat sense res. Fins ara, els grans polítics d’aquest país havien fet molt amb ben poc, a vegades només amb un gest o una paraula. Aquest polític que ara diu que ho deixa, en canvi, és exactament el cas contrari. Tenint a les seves mans el poder més extraordinari que s’hagi concentrat mai a les mans d’un partit català, l’ha dilapidat i destruït, i ha destruït, a més, moltes altres coses, començant per la seva pròpia carrera i la de nombrosos companys seus de partit i d'aliances, seguint per l’estructura sencera del sistema de partits catalans, i acabant, fins i tot, per les idees i els valors de la ideologia i de la cultura política central a Catalunya, que és la del catalanisme polític.

Tot això és obra d’Artur Mas. Amb col·laboracions nombroses i amb complicitats abundants, amb responsabilitats compartides de forma ben extensa en el món periodístic, intel·lectual, artístic, esportiu, mediàtic i empresarial, certament. Però tractant-se de qui volia ser un líder, el líder suprem, el qui mantenia més altes les apostes i assegurades les possibilitats de negociació i de victòria, és seva la responsabilitat màxima i la més gran de totes, i a ell li correspondrà respondre davant dels seus conciutadans, els catalans, amb independència dels deutes que hagi de resoldre davant de la justícia, i respondre exactament per l’ensulsiada a la qual ens ha portat amb les seves polítiques i les seves decisions concretes, per la derrota de dimensions històriques a la qual ell i els seus ens han abocat a tots.

Va voler organitzar la "casa gran del catalanisme" i el catalanisme s’ha encongit i esquarterat fins a quedar-se ara sense casa. Va plantejar una "transició nacional", i ens trobem ara amb una regressió nacional: en lloc de la independència, en una marxa accelerada cap a la preautonomia. Va pretendre organitzar Catalunya com un "Estat propi dins d’Europa" i Europa no ha volgut saber res del nou Estat que se li anunciava. Va voler internacionalitzar el conflicte i ha aconseguit el nivell més alt de desprestigi i d’enemistat que ha tingut Catalunya dins d’Espanya i d’Europa en tota la seva història. Va voler fer més petita i més dèbil Espanya i ha aconseguit fer més petita i més dèbil Catalunya. Tot ho va fiar a l’exercici del dret a l’autodeterminació, presentat com a dret a decidir, exercit unilateralment, i ara ni tan sols manté vigència i futur la idea d’una consulta o d’un referèndum legal i acordat. Va fer de la independència un objectiu creïble i a l’abast, i ha cremat la idea d’independència probablement per dècades.

Catalunya s’ha vist confrontada, gràcies als errors de l’independentisme, que són els errors d’Artur Mas, a la crua realitat del seu pes, la seva força i la seva dimensió geopolítica dins d’Espanya i dins d’Europa. Mas és el responsable màxim dels tres errors més importants que ha comès l’independentisme a l’hora d’afrontar el seu projecte. Un primer error d’anàlisi irrealista de la correlació de forces, un segon error de tergiversació de cara als ciutadans respecte a les possibilitats reals d’atendre els objectius proposats i un tercer error, el més greu, de substitució del mètode possibilista del catalanisme, de provada eficàcia història, per un experiment rupturista i de confrontació amb Espanya i, si calia, amb el món sencer.

La realitat d’Espanya era molt més sòlida i seriosa del que Mas havia explicat. L’economia i les empreses no havien de ser tan simpàtiques com Mas pretenia amb un projecte que fabricava inseguretat jurídica i resultava en una inestabilitat hostil a les lleis dels mercats. La diversitat de la societat catalana era incompatible amb un projecte que no ha dubtat a acollir-se finalment a una idea d’identitat de caire etnonacionalista, despertant en conseqüència reflexos nacionalistes de signe contrari. La Constitució espanyola era molt més ferma i eficaç del que Mas havia pensat amb les seves frívoles astúcies per esquivar o impugnar el marc legal.

Però totes aquestes responsabilitats són plurals i compartides, i formen part de la confabulació dels irresponsables, que tan bé ha explicat Jordi Amat en el seu llibre del mateix títol, i que afecta tots els partits i un bon grapat de dirigents, no únicament Artur Mas. Dins d’aquestes irresponsabilitats encapçalades per Mas, n’hi ha algunes que, a més, pertanyen directament a la persona que les va prendre, com són les convocatòries electorals o les dissolucions del Parlament, atribucions específiques del president de la Generalitat. I també aquí les equivocacions de Mas són desgraciadament memorables: va dissoldre quan no ho havia de fer i no ho va fer quan era necessari, el 2012 i el 2015, respectivament, de manera que cau sobre les seves espatlles la responsabilitat de lliurar la clau de l’estabilitat parlamentària a la CUP, una força desestabilitzadora per definició i a qui només li interessa participar en majories que es dediquin a desestabilitzar i vulnerar la legalitat constitucional.

Que ho fes l’home vocacionalment assenyalat per dirigir la centralitat sociològica del país, per representar la burgesia i les classes mitjanes i assegurar la prosperitat i la bona marxa de l’economia, per pactar amb Madrid i amb Brussel·les, és el més i més gran pecat i també el més imperdonable. Ungit com el president de la continuïtat pactista i possibilista, Artur Mas es va convertir en el líder populista i rupturista, capaç de dividir els catalans, enfrontar-los amb Espanya i arrancar-los si calia del marc europeu. La designació de Puigdemont com a successor és la culminació del disbarat i dels cims de desprestigi als quals ens ha portat aquesta confabulació d’irresponsables.

No hi ha res de positiu en el seu llegat. Si la història té una mica de pietat del seu pas per la màxima responsabilitat, el deixarà en l’oblit d’una nota al peu insignificant. Si és una mica més atenta i rigorosa, li dedicarà un dels capítols més negatius de la història de Catalunya, el que correspon als qui han dilapidat l’herència ufanosa que han rebut i han deixat darrere seu una casa en ruïnes.

 

MÉS INFORMACIÓ