Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La conjura nihilista

'La confabulació dels irresponsables' és, segons el seu propi autor, Jordi Amat, un pamflet

Rajoy i Piqué demanen firmes contra l'Estatut a Barcelona.
Rajoy i Piqué demanen firmes contra l'Estatut a Barcelona.

La confabulació dels irresponsables és, segons el seu propi autor, Jordi Amat, un pamflet. S’hi ofereix una hipòtesi històrica sobre com, quan i per què va començar a mutar l’escenari polític català fins a arribar al procés independentista. Aquestes són algunes anotacions sobre el tema.

Pamflet. El primer que cal dir és que no és un pamflet. Almenys no ho és segons el diccionari: un pamflet és un libel difamatori o un opuscle agressiu. El llibre d’Amat no és ni una cosa ni l’altra. És molt més i, en un altre sentit, molt menys que això: és el primer petit gran assaig sobre el procés.

Fòrum Babel. Amat sosté que la creació del Fòrum Babel va ser la variant catalana de la consolidació d’aquesta operació política que va ser el constitucionalisme que Aznar va engegar a finals dels noranta. Pel que jo sé, això també és inexacte. L’impuls intel·lectual que hi ha al darrere de la creació d’aquest fòrum era molt més heterogeni que el de sostenir el constitucionalisme a Catalunya. En el cas més proper que jo conec, el de Francisco Fernández Buey, que va formar part del Fòrum Babel en els inicis, no només no estava interessat a difondre el credo constitucionalista, sinó que el rebutjava. La seva motivació, com la d’altres, va ser la d’aportar llum, entre altres coses –per exemple, la qüestió de l’autodeterminació–, sobre una situació d’asimetria lingüística a Catalunya que valia la pena discutir críticament. Més tard, efectivament, l’orientació del Fòrum varia perquè s’hi afegeixen altres variables (i persones), i aquí és on gent com Fernández Buey se n’allunya. Però considerar el Fòrum Babel, almenys en els seus inicis, com la corretja de transmissió catalana del constitucionalisme em sembla, sense fer-hi algun matís, una mica exagerat.

Comunicació del PP. Els passatges en què Amat descriu la irresponsable campanya mediàtica del PP contra la reforma de l’Estatut del 2006 posen de manifest que el PP fa arribar el seu missatge d’una manera molt més eficient i clara quan és a l’oposició que no pas quan és al Govern, com ara. Contra Zapatero es vivia millor.

La paradoxa. A la primera pàgina del llibre, Amat sosté que vol posar en dubte un tòpic: el procés, entès com la mutació del catalanisme que abandona el consens del 78, s’inicia amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut del 2010. No obstant això, el que suggereix el relat d’Amat, amb la seva especial èmfasi en el doble advertiment del jurista Pedrol Rius en plena Transició, és que el consens del 78 faria implosió quan el TC es convertís de facto en un poder constituent. És una cosa que passa precisament amb la sentència del TC contra l’Estatut. D’aquesta manera, i malgrat l’advertiment inicial, Amat sembla atribuir, potser involuntàriament, l’inici del procés a la sentència del Constitucional.

Un nou demos. Amat considera que un dels objectius del procés independentista era el de crear un nou demos, un nou subjecte sobirà que s’expressaria a través del referèndum de l’1 d’octubre. Amat afirma asèpticament que aquest objectiu s’ha complert. No obstant això, en el referèndum de l’1 d’octubre va anar a votar només –o pràcticament només– el bàndol independentista: no va haver-hi creació d’un nou demos català; com a molt, es podria dir que es va crear de facto un nou demos exclusivament independentista. Però són dues coses diferents i, segons ens diuen, l’independentisme aspirava a fer que Catalunya, en el seu conjunt, fos el nou demos. Però en això ha estat un fracàs rotund: mai ha aconseguit mobilitzar l’altra meitat de Catalunya en els seus projectes de creació d’un nou demos, només l’ha mobilitzat contra ells.

La conclusió. El més important del llibre d’Amat és, al meu parer, que esvaeix un dubte. Alguns ens preguntàvem no només si l’independentisme unilateralista estava disposat a trencar el país –i em refereixo a Catalunya– si aquest era el preu que calia pagar per ser independents, sinó si l’independentisme estava disposat a trencar el país tot i saber que no aconseguiria la independència. La meva impressió és que La confabulació dels irresponsables ens dona subtilment la resposta. I aquesta és d’un nihilisme obscè: el que ha guiat els dirigents independentistes ha estat perjudicar Espanya (ja sabeu, el “pollastre de collons”) encara que això no tingués cap més rèdit polític que el de guanyar algunes eleccions i encara que això suposés trencar Catalunya.