Selecciona Edició
Connecta’t
Vuitens de final de la Copa del Rei

El 10 va ser un 10 i el Barça va arrasar el Celta

Dos gols de Messi en els primers minuts encarrilen un partit còmode per als blaugrana

Barcelona Celta
El Barça celebra el triomf. REUTERS

A l’afició del Barça, mandrosa i engarrotada per l'hivern, pendent sobretot del Bernabéu, li convindria anar definitivament al Camp Nou. Ni que sigui per donar les gràcies a Messi. El 10 no descansa mai, ni tan sols un dijous a les 21.30 en un partit de Copa, un torneig animat fins ara pel Celta. No té fi el catàleg d'exhibicions de Messi. Amb 30 anys, ahir al vespre va tenir una mitja hora per emmarcar al Camp Nou. El 10 va ser un 10 en un equip primaveral com va ser el Barça.

A la llum de Messi, més madur que mai, el Barça va jugar a futbol com no havia fet fins ara amb Valverde. Aquell equip sòlid, fiable i competitiu, i també a estones insípid, es va mostrar exuberant, fluid, veloç, precís i divertit contra un rival sempre exigent com és el Celta. El de Rosario va ser indetectable per als noi d’Unzué. Els blaugrana només en van tenir prou amb mitja hora pletòrica per segellar d'una manera espectacular la seva classificació per als quarts de final de la Copa.

A Valverde li faria gràcia guanyar un torneig molt familiaritzat amb el Barça. L'ambició i la felicitat del tècnic per qualsevol partit i trofeu alimenten el barcelonisme i es complementen amb la voracitat de Messi, insaciable i cada vegada més complet i líder, especialment lúcid davant de la mirada de Coutinho. Als millors cal rebre'ls amb una actuació pletòrica per marcar el territori i el brasiler, assegut a la tribuna, va deixar el Liverpool per jugar amb el 10 del Barça.

El partit blaugrana va ser tan rodó que no es van tenir notícies del Celta ni de Iago Aspas ni gairebé es va fer atenció a detalls com l'alineació de Mascherano —potser aquest va ser el seu últim partit de blaugrana abans de la seva sortida a la Xina— i sobretot d’André Gomes i Emre Mor, dos migcampistes diferents en la posició de tercer davanter —els sacrificats eren Dembélé i Maxi Gómez—, senyal del respecte que es tenen els dos equips, independentment de si juguen a Balaídos o al Camp Nou.

El Celta apostava per la rapidesa i el desequilibri, més disposat a pressionar, robar la pilota i a córrer que no pas a atacar, un pla habitualment estressant per al Barça. Els blaugrana, no obstant això, ni es van immutar, sinó que van muntar el partit en camp contrari al voltant de Messi. El 10 va protagonitzar fins a cinc arribades consecutives i va marcar dos gols quan encara no s'havia jugat ni un quart d'hora de partit al Camp Nou i la pissarra de Valverde s'imposava a la d’Unzué.

Iniesta despullava el Celta amb les seves delicades passades profundes, Jordi Alba obria el camp per la banda esquerra i Messi es camuflava a l'esquena de Lobotka per després partir i mesurar la seva velocitat amb Fontàs i Sergio Gómez. Al 10 li van faltar cames en les tres primeres esprintades, una situació estranya per a l’afició, molt reivindicativa políticament al Camp Nou. No va fallar, en canvi, en les dues següents, precís amb els seus xuts creuats al pal esquerre de Sergio.

El festival de Messi va petrificar el Celta. La pilota xiulava a peus del 10, de vegades golejador, i d'altres assistent d’Alba i Iniesta, sempre virtuós amb els seus tocs, les seves passades, els seus cops de taló, egoista com a rematador i altruista en qualitat de migcampista, més rei que mai del Barça. L'actuació del jugador de Rosario va ser tan pulcra com contagiosa per als nois de Valverde. L'equip funcionava de manera fina, sincronitzada i ràpida. Fins i tot Semedo, molt atlètic, guanyava en el frec a frec amb Iago Aspas.

Indefinit, el Celta va aplaudir el recital del Barça i especialment la societat Jordi Alba-Messi. El davanter va retornar les dues assistències del lateral amb un servei magnífic, caminant, gairebé parat, perquè Alba marqués el 3-0 i Suárez va sancionar després un error de Pione davant la pressió blaugrana per fer el 4-0. El futbol havia estat tan dens i el marcador tan contundent que el partit exigia un descans i un punt i apart, impossible donar més continuïtat a l'espectacle del Camp Nou.

A ningú li va importar que no es comptés cap gol més perquè el 5-0 sempre ha estat el dígit màgic del barcelonisme, el que expressa les millors actuacions del Barça. El partit aparentment més complicat dels últims disputats va resultar ser el més ben jugat per l'equip de Valverde. Caldrà tornar al Camp Nou.