Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El provocador Carles Santos i la seva màgia tornen al Lliure

Un homenatge al músic, que va morir al desembre, reunirà dissabte 43 artistes

Carles Santos durant una actuació el 2008 a Barcelona.
Carles Santos durant una actuació el 2008 a Barcelona.

Carles Santos podia dirigir l'òpera Ricardo i Helena amb la mateixa normalitat amb què uns anys més tard baixaria la Rambla tocant el seu estimat piano de cua amb dos ballarins al damunt, provocant l'evident perplexitat entre els passejants. L'artista valencià, que va morir el 4 desembre als 77 anys, era així: imprevisible i també "molt tradicional", com es descrivia a si mateix en alguna entrevista.

Deixeble del poeta i artista Joan Brossa, el músic de Vinaròs va començar a explotar la seva creativitat polifacètica a finals dels anys seixanta, motivat, sobretot, per la suggeridora frase que li va dir el mestre: "Ja saps tocar el piano. I ara què?". Aquesta insinuació el va perseguir tota la vida durant una carrera marcada pel seu intent d'anar un pas més enllà en tots els seus espectacles teatrals, musicals o plàstics. 

Santos va inaugurar el 2001 el Teatre Lliure de Montjuïc amb l'òpera L'adeu de Lucrecia Borja. Aquest dissabte l'essència del creador tornarà a impregnar la sala en un homenatge al compositor, després que un càncer apagués una de les veus artístiques més provocadores dels últims anys. "Era l'artista més lliure fent teatre", recordava dijous el director del Lliure, Lluís Pascual, en la presentació d'Un Santos (sense el Santos), un espectacle en el qual participaran artistes com la coreògrafa Sol Picó, l'actor Francesc Orella o la mezzosoprano Claudia Schneider. Així, fins a 43 intèrprets, dramaturgs i cantants.

Un artista excèntric

A l'escenari Carles Santos deixava el públic atònit quan en una de les seves funcions, algú tallava part de l'escenari amb una serra o quan el compositor apareixia a l'escenari i Montse Colomé ballava al voltant seu. "Una cosa impensable ara", reflexiona la ballarina, en al·lusió a les "normatives teatrals" actuals. "T'obligava a traspassar els límits", recorda l'artista, entre riures, una època "en la qual ningú feia producció i ocupàvem els escenaris amb el que portàvem a sobre".

Santos va continuar els seus estudis musicals a París amb Février o Casadesús i el 1968 es va impregnar, als Estats Units, de l'art d'avantguarda del pianista John Cage. Dos anys més tard fundava el Grup Insturmental Català (GIC), amb Josep Maria Mestres-Quadreny. Vinculat al Lliure des dels seus inicis el 1976, va col·laborar estretament amb Cesc Gelabert i Frederic Amat. Les seves composicions musicals al teatre (Hamlet, Tirant lo Blanc o La meua filla soc jo) li van valer fins a 13 premis Max de les Arts Escèniques.

Format al Conservatori de Música Clàssica del Liceu, Santos era un apassionat de Johann Sebastian Bach. "Les matemàtiques de la música", va definir l'artista i una de les seves màximes inspiracions, de qui va arribar a dir: "És tan bo que l'haurien de prohibir". El músic no se separava del seu estimat piano, amb el qual mantenia una curiosa relació, semblant a la que algú pot tenir amb la seva parella. Amb ell va interpretar Asdrúbila, La Grenya de Pascual Picanya o La pantera imperial.

Una de les persones que entén millor la ment del geni és potser Anna Llopart, col·laboradora habitual de Santos des dels seus inicis en els seus provocadors espectacles. La directora teatral destaca "l'empremta" que l'artista ha deixat en tothom amb qui va treballar, "a qui sempre exigia una mica més", seguint la provocació de Brossa.

Llopart i la ballarina Montse Colomé, que va compartir projectes amb Santos des dels seus inicis, han preparat aquest homenatge "fugint del protocol·lari, com si Santos fos aquí", assenyala Colomé, que justifica el seu enfocament explicant que les seves obres "estaven en continu moviment, sempre actualitzant-se", apuntava la ballarina, que va compartir projectes amb el creador des dels seus inicis.

Per Llopart, l'artista multidisciplinari "és músic per sobre de tot". La directora agraeix la lliçó "més interessant" que va rebre de l'artista valencià: "Et feia entendre que el més important en el teatre és el ritme i que el teatre també és música", observa l'artista d'un creador, que va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 i el Premi Nacional de Teatre.

Entre la llarga llista de companys, amics i coneguts de la "família Santos" que actuaran, hi haurà Pep Cortés, el primer actor amb qui va treballar el compositor i que "impressiona" veure, segons la directora d'escena, que explica que després de diverses dècades l'actor fins i tot conserva els moviments i gestos del pianista. "És com viatjar en el túnel del temps", diu.

Aquest dissabte, el Lliure recordarà un personatge únic amb un escenari buit "que s'omplirà del contingut, la música i les paraules de Santos", com assenyalava Llopart. Durant la presentació del seu homenatge, les preguntes insistents dels periodistes no van aconseguir revelar gran cosa del contingut. Carles Santos mai explicava les seves obres en les rodes de premsa. L'artista deia: "L'obra la presentarem quan l'estrenem". Li prenem la paraula.

MÉS INFORMACIÓ