Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El director de l’Apolo: “Les sales són un reflex del que passa al carrer”

Alberto Guijarro creu que la sala, que celebra els 75 anys, encara viu “perquè ha sabut evolucionar amb els temps”

Alberto Guijarro, a les icòniques escales de la sala Apolo.
Alberto Guijarro, a les icòniques escales de la sala Apolo.

Si les sales de concerts no viuen alienes al seu entorn, la sala Apolo, oberta el 1935 com a primer parc d'atraccions cobert a Espanya, i, ja el 1943, convertida en sala de ball, ara fa 75 anys, ha vist de tot. Va veure una pista d'hoquei patins al terrat i dos equips competint a la lliga, combats de boxa, marines de la Sisena Flota i molt de ball amb una orquestra, l'Apolo, que hi va estar tocant uns 50 anys. De tot això en queda un escrit en una paret, en el qual es prohibeixen a les taxi-girl –ballarines professionals–, dedicar-se a un sol client. I també en queda l'esperit ballarí d'Alberto Guijarro, el director de la sala des de l'inici dels noranta.

La pervivència del seu local, ara ampliat i reformat, té per a Guijarro una explicació central: “Hem sabut evolucionar amb el temps i adaptar-nos a les noves realitats. Vam sobreviure a l'indie i ara moltes escenes musicals diferents veuen la nostra sala com el lloc idoni per exposar-se. Les sales de concerts són un reflex de la realitat, un mirall del que passa al carrer”, manté.

Des dels anys noranta, els canvis s'han accelerat; particularment, en els últims vuit o nou anys. “Les xarxes han variat la manera de consumir música i ara el públic té gustos més amplis. De fet hi ha aficionats que no tenen barreres temporals i no saben si el que els agrada és actual o dels vuitanta, la música és un tot al seu cap”. Aquesta nova manera de viure la música sembla facilitar la feina del promotor, ja que, segons Guijarro (que promou un 35% dels concerts del local, la resta és de promotores alienes), “abans era més fàcil punxar amb un artista. Ara, sempre que ens referim a artistes amb una convocatòria a partir de 400 persones, és més fàcil encertar-la, disposes de més informació. El més difícil segueix sent no perdre diners amb bandes petites. Jo vaig perdre moltíssim a la Sala 2 abans de la seva remodelació recent, per això admiro locals com el Sidecar, que sent petits segueixen treballant molt bé i amb èxit”.

Estilísticament, també s'han produït canvis radicals en el panorama. Segons Salmerón, “el que ara té més força és tota la música urbana, ja sigui hip-hop, trap, reggeaton o dancehall, per cert, els únics estils que no han baixat en assistència a concerts durant aquests mesos d'agitació política”. Per Guijarro, el reggeaton és el més complicat de gestionar: “En realitat, hi ha dues escenes de reggeaton: la dels llatins i la dels blancs modernets, i no tenen res a veure. Ajuntar-les és gairebé impossible, i la primera és molt complexa, ja que es provocaven situacions lúbriques de final incert. Es va imposar el control estricte d'accés amb detectors de metalls. Cada nit era una aventura i ens generava molta tensió com a sala”.

De totes maneres, la sala Apolo no té una sola pell, ja que programa flamenc, jazz, electrònica —un dels seus històrics puntals—, música per a nens, swing, rock dur… “El que més ha baixat és el rock clàssic i el pop”, afirma Guijarro amb les seves dades a la mà, les xifres d'un promotor que busca sempre treballar per a nínxols definits de mercat. I una dada esperançadora: “En els últims temps hi ha un repunt del directe, han sorgit molts artistes nous, amb estils molt diferents i sembla que hi ha una mica més de diners”.

La celebració, que tindrà lloc al llarg de l'any, inclou un llibre, Apolo, 75 anys sense parar de ballar, escrit per la periodista Eva Espinet, un documental, concerts commemoratius, exposicions, cessió d'un escenari a la Mercè que programarà la sala, un cicle en la Filmoteca sobre músiques de club i xerrades de tota mena. Tot això tindrà lloc en un nou espai, La 3, el nom de la qual explica millor que res el que és l'Apolo: “La 3”, diu Guijarro, “era com coneixia el públic més jove al carrer on sortia a fumar. Com que no podien fer-ho ni a la Sala 1 ni a la Sala 2, quedaven al carrer, a la 3”. El carrer, el sentit últim de les sales de ball i de concerts. L'Apolo, 75 anys al carrer.