Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Avatars de la Bernat Metge

La Generalitat hauria hagut de fer un gest imperial i posar diners per mantenir la col·lecció

Llibres de la col·lecció Bernat Metge.
Llibres de la col·lecció Bernat Metge.

L’any 1923, Jacques Schiffrin, jueu francès, va crear les Éditions de la Pléiade, en honor dels grans poetes de França del segle XVI. L’any 1931, emparat per aquest segell, va crear la col·lecció Bibliothèque de la Pléiade, el primer volum de la qual va ser l’obra completa de Baudelaire. Després, la col·lecció va ser assimilada per les edicions Gallimard, i encara és el cas. Però Gaston Gallimard —el que va morir amb Albert Camus arran d’un accident a la Provença— va haver d’acomiadar Schiffrin amb motiu de les lleis sobre l’estatut dels jueus a la França ocupada pels alemanys. Schiffrin se’n va anar als Estats Units, i allà va iniciar una nova etapa com a editor.

Però l’ambició d’aquesta gran col·lecció de clàssics de tots els temps —des de la Bíblia fins a autors encara vius, privilegi de pocs—, va fer que, després de la Gran Guerra, Gallimard demanés ajuda per a una col·lecció feta amb tanta exigència i que reclama, llavors com avui, una redacció de moltes persones, i fins i tot una granja d’animals d’on surt la pell que es fa servir per a l’enquadernació dels exemplars. Quan aleshores semblava que la col·lecció havia de morir, se’n va assabentar el general De Gaulle i va dir: “Si cal que l’Estat ajudi una iniciativa tan important per a França, ho farà”. I ho va fer.

És molt diferent el que ha succeït amb la nostra extraordinària col·lecció —només de clàssics grecs i llatins— Bernat Metge. Francesc Cambó la va instituir l’any 1922 per emular les grans col·leccions americanes, angleses, alemanyes i franceses (la Guillaume Budé, que també agafa el nom d’un humanista). Li va semblar que així faria un gran favor a la cultura catalana, i, per escreix, a la marca Catalunya, que estimava més, i amb més sentit de la realitat, que molts dels actuals independentistes. Cambó va morir l’any 1947, però la col·lecció va continuar. Com que només tenia una hereva i un gendre, aquest, Ramon Guardans, va continuar finançant les edicions dels clàssics: una despesa notable, i més com més van passar els anys, perquè el nombre de subscriptors i de compradors va minvar per dues raons: perquè la gent desconeixia cada cop més les llengües clàssiques, i perquè la cultura catalana, en general, va patir el retrocés que tots sabem a causa del franquisme.

Guardans va morir fa deu anys. Ell i Helena Cambó havien estat hereus solitaris, però Guardans va tenir, si no em fallen la memòria i l’afecte, catorze fills. Mantenir la col·lecció, per tant, havia passat a ser cosa de molts responsables, no tots amb la capacitat de dedicar temps i una suma important al manteniment d’aquella empresa editorial i cultural. Total: Francesc Guardans, fill de Ramon, net de Francesc Cambó, va decidir traspassar la Bernat Metge, a manca d’un suport unànime, i molt comprensible, per part d’una colla de germans de desigual fortuna. Aquí entra la raó per la qual hem parlat de la Pléiade de l’editorial Gallimard.

Guardans, fill, va sondejar diverses editorials. Com era d’esperar, cap no va sentir una pruïja irresistible per editar clàssics en grec i en llatí: no solament ja molt poques persones dominen les llengües clàssiques, sinó que també molt poques s’interessen per la cultura clàssica, o per allò que se’n deia l’“alta cultura”. “Xenofont, Demòstenes, Estaci? Vostè què m’ha d’explicar!”. Al final, la cooperativa editorial Som va comprar els drets de la Fundació Bernat Metge —suposo que a un preu munificent— per continuar editant tot el que encara queda per editar, o reeditar, dels clàssics grecs i llatins. De moment, encara no figuren a la col·lecció textos importants d’Aristòtil, com no hi ha Marc Aureli, ni la gramàtica de Varró. Són exemples de tot el que encara es pot fer; i n’hi haurà molts més si els nous gestors de la col·lecció eixamplen el criteri cronològic de la col·lecció i editen, posem per cas, les Familiars de Petrarca, importantíssimes, les Elegàncies de Lorenzo Valla, o textos d’Erasme desconeguts pels nostres lectors. Ja es veurà.

Però el que haurà fallat de debò haurà estat el govern de Catalunya. Hauria hagut de fer un gest imperial, republicà, com el del general De Gaulle, i posar damunt la taula —malgrat tot endeutament— els diners que calgués per mantenir una col·lecció extraordinària, com només cinc o sis llengües de cultura tenen a tot el món. ¿O és que la nostra cultura haurà de viure molts més anys dels castells humans, de les botifarrades col·lectives, de les fires del calçot, de les festes lleidatanes del cargol i del ball de bastons de Castellterçol? ¿Sap tothom que l’últim conseller de Cultura que vam tenir és un gran aficionat i estudiós de les sardanes (Minyons de Serrat), i que, com vam llegir al digital El Nacional, “s’ha dedicat a produir espectacles de temàtica historicoetnològica”? (Sic pel que fa a l’ètnia, que vol dir raça.)

Dedicarem el pròxim article a una nova, gran edició de la Poètica, d’Aristòtil, a càrrec dels nous editors de la Bernat Metge.