Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
TELEVISIÓ

Exposant Barceló

'Vidre de meravelles' és una aproximació honesta, molt entenedora, al treball del pintor mallorquí

Miquel Barceló treballant en el gran mural.
Miquel Barceló treballant en el gran mural.

Darrerament, Miquel Barceló està de sort amb el cinema sobre el seu treball. L’any 2016, Emili Manzano va documentar una visita d’Enrique Vila-Matas al seu taller de París. I fa poc, la televisió balear, IB3, va estrenar un treball de Manuel Huerga (producció de Mediapro) que segueix el procés de creació del gran mural (190 metres de llarg per sis d’alt) que l’artista va dibuixar sobre enormes finestrals de la Biblioteca Nacional de París (BNP) el 2016. Va ser una obra efímera feta coincidint amb una exposició de Barceló al Picasso parisenc. El mural es va inaugurar el març de 2016 i es va destruir l’agost d’aquell mateix any. De fet, les darreres imatges d’aquest reportatge de 50 minuts són les d’un operari retirant el suport transparent que sostenia l’obra i llençant les peces a les escombraries. Una escena que és tot un manifest contra la posteritat.

Sap greu veure com la peça va a les escombraries, particularment després que hàgim seguit, gràcies al film, els treballs de creació. No són els 12 dies que va fer servir Barceló per anar buidant-dibuixant —amb les mans, raspalls, canyes...— l’argila amb què uns operaris havien empastifat els finestrals. Són els anys i els episodis que sedimenten una idea, una determinada visió. Des del seu enamorament de les pintures rupestres, amb el Gran Verre de Duchamp, o el record infantil de finestres entelades on es podien fer tota mena de gargots, igualment destinats a la seva desaparició.

VIDRE DE MERAVELLES

Direcció de Manuel Huerga

Emès per IB3

Barceló va titular l’obra Vidre de meravelles, un homenatge al mallorquí Ramon Llull, que precisament va ser a París on va començar a escriure El llibre de meravelles.

Huerga és el narrador del film. No és que discursegi en off sobre l’artista. Pràcticament no se’l sent, i quan intervé és per situar on som o per fer un comentari absolutament personal (“El gravador ja té la bèstia al forn”). La seva narració és en la construcció de la crònica cinematogràfica d’una colla de dies acompanyant Barceló. Un paper discret, eficaç i que ens enganyaria si no sabéssim que no hi ha grau zero en l’escriptura.

És clar que un element bàsic per a l’èxit de l’empresa és la facilitat de Barceló per explicar els fonaments personals de la seva obra. La importància dels materials, de les tècniques, de la intuïció (“el pensament ve després”, diu). I ho fa sense solemnitat, amb un to quasi juganer, d’entusiasme infantil sobre els seus propis descobriments.

Per exemple, els seus comentaris sobre el fang, com a material adàmic essencialment humà, un diàleg amb el passat, matèria d’escriptura... Parla de manera planera, i amb la mateixa generositat amb amics o amb el primer ministre (Manuel Valls) que va anar a la inauguració de la seva exposició al Picasso. Però parla sabent sempre que està sent filmat, i ho demostra quan se’n va amb la mare i tanca la porta a la càmera (“ara tornem”) o s’allunya quan rep una trucada. Ni el film ni l’artista pretenen que en sapiguem més sobre la seva obra, sinó que la puguem fruir millor. No hi ha cap capítol enciclopèdic.

I tot comença amb la matança del porc a Mallorca, descrita com un festí carnívor, pagà, i que il·lustra la complexa relació de l’artista amb el món animal. Li agraden, per exemple, les corrides de toros, però, diu, no té arguments per justificar-les.

Vidre de meravelles és una aproximació honesta, molt entenedora, al treball de Barceló i una defensa, per la seva part generosa, dels instants fugaços, com les diferents formes que projectava al terra la llum solar rondant, travessant, els vitralls de Barceló a la BNP.