Laia, ets la meva ídola

El director del Dakar va dir que aquesta “no és una cursa per a dones”, però ha arribat el moment de no callar. I Laia Sanz no ho fa.

Laia Sanz a Lima (Perú).
Laia Sanz a Lima (Perú). AP

Tinc l’escena ben enregistrada a la retina. És el Dakar del 2014 i soc allà. Passo calor, com tots. Dormo poc. I intento explicar de què va la cursa, la competició i la vida de bivac en bivac. La duresa de les etapes, especialment en aquesta edició, la calor insuportable a l’Argentina (fins a 47 graus, que se sabés) i el volum de corredors aficionats (el 90% dels participants a la sortida, a la Rosario de Messi) fan estralls. Se succeeixen les històries èpiques i els abandonaments. A més, troben un corredor, Eric Palante, mort per hipertèrmia enmig del tram de cronometrada. Havia patit al·lucinacions. No va ser l’únic, però d’altres van tenir més sort que ell. En aquestes circumstàncies es produeix una conversa que em va colpir especialment. Per incoherent.

Em vaig sumar a una taula del menjador on seien quatre pilots ja retirats de la cursa. Un havia estat 20 hores a la intempèrie i va haver de ser rescatat en plena nit. Un altre assegurava haver patit calfreds i tremolors... a 47 graus! Tractaven d’explicar-me com de dures havien estat aquelles primeres cinc etapes i aquesta necessitat que tenen els dakarians de tornar per complir l’objectiu: acabar la cursa. Un repte personal. La xerrada va anar derivant. És que alguns van com a bojos, deia un. No saben que això no és qüestió de velocitat, sinó de resistència, apuntava un altre. I heu vist la Laia? Prendrà mal. M’ha passat com una exhalació, deia un tercer. Aquesta noia va massa de pressa; això no acabarà bé, convenien. Ningú no la va defendre. És clar, Laia Sanz era una nena (28 anys llavors) que en sabia molt de trial, fins i tot d’enduro, però el Dakar encara no li havia fotut una hòstia. Com a ells.

Aquell era un presagi molt negre. I, permeteu-me, innecessari. Especialment quan colpejava tothom la mort de Palante, un amateur, sí, però un veterà del Dakar després d’onze participacions.

Aquell 2014 Laia Sanz va començar a fer història en acabar vuitena en una de les etapes. A la general va ser 16a. L’any següent va seguir fent història: va acabar novena a la general. La pilot catalana ha completat els vuit Dakars en què ha participat. I, per valorar-la, poc importa ja què farà aquest 2018, en què el seu objectiu és estar entre els 15 primers, els deu millors si tot va bé, perquè ella, tot i ser discreta, és ambiciosa. Si no fos així no hauria guanyat 18 campionats del món de trial i enduro.

Sembla que això ho va oblidar el director del Rally Dakar, el francès Etienne Lavigne, quan fa cosa d’un mes va dir allò que el Dakar “és més per a homes que per a dones”. Tot i advertir que ho deia “sense masclisme”. Gràcies, Etienne. No esperàvem que, a sobre, hi posés una connotació masclista. La sentència ja es defenia per si sola.

El màxim responsable de la competició —el ral·li més seguit i més popular— s’ho podria haver estalviat. Podria, simplement, haver fet palesa la realitat: que només hi ha 14 dones participants de més de 500 competidors. Podria haver desitjat, posem per cas, que l’exemple d’aquestes 14 calés en altres noies amb ganes d’aventura.

Afortunadament, ja fa molts anys que a la Laia la van frenant per Sud-amèrica al crit d’ídola. “Sos mi ídola”, li diuen amb admiració. I ella respon a les dunes i els camins. I també als micròfons: “Si l’Etienne ha dit això, jo aniré allà per demostrar el contrari. Ja fa molts anys que lluito amb comentaris d’aquests tipus. I no és així”, va dir tot just abans de marxar cap a Lima.

Com va dir la venerada Oprah Winfrey: “Time’s up!”, ja hi som! Ha arribat el moment. El moment de no callar. I de demostrar amb fets qui s’equivoca. I no és el cas de dones com Laia Sanz, que pot córrer on vulgui i tan ràpid com vulgui. Ella també és la meva ídola.

MÉS INFORMACIÓ