Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Poti-poti

Mas i l’ombra de Puigdemont

Més d’un diari subratlla les diferències del dimissionari amb el seu hereu

Artur Mas, aquest dimarts.
Artur Mas, aquest dimarts.

La renúncia d’Artur Mas a la presidència del PDeCAT fa pensar molts mitjans en les divergències amb el seu hereu, Carles Puigdemont. El comiat de Mas s’afegeix al de Carles Mundó, d'ERC, que renuncia a ser diputat.

El Punt Avui Jordi Panyella titula el seu article “L’home contra la paperera” i considera que Mas ha fet una altra pirueta política per “continuar disparant des d’una altra trinxera, però sense canviar de bàndol”. Per a Xevi Xirgo, Mas finalment “s’ha alliberat de CDC, del PDeCAT i del full de ruta. S’ha alliberat. I al mateix temps, sembla, ha enviat un missatge clar a Puigdemont”.

L’editorial de l’Ara considera que Mas s’aparta per deixar pas als nous lideratges d’un espai que aspira a seguir encapçalant l’independentisme per davant d’una ERC que s’ha vist frenada en la seva aspiració hegemònica. “Ho fa ara amb un missatge de moderació”, recordant que amb el 47% dels vots no es pot accelerar la implementació de la independència a curt termini. Esther Vera afirma que amb el seu gest reconeix que el nou artefacte per recuperar-se del suïcidi convergent és Junts per Catalunya. Mas admet que “és el moment d’altres actors, que hauran de fer una lectura menys voluntarista que la que ell mateix va fer el 27-S”. David Miró creu que ara s’ha de veure si Puigdemont i els seus li fan cas i accepten treballar plegats amb els pedecats “o bé tiren pel dret i els marginen”. El discurs de Mas, escriu, tenia una flaire admonitòria: no vulgueu pensar que teniu “la fórmula màgica de l’èxit, perquè la política és molt cruel amb qui es creu, ni que sigui per un moment, el líder providencial: ho dic per experiència, creieu-me”.

Mas i l’ombra de Puigdemont

Mas no s’ha penedit d’haver cedit el pas a l’alcalde de Girona, reflexiona Màrius Carol (La Vanguardia), “però és indubtable que aquesta decisió ha marcat la història del país (...) El millor de Mas en política no han estat mai els seus homes de confiança”. Francesc-Marc Álvaro defineix Mas com un convers que sempre treia un conill del barret, però passats els comicis del 2015 la seva màgia es va acabar. “Va fer costat a les decisions de Puigdemont però, a l’hora de la veritat, li va recomanar evitar la DUI i convocar eleccions, un consell que el de Girona no va seguir”. Segons Antoni Puigverd, “el procés ha tingut, per al país, les conseqüències que sabem. A ell el va convertir en un titella de les circumstàncies. Finalment es rendeix”. I acaba citant L'albatros, de Baudelaire, “tan bell que era volant, que grotesc, ara, que lleig! (...) Les ales de gegant no el deixen caminar”. Per la seva banda, Pilar Rahola defensa que ningú no podrà dir que Mas no ha posat el coll en la defensa del país i de les seves idees.

L’editorial del diari recull les raons que Mas va esmentar en la seva renúncia: deixar pas a nous lideratges i afrontar el seu complicat calendari judicial. N’hi ha una altra: la sentència del cas Palau. El text subratlla que Mas no creu que sigui una bona idea bloquejar l’escena política catalana, com s’ha mostrat disposat a fer Puigdemont. Per a Enric Juliana, moltes coses van començar la nit del 19 de setembre del 2012, quan un grup molt reduït de persones va decidir avançar les eleccions a Catalunya amb la promesa sobiranista, la vigília de l’entrevista de Mas amb Rajoy on el president espanyol es va negar a negociar un pacte fiscal, com era previsible. I en aquelles eleccions del 25 de novembre, Mas va perdre 12 diputats. Segons Salvador Sostres (Abc) un dels qui va aconsellar a Francesc Homs que recomanés a Mas anticipar les eleccions per aprofitar el moment emocional va ser el llavors director de La Vanguardia, José Antich.

Mas i l’ombra de Puigdemont

L’editorial d’El Periódico veu la renúncia com un bon reflex de la situació que viu l’independentisme. “D'una banda, exemplifica la disjuntiva oberta després del fracàs de la via unilateral”: mantenir la confrontació amb l’Estat –com defensa Puigdemont– o bé acatar el marc legal i, sense renunciar a la independència, governar –la tesi de Mas i d’una part d’ERC–. Per a Enric Hernànez, plega el pare d’una “transició nacional” que ha mutat en regressió autonòmica. “Dimiteix també el líder que va defensar els tractes de CDC i Fèlix Millet (...), que va negar el cobrament de 6,6 milions en comissions via Palau (...) Sota la seva presidència es va teixir la trama del 3%”. Emma Riverola afirma que, mentre Puigdemont recorre a la imaginació, Mas “sorprèn amb un realisme sobrevingut: no hi ha majoria suficient per imposar res”. Per la seva banda, Astrid Barrio considera que amb la seva renúncia “el que pot quedar a resguard i net és el PDeCAT. Aquest cop l’encertarà?”.

“Mas se’n va incapaç de controlar el pla de ruptura de Puigdemont”, titula en portada El Mundo. I enceta l’editorial dient que “el polític que va provocar el caos on viu instal·lada Catalunya va anunciar ahir que deixava la presidència del PDeCAT amb l'objectiu de desembussar les conseqüències últimes de les seves pròpies decisions. No sembla una actitud gaire coherent”. Per a Àlex Sàlmon el dubte és si aquesta decisió perjudica o enforteix Puigdemont. Javier Oms acaba el seu perfil de Mas dient que ahir va escenificar la seva enèsima mort: “De moment ningú no s’atreveix a enterrar-lo”.

Mas i l’ombra de Puigdemont

Bieito Rubido (Abc) defineix Mas com “home minvant” i afirma: “Cridat a ser-ho tot, s’ha quedat en res”. A l’editorial, el diari considera que la renúncia, que se suma a la de Carles Mundó de ser diputat, evidencia la “descomposició de l’independentisme”. El simple fet, es pot llegir, que ara Mas admeti que l’independentisme no té prou força “és el reconeixement d’un fracàs polític i personal”. Luis Ventoso, per la seva banda, afegeix una altra definició del personatge: una màquina d’equivocar-se. La Razón, a l’editorial, considera Mas el gran culpable del desastre: “Mas s’ha convertit en un personatge tan cremat que els dirigents del seu nou partit són capaços de sacrificar-lo dues vegades”. Pilar Ferrer el defineix com “l’hereu que va dinamitar CiU”.

Pere Martí (Vilaweb) escriu que Mas “no venia ni dels uns ni dels altres. I ni els uns ni els altres no li ho han perdonat mai. Pels progressistes és un burgès de dretes i pels conservadors és un radical separatista que els ha traït”. “Mas es va criar en temps de majories absolutes del pujolisme, però va haver de gestionar-ne la decadència. (...) Mas diu que és un segon pas al costat. Però sembla el definitiu, tot i que continua sent expresident, un càrrec al qual va arribar massa aviat i massa condicionat per l’ombra del pujolisme”. Salvador Cot (El Món) afirma que “Artur Mas ha de ser considerat personatge de talla històrica, al marge del judici que mereixi cadascú. Amb tantes ombres com tenia la vella Convergència peixalcovista i comissionista –però també gradualista– i tantes llums com té el nou independentisme transversal, que és capaç d'arribar al sacrifici personal però no de concretar el seu projecte polític, Mas se'n va deixant un país que, políticament, no s'assembla al que va trobar. El catalanisme encara és lluny d'Ítaca, però sabent que hi vol anar”. Arnau Urgell (Nació Digital) recorda que la renúncia “arriba menys d'una setmana abans de la sentència del cas Palau. El ja expresident del PDeCAT nega que hi tingui cap relació, però és evident que la seva dimissió suposa un autèntic tallafoc entre una possible sentència que esquitxi definitivament el finançament de l'antiga CDC i el partit que n'és hereu i que comanda Marta Pascal”.

José Antich (El Nacional) nega que en el comiat de Mas “hi hagi una esmena, ni que sigui parcial, a la política de Puigdemont. (...) Això no vol dir que hagi estat d'acord en tot en aquests convulsos últims mesos amb el president Puigdemont, però les discrepàncies que hi hagi hagut ni les expressava en un off the record ni tampoc en cercles reduïts. Per als qui els agradi escorcollar cada una de les paraules del seu comiat, i Artur Mas no té fama de ser un polític que improvisa, potser valdria la pena quedar-se amb una de les seves frases: 'He estat un polític que primer ha pensat en el país, segon en el partit i tercer en la persona'. I aquí va acabar”.

A El Confidencial, A. Fernández considera que la victòria de Puigdemont el 21-D va obrir el camí per dinamitar el PDeCAT. “Però qui ha mogut fitxa ha estat Mas, prenent la iniciativa”. A Libertad Digital, Federico Jiménez Losantos defensa que Mas s’aparta, com Mundó, perquè el cop separatista continua. Neus Tomàs (El Diario) recorda que els seus detractors sempre han considerat que perquè els catalans oblidessin les tisorades Mas va decidir embolicar-se amb l’estelada. Tot i el fracàs del 2012, va persistir en la seva conversió a l’independentisme. Un factor per explicar la renúncia és l’imminent sentència del cas Palau, sobre uns anys en què Mas ha dit que mai va veure ni sentir res.