Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La fal·làcia dels blocs enfrontats

Es parla dels catalans o dels espanyols com si fossin grups homogenis amb propòsits compartits però no és així

Una bandera espanyola i una estelada en una manifestació.
Una bandera espanyola i una estelada en una manifestació.

No existeixen els blocs independentista i espanyolista a Catalunya. No hi ha un enfrontament a la societat entre dos grups internament homogenis i externament ben delimitats, tal com es reitera una vegada i una altra. Fent-ho, periodistes i analistes, de manera inconscient, adopten el llenguatge dels participants del conflicte i contribueixen a la cosificació d’aquests blocs.

Fa més d’una dècada l’eminent sociòleg de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) Rogers Brubaker va explicar en els assaigs aplegats a Ethnicity without groups que el de grup és un concepte que es dona per descomptat en sociologia, en ciència política o en l’estudi del nacionalisme, però que no és real. Passa que Brubaker, com tants altres intel·lectuals, és un notable desconegut fora de l’acadèmia. Per les seves aportacions fàcilment se’l podria guardonar amb el Princesa d’Astúries de Ciències Socials, però té poc més de sis-cents seguidors a Twitter.

L’assumpció, diu el sociòleg, que els grups són els protagonistes principals dels enfrontaments socials i que aquests han de ser les unitats bàsiques d’anàlisi és errònia. Allò que és real és un sentiment de pertinença o de ser membre d’un grup. La cosa canvia. Es parla dels catalans o dels espanyols com si fossin grups homogenis amb propòsits compartits, com si l’Estat estigués format per un mosaic multicromàtic de blocs culturals monocromàtics, però no és així.

Per arribar al fons del problema cal trencar en el cas del procés independentista amb allò que sembla obvi, que la confrontació es dona entre blocs. És evident que els participants es representen en termes de grups i d’oposició entre uns i altres. Això no vol dir, però, que a l’hora de fer-ne l’anàlisi ho haguem de fer amb els mateixos paràmetres enganyosos. Encara més quan cada vegada que invoquem el bloc independentista o el bloc del 155 contribuïm a fer-los més reals.

Per analitzar la situació amb garanties s’ha de conceptualitzar, per exemple, la nació no pas com un organisme concret i tangible, sinó com una cosa dinàmica, desagregada i canviant. Passa el mateix amb el concepte identitat, que implica unes característiques immutables i que seria millor bescanviar per identificació, perquè allò que creiem que som varia en funció del lloc i el moment en què ens trobem. No tenim una identitat, sinó una identificació, quelcom fluid.

Això implica, doncs, parlar de processos socials, culturals, polítics i psicològics en comptes de categories tancades. I aquí arribem al nucli de la qüestió: els conflictes no es donen entre grups o blocs, sinó entre individus i organitzacions. Això inclou, entre d’altres, els components de l’Estat, els partits polítics, les entitats, els moviments socials i els mitjans de comunicació. Són aquests agents els qui parlen i actuen en nom dels “grups nacionals” que diuen que representen, els protagonistes reals de la contesa.

Aplicar al procés independentista els plantejaments de Brubaker és necessari per diversos motius. D’entrada, perquè, sense haver de caure en la visió reduccionista de la manipulació de les elits, permet desemmascarar els interessos en joc per part dels impulsors del plet, amagats en les proclames d’actuar d’una manera o altra en nom d’una idea: Catalunya o Espanya. És interessant també perquè la teoria del professor d’UCLA ens ajuda a no confondre els clams dels líders que pretenen construir els blocs amb el fet que els blocs siguin reals. Ens permet estar amatents al fet que bona part dels líders polítics apel·lin a uns ressorts emocionals per poder viure ells de la política.

No ens hem d’apropar a l’anàlisi del procés independentista i les seves derivades des de l’assumpció de dos blocs confrontats, sinó que hem de preguntar-nos, per exemple, quins objectius específics persegueixen cadascun dels partits independentistes i quins el Govern del Partit Popular. Cal analitzar quins perfils professionals i socials conformen les direccions de l’ANC i Òmnium i què busquen. S’ha de pensar qui són, quina extracció tenen i què pretenen els quadres de Ciutadans o l’entorn de Societat Civil Catalana. I, sobretot, què pensen que aconseguiran les persones que s’adhereixen als diferents projectes.

Sota el discurs de superfície de nosaltres contra ells, del nacionalisme català contra el nacionalisme espanyol, de l’independentisme enfront del constitucionalisme, que fa que no només imaginem sinó que vegem dos blocs enfrontats, rau un cúmul d’interessos, veritable motor del conflicte. Fins que no deixem d’utilitzar el llenguatge dels fabricants de blocs, no serem capaços de trobar els mecanismes que permeten alimentar l’enfrontament i desactivar els ressorts adequats per arribar a solucions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >