Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Culpable mentre no es provi el contrari

Com pot veure un jutge, sense tenir-ne proves, que l’acusat era conscient de cometre un delicte de rebel·lió?

Junqueras en l'arribada a l'Audiència Nacional.
Junqueras en l'arribada a l'Audiència Nacional. AP

El Tribunal Suprem diu, en la seva interlocutòria del 5 de gener, que no veu en Oriol Junqueras (més de 60 dies a la presó provisional) suficients indicis que no abandonarà la via unilateral d’independència i que respectarà la Constitució. Provo d’imaginar-me, sense ser un especialista en la matèria (per això m’ho imagino), quins indicis poden necessitar els magistrats que van redactar la interlocutòria per decidir la llibertat o la prolongació de l’empresonament de Junqueras.

Vegem un exemple: suposem que jo no tinc indicis que el meu veí, que una vegada va fer ús d’un incivisme acústic que gairebé em fa perdre els nervis, no torni a repetir el seu mal comportament. Com que no tinc indicis suficients (després caldria analitzar quins serien aquests indicis tan decisius) que no torni a ocórrer, el denuncio. Doncs, aquí estic creant un trastorn innecessari en la meva vida i sobretot en la vida del pobre veí, que, potser, quan va dir que no tornaria fer-ho, deia la veritat.

Tornem a la interlocutòria: es reconeix que als polítics presos, al meu parer per motius polítics, no se’ls pot acusar d’haver estat ells mateixos autors d’actes violents, però sí que se’ls acusa de ser conscients que en incitar en aquelles manifestacions estaven assumint que es produïssin (o millor dit, que es poguessin produir) aquests enfrontaments violents. Com pot veure un jutge, sense tenir-ne proves, que l’acusat era conscient de cometre un delicte (de sedició i rebel·lió)? Es dona la circumstància que jo caminava per allà, el 20 de setembre. A mi no em va convocar ningú. Caminava per allà perquè és per on solc caminar als matins, quan baixo des del meu volgut Guinardó fins a les Rambles camí del mar. Quan aquesta situació va començar a judicialitzar-se, vaig recordar que el dia dels fets em vaig anar a prendre un tallat mentre esperava a veure com finalitzava la ràtzia financera decretada unilateralment pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. Vaig estar allà fins a l’hora de dinar. Vaig menjar en un restaurant proper i vaig tornar a la gradual concentració de gent davant del Departament d’Economia de la Generalitat.

El que em va cridar poderosament l’atenció va ser que en el restaurant, a uns escassos cent cinquanta metres a la rodona, ningú feia cas del que estava passant gairebé davant els seus nassos. Els comentaris tenien a veure, fins a on vaig poder escoltar, amb les despeses del col·legi i d’una herència sobtada que començava a esquerdar fins a una llavors feliç relació fraternal. Als comensals que no escoltava, els observava moure les mans, consultar els seus mòbils, xerrar com si no tinguessin l’obligació de tornar als seus llocs de treball. La concentració que progressava en quantitat d’assistents a molt pocs metres d’allà, em va semblar que no els amoïnava. No vaig veure en aquests rostres cap inquietud, que no fos la quotidiana d’estar al pendents del seu anar fent a la terra. I no obstant això, insòlitament, aquests magistrats ho van visualitzar tot en contra dels polítics catalans. Vaig pensar que si aquests senyors tan respectables haguessin estat pels limítrofs dels esdeveniments d’aquell 20 de setembre, haurien vist in situ el mateix que vaig veure jo: una massa de gent cridada a concentrar-se i protestar, però res que ens fes recordar les escenes del cuirassat Potemkin. I a pocs metres, la gent normal lliurada als seus quefers i preocupacions quotidians, lluny, molt lluny de percebre la presa del Palau d’Hivern. I per cert, hauran de tenir molta cura els dirigents sindicals, a partir d’ara, quan convoquin una manifestació, no sigui que se’ls fiqui a la presó per sedició.

En la interlocutòria del magistrat Pablo Llarena del 5 de desembre de 2017 es deixava oberta una propera excarceració d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, una vegada haguessin deixat clar l’abandó total de la seva perseverant vocació unilateralista. Cridava l’atenció també, en aquest escrit, els dubtes albergats pel magistrat. El que escriu això, hauria d’estar dins el cap d’aquest home per entendre de quins dubtes es parla, suposant que un dubte en matèria judicial pugui instrumentar-se com a prova contra un acusat. Vaig recordar: "Li donaré un consell, no es fiqui vostè en política". Els sona?

Això que relato va ocórrer. Però no va hauria d’haver ocorregut, si el més incompetent president de la Generalitat que mai va tenir aquesta honorable institució, no s’hagués acovardit davant els aïllats insults de botifler.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >