Selecciona Edició
Connecta’t

Antoni Bassas: “Avui el fet és opinable i això fa mal al periodisme”

El periodista guanya el 50è Premi Josep Pla amb 'Bon dia. Són les vuit!', memòries de quan era al capdavant d''El matí de Catalunya Ràdio' i que publicarà Destino al febrer

Antoni Bassas, després de guanyar el 50è Premi Josep Pla.
Antoni Bassas, després de guanyar el 50è Premi Josep Pla.

Unes 15.000 hores de ràdio, 14 anys entre els seus 32 i 46, la mort del seu pare o el naixement de la seva tercera filla. I, en paral·lel, una societat catalana que mutava. Així es podria resumir la dècada i mitja d'Antoni Bassas (Barcelona, 1961) al capdavant d'El matí de Catalunya Ràdio (1995-2008), uns records i reflexions que ha recollit a Bon dia. Són les vuit!, amb el qual acaba de guanyar el 50è Premi Pla, que publicarà Destino al febrer.

Pregunta. Es va acomiadar així: “Si la classe política catalana no aguanta un programa així és que tenim una cultura democràtica molt justeta”. Quin pecat va cometre?

Resposta. El llibre és una història de Catalunya narrada mitjançant la ràdio, no es tracta de passar comptes ni hi ha amargor. Però podríem haver seguit un parell d'anys més i acabar-ho bé pensant en el futur de la ràdio. Pecats? Em demanaven canvis a les tertúlies, més... Hi havia una incomoditat manifesta amb la línia editorial d'un programa que, de manera intuïtiva, començava a evidenciar que la societat catalana canviava la pell, que s'enfonsaven els vells paradigmes de la Transició, que la divisió de poder CiU-Generalitat, PSC-ajuntaments s'esquerdava, tot això mutava. Ho vaig notar en la reacció dels oients. I ho vaig anar portant al programa... I, és clar, qui té el poder el vol conservar com sigui, i si creu que el relat no li va a favor, doncs fa el que ja és un clàssic: matar el missatger. Catalunya i Espanya tenen hàbits semblats en això: un país no és democràtic perquè ho digui una constitució o un estatut... Va haver-hi poca esportivitat: es va prendre una decisió política que des del punt de vista empresarial era incomprensible. I amb això es va perdre part de l'afecció de la gent per la ràdio pública del país.

El poder se sentia incòmode amb el meu programa de ràdio

P. Vostè va viure això, Joaquim Maria Puyal es va quedar fora d'unes concessions de freqüències públiques a mitjans dels noranta...

R. Sí, Puyal no va poder liderar un grup de ràdio privada, però és que el 2003, amb el primer tripartit, va verbalitzar que estava disposat a ser director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i deixar el futbol; va haver-hi fins i tot converses del que podria haver estat una veritable refundació de la CCMA... I tampoc va ser possible. Què incomoda? Els polítics em deien: “És que ens colles molt”. Miri, a vostè li convé que quan vagi a la ràdio pública es faci escoltar, que sigui una entrevista de debò, perquè si això no es percep així, s'acaba l'audiència; i això em perjudica a mi, però també a vostè. Perquè aquest mitjà deixarà de ser de referència, serà prescindible, com el Canal 9: la propaganda no es vol ni escoltar. Això ens fa més pobres. Fer entrevistes dures a un president és una obligació que tenim els periodistes perquè tenim un contracte social amb la gent: som un poder que controla el poder en nom de la gent. Reflexiono sobre tot això al llibre.

P. Creu que va estar menys supeditat al poder del que ho pot estar avui Catalunya Ràdio?

Si creu que el relat no li va a favor, el poder fa el que ja és un clàssic: matar el missatger. Catalunya i Espanya tenen hàbits semblants en això

R. Tenia l'obsessió que sonés com una ràdio comercial en el millor sentit, el competitiu. En el cas dels d'avui, cal dir que jo vaig veure passar una època, però ara ens trobem en un moment d'emergència nacional.

P. Què fa més mal al periodisme: el SEO, els motors de recerca i els likes o bé les trinxeres ideològiques?

R. Totes dues coses, però aquí cal afegir-hi la precarietat laboral, la digitalització, que el fa més ràpid i lliure, però també més superficial, i la por dels mitjans a ser impopulars: volem mantenir un lector o un oient a la zona de confort ideològic i això crea una bombolla de missatges insana. Perquè sí, el periodisme és interpretació i això es tradueix en una línia editorial, però aquesta no pot ser una fòbia o una trinxera fins al punt que els fets queden tan manipulats que són irreconeixibles. Ara els fets són opinables i l'opinió, sagrada. Això fa mal al periodisme.

Una línia editorial no pot ser una fòbia o una trinxera fins al punt que els fets queden tan manipulats que són irreconeixibles

P. Què se sentia en la societat catalana d'aquells anys que expliqui on som ara?

R. El gran moment va ser el 2000, quan Aznar canvia el to, que és l'actual: Espanya no serà mai un Estat plurinacional i el sostre autonòmic és aquest. El 2004, amb els atemptats d'Atocha, s'adona que existeixen les fake news d'Estat. I després del fracàs de l'Estatut de Maragall i l'apoyaré de Zapatero, que d'Espanya ja no es podia esperar res ni dels que s'esperava alguna cosa, que calia tirar pel nostre compte. I així es van sentir els primers crits d'independència el 2007.

El 2003, amb el primer tripartit, Puyal va verbalitzar que estava disposat a ser director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i deixar el futbol; va haver-hi fins i tot converses... I tampoc va ser possible

P. Una profecia?

R. La ruptura emocional, sentimental, de confiança, entre dos milions de catalans i Espanya és profunda i, generacionalment en alguns casos, irreversible, i això donarà lloc a una nova Catalunya i a una nova Espanya, que haurà de decidir si vol seguir empobrint-se a ella mateixa per salvar la unitat. L'independentisme ha d'aconseguir imposar la idea a l'Estat que les societats són dinàmiques i que si no ho és s'acabarà trencant. Espanya haurà de decidir si vol ser sempre un Estat trencat només unit per la força o bé per les conviccions democràtiques.

P. La seva trajectòria i la d'altres sembla mostrar com si el periodista esportiu es veiés obligat a dignificar-se saltant a altres àmbits.

Jo no hauria pogut entrevistar bé presidents de la Generalitat o del Govern espanyol si no hagués abordat un futbolista en un túnel de vestidors

R. L'àmbit esportiu és una gran escola de periodisme; no és casual que Puyal fes els programes de televisió que va fer o que Jordi Basté triomfi els matins o jo hi fos durant 14 anys. Caldria revisar aquesta idea que el periodisme esportiu és fluix o vulgar. Jo no hauria pogut entrevistar bé presidents de la Generalitat o del Govern espanyol si no hagués abordat un futbolista en un túnel de vestidors: es tractava de pensar ràpid, ser oportú en la pregunta i crear un clima... en 15 segons.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ