Selecciona Edició
Connecta’t

Alejandro Palomas: “No dono menjar prefabricat perquè el cor bategui”

L'escriptor barceloní ha guanyat el 74è Premi Nadal amb ‘Un amor’, que Destino publicarà al febrer

Alejandro Palomas, l'endemà de guanyar el 74è Premi Nadal.
Alejandro Palomas, l'endemà de guanyar el 74è Premi Nadal.

“M'agrada enganxar els personatges per aquí”, diu Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), assenyalant-se no el cor, sinó l'estèrnum perquè, diu, busca arribar abans al sentiment que no pas a la raó. Així ha construït, des del 2002, una intensa carrera literària d'una quinzena de títols, entre els quals hi ha Una madre (2014), que el va catapultar. En aquesta línia, i amb la mateixa protagonista, ha construït Un amor, on una trucada trenca, la nit prèvia a unes noces, una harmonia familiar ben travada. Amb aquesta història dissabte va aconseguir el 74è Premi Nadal (18.000 euros), que sortirà a les llibreries al febrer editada per Destino.

Pregunta. Defineixen la seva obra com a “melodrames contemporanis amb dosis de comèdia”...

Resposta. Agafat amb pinces, potser sí: passo del tòpic que el sentit de l'humor resta i el drama suma. Però quan penso en el melodrama em ve al cap Mary Tyler Moore... i això sí que resta.

P. Vivim en un exhibicionisme sentimental infinit?

R. Som una societat emoticona, d'emoció instantània, molt infantil, com d'ensinistrament caní: somriure-premi; si no hi ha premi, hi ha males cares... Molt bàsic, ho estem basificant tot. I costa sortir d'aquí. Si ho fas, corres el perill de ser difícil, però m'encanten els reptes, remoure coses. Necessito complicar-les.

Som una ‘societat emoticona’, molt bàsica, ho ‘basifiquem’ tot

P. Tampoc sembla gaire sincer aquest exhibicionisme emotiu.

R. Perquè és una societat que ha girat l'esquena a la psicoanàlisi, que només busca la felicitat ràpida, de consum. I la felicitat no sé el que és; jo visc per descobrir-la. Viure apartant la visió psicoanalítica et converteix en una societat infantil: no hi ha preguntes, no vols saber d'on vens ni què hi ha al darrere. Et mires al mirall i creus que ets feliç perquè pots controlar la vida... Però la vida no es pot controlar; la vida no és, sinó que es fa. Vull veure com, amb quins records, la fabriques, veure com la jugues. Si no la jugues, ja has perdut.

P. Diu: “M'agrada enganxar els personatges per aquí”, i s'assenyala el cor...

R. No, el plexe. Escric per al plexe, no per al cor. Si escrius per al cor jugues al melodrama; si escrius per al plexe, escrius per a l'impacte: tires una pedra i veiem com es gestiona això. No dono menjar prefabricat perquè el cor bategui; el cor m'importa poc, m'importa com respires, l'impacte del que fa mal, el que remou. No vull que el cervell activi les defenses, si no, el meu missatge arriba molt esvaït, jo vull provocar un dolor i que el teu sistema actuï llavors i el gestioni, veure què hi ha aquí dins teu. Jo estic contínuament bombardejant aquest plexe, intentant obrir això. Sempre llegim molt a la defensiva per por de veure ‘aquest soc jo o he estat jo en un moment de la meva vida’...

P. I el lector s'hi vol veure?

R. El que no m'agrada és escriure per amagar-me; molts autors escriuen per amagar-se sota el llenguatge; no té sentit. Hi ha molta creació literària que té poca ànima. Vull que el lector i també els personatges suïn la samarreta emocional. I per això cal tenir barra. No pots jugar a dues bandes.

P. Això no és exhibicionisme?

R. Ja m'han acusat d'exhibicionisme. Això va amb mi, no amb la meva literatura; quan escric soc jo 100%; amb els meus amics i la meva família també soc l'Alejandro que escriu.

No vull que el cervell activi les defenses, si no, el meu missatge arriba molt esvaït, jo vull provocar un dolor i que el teu sistema actuï llavors i el gestioni, veure què hi ha aquí dins teu 

P. La família, tan freqüent en la seva obra, com a búnquer emotiu?

R. La família real m'ho ha donat tot, és la meva bombolla. És un planetari des d'on es pot mirar el món exterior sense por que t'ataquin; i això és vàlid tant per al terreny personal com per al literari.

P. I l'Amalia, d'Una madre, que a Un amor reapareix, què representa?

R. És la personalitat que m'agradaria ser: candor, veure poc però molt bé les relacions humanes, una confiança en els altres que jo no tinc… És el meu alter ego, una bondat infinita. No en tinc i em fa enveja: aquesta bondat tan cega t'ha de donar molta pau. Si tens un objectiu és més fàcil viure, saps quina és la teva finalitat. Em fa enveja la gent que té una missió a la vida; així no la gastes buscant-la...

P. Això és gairebé de psicoanàlisi.

R. M'estiro en un divan des de fa anys i m'encanta. Mai ho deixaria, ni això ni el tir amb arc.

P. En fa?

R. Sí, gairebé cada dia: és contacte amb un mateix, concentració, precisió, agressivitat, contenció...

P. Referents literaris?

R. Tres dones: Jeanette Winterson, que he traduït; Agota Kristof, el seu Claus i Lucas és únic, et mors; i Magda Szabó. Llegeixo més dones que homes, però David Foenkinos m'encanta.

P. Què els uneix? Un realisme emocional?

R. No, la literatura del plexe. No hi ha més: directe a la jugular, en vena. Menjar-se la vida, menjar-se el llibre... I no tenir temps per a segons què: els preciosismes, dues hores de descripció d'un tapís o un paisatge... Això avui es pot veure a Google. Jo vull més carn.

P. Diu que ha estat, fins fa poc, covard a la vida i en la literatura, però que ara va a totes. Què el va fer canviar de xip vital i literari?

R. Això és molt de treball d'anys de divan i no viure la vida a l'estil estímul-premi. Jo havia d'apostar a llarg termini per poder analitzar i treure coses de dins meu, veure fins a quin punt hi havia un cigne dins de l'aneguet, si és que hi era. Vaig provar-ho i vaig veure que la recepció no era dolenta. Vaig ser conscient que només hi ha una vida i que això s'acaba aviat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ