Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNE i

La crida de la tribu

L'estratègia d'independentistes i Ciutadans d'apel·lar al sentiment tribal ens porta al costat tètric de la història

Un home defensa la llibertat dels "presos polítics" davant les portes del Suprem.
Un home defensa la llibertat dels "presos polítics" davant les portes del Suprem. EFE

L'A. era un nen simpàtic, guapo, moreno, amb els cabells sempre curts i uns ulls bonics, negres com la nit. Excepte per la seva bellesa, era un nen més, a l'escola i al barri.

Amb els anys, vaig perdre contacte amb l'A. Però un dia vaig anar a dinar a casa els meus pares i me'l vaig creuar pel barri. Ara portava els cabells llargs, se li havia endurit la mirada i, tot i que no anava coix, duia un bastó. Em vaig aturar per saludar-lo i parlar amb ell. Se'm va adreçar amb dues frases seques i de seguida es va allunyar lentament.

Vaig parlar amb dos amics de tota la vida del barri, el J. i el J. Els vaig preguntar si sabien si li havia passat alguna cosa, i em van explicar que l'havien fet patriarca de la seva família.

Encara que no ho amagava, molt poques vegades l'A. esmentava que era gitano. La meva impressió és que no es presentava com a tal perquè, fins aquell moment, ser gitano no va ser un tret fonamental en la seva interacció amb els paios.

Però l'A. va respondre a la crida de la seva tribu. I a partir d'aquell moment la seva pertinença a la tribu, que durant molts anys havia estat irrellevant en les seves relacions socials, va passar a definir-les visiblement: ell era gitano tot el dia, a tota hora i, a més, era el patriarca i, com a tal, havia de mostrar certa imatge d'autoritat, per això duia el bastó i interaccionava breument amb els paios.

Vaig recordar aquesta història els dies posteriors a les eleccions del 21 de desembre, quan vaig intercanviar impressions amb amics que, fins fa poc, no havien estat independentistes. I la vaig recordar perquè em va semblar que ells, igual que l'A., havien respost a la crida de la tribu.

Eren catalans —en el sentit que eren d'extracció cultural catalana—, però a l'hora d'expressar-se políticament això no havia estat decisiu per decantar-se per una o altra opció política. No obstant això, alguna cosa havia canviat. Els partits independentistes ens havien dit que la supervivència de la tribu catalana estava en perill. En aquest moment, molts van sentir que la tribu els cridava. I d'aquesta manera la pertinença tribal va passar a ser definitòria de la seva relació política amb el món: van passar a ser, abans que gent d'esquerres o de dretes, anglòfils, francòfils o qualsevol altra cosa, catalans. Ser català es va convertir en el fet polític primordial i el que permetia justificar qualsevol cosa que fessin els partits independentistes perquè és la teva tribu, hòstia, la que diuen que corre perill.

No crec que la tribu catalana estigui en risc de desaparèixer. Però no és fàcil resistir-se a la crida de la tribu: al cap i a la fi són els teus demanant-te ajuda, cosa a la qual se suma una mena de creença col·lectiva que l'enemic és a les portes de la ciutat, a més d'un bombardeig incessant dels mitjans de la teva tribu. Cal ser o bé molt fort, psicològicament i emocionalment parlant, o bé pertànyer a parts iguals a les dues tribus culturals que hi ha a Catalunya —com és el meu cas— per intentar no sucumbir-hi.

En el context actual, la majoria dels catalans ha fet de la pertinença a la tribu el seu principal argument polític. I dic la majoria perquè si durant anys van ser els partits independentistes els que van abusar descaradament de la crida de la tribu, en aquests últims mesos ha estat Ciutadans els que s'han adonat que invocar la pertinença a l'altra gran tribu cultural que hi ha a Catalunya era molt rendible.

És cert que Ciutadans ha estat més subtil que els independentistes, ja que ha sabut revestir la crida de la tribu de les virtuts del constitucionalisme contemporani. Però cal ser realment optimista per pensar que bona part dels votants de Ciutadans s'han convertit al constitucionalisme de Jürgen Habermas. Molts catalans que pertanyen a la tribu espanyola, però per als quals això mai havia estat determinant a l'hora de manifestar-se políticament, han passat a ser, primer de tot, espanyols, i no només en termes culturals, sinó també polítics.

L'estratègia política de la crida de la tribu no anuncia res de bo en cap context, però anuncia una cosa particularment dolenta en un lloc, com Catalunya, on hi ha dues grans tribus de proporcions gairebé iguals. Davant d'aquest regal enverinat de l'atzar, insistir en aquest orgull polític a ser desacomplexadament espanyol o català ens porta, lentament però inexorablement, cap al costat tètric de la història.

Pau Luque és professor de Filosofia del Dret a la UNAM.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >