Selecciona Edició
Connecta’t

Lupa a la salut mental de les persones sense llar

Cal Muns és una residència d’atenció social i sanitària a gent que no té casa i pateix un trastorn mental

Mamemoussa Fall i Baba Mbaye conversen al centre de Cal Muns.
Mamemoussa Fall i Baba Mbaye conversen al centre de Cal Muns.

Baba Mbaye i Mamemoussa Fall fan la sobretaula davant de l’ordinador. Busquen cançons a YouTube i riuen amb altres companys a la sala d’informàtica de la residència de Cal Muns, un centre gestionat per la Fundació Sant Pere Claver per a persones sense llar que tenen alguna patologia mental. El Mamemoussa, de 39 anys i més parlador que no pas el Baba, de 34, explica que tots dos són del Senegal. “Jo vaig arribar a Espanya fa 10 anys, però ja he aprovat el nivell tres de català”, reivindica. El Baba està fent un curs de castellà i vol començar un mòdul de jardineria. "Vull treballar d’això", apunta. Els dos són usuaris de Cal Muns des de fa vuit mesos, justament el temps que fa que és obert el centre, que a més d’una residència per a persones sense llar acull els serveis de salut mental infantil i juvenil i d’adults del barri de la Bordeta, al districte de Sants-Montjuïc de Barcelona.

Abans d’entrar a Cal Muns, el Mamemoussa vivia en una nau okupa al barri del Besòs amb 300 persones més. “Allà era tot fatal. Aquí estic millor. És més segur i hi estic bé. Fem moltes activitats i em sento millor d’autoestima”, admet l’home, que té diagnosticada una depressió. A la residència de Cal Muns hi ha 42 places per a persones amb una patologia mental i que estan en situació de sense llar –els experts indiquen que, per evitar l’estigma, el fet de no tenir un habitatge s’ha de tractar com un estat “temporal”, no permanent, perquè es pot revertir la situació–. Allà reben una atenció i un seguiment sanitari i psicosocial. “Treballem amb ells perquè millorin l’autoestima i mirem d’empoderar-los, perquè recuperin al màxim la seva capacitat d’autonomia”, explica Raúl Alcázar, director de serveis residencials de Sant Pere Claver Fundació de Serveis Socials. Segons el Departament de Salut, a Catalunya hi ha més d’11.500 persones que no tenen llar –dormen al carrer, en albergs o en assentaments i estructures informals instal·lades en solars–. L’últim informe de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar a Barcelona xifra en 3.383 les persones que viuen en una exclusió extrema de l’habitatge a la capital catalana.

La residència de Cal Muns precisament va sorgir com a resposta a una realitat que veien els professionals que treballaven amb gent sense llar. Barcelona disposava d’albergs o pisos per allotjar-hi aquest col·lectiu –a més dels casos que dormien al carrer–, però els treballadors d’aquests dispositius van detectar que aquests centres no eren la solució adequada per a persones sense llar que pateixen un trastorn mental –segons els experts, més d’un 50% de les persones que no tenen on viure, tenen una malaltia mental greu–. Aquest nínxol d’usuaris no solia acudir als centres sanitaris per sotmetre’s a un seguiment de la seva patologia –si és que sabien i/o reconeixien que la tenien–, tampoc presentaven una adherència alta al tractament i fins i tot distorsionaven una mica el funcionament dels centres on eren perquè els professionals no tenien els recursos necessaris per atendre’ls correctament.

Amb el favor del Departament de Salut i l’Ajuntament de Barcelona, que van decidir reforçar l’atenció a la salut mental d’aquestes persones i van ampliar les partides pressupostàries disponibles, es va engegar Cal Muns: Salut va doblar els recursos i va injectar el 2017 dos milions d’euros per atendre aquest col·lectiu a tot el territori i l’Ajuntament destinarà un milió d’euros a aquest centre en concret. Els serveis municipals són els encarregats de detectar les persones susceptibles d’entrar a la residència, que ara mateix és plena i té una llista d’espera de 15 persones.

Ningú accedeix obligat a la residència, però sí que se’ls exigeix als usuaris que decideixen entrar que signin un compromís per seguir el programa d’atenció integral. “L’estada aquí és temporal, d’un màxim de dos anys. Durant aquest temps és important treballar el reconeixement de la malaltia, l’adherència al tractament, l’acceptació d’acompanyament i de ser cuidats perquè, per la seva història passada, hi ha un component de desconfiança i recel. Finalment, treballem la recuperació de l’autoestima. El que volem que no passi és que quan surtin d’aquí tornin al carrer”, explica Alcázar.

Al centre, a més de dormir i menjar calent, es fan moltes activitats diàries, des de sessions de cuina fins a tallers de cultura i societat. Totes elles amb l’objectiu final de millorar la seva situació psicosocial. “Quan vam començar eren activitats més amables, per motivar-los. Però conforme han passat els mesos, n’hem reconvertit algunes perquè vagin més encaminades a treballar l’autoestima, la gestió de les emocions o el control dels impulsos”, apunta el responsable de la residència. Però, a més de les activitats en grup, els professionals dissenyen plans específics segons el perfil de cada usuari perquè també desenvolupin habilitats laborals. “Nosaltres els ajudem a buscar el que volen ser i fer", afegeix David Clusa, cap del departament de salut mental de Sant Pere Claver Fundació Sanitària.

Quan arriben al centre, l’equip mèdic també sotmet els usuaris a una avaluació diagnòstica. “Se’ls dona el tractament farmacològic que necessiten, se’ls fa un seguiment periòdic i també treballem amb una psicòloga”, apunta Clusa. El 75% dels residents actuals de Cal Muns són homes i la patologia més comuna que tenen és esquizofrènia. També hi ha molts casos de patologia dual, és a dir, pacients que pateixen alhora un trastorn mental i una addicció a alguna substància tòxica. “El consum de tòxics és relativament freqüent i això és difícil de gestionar”, admet el psiquiatre.

En qualsevol cas, les perspectives són bones, asseguren els professionals. “Dos mesos després d’entrar a la residència ja es veuen els canvis. Estan molt més tranquils, més estables i mengen millor”, apunta Clusa.