Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El separatisme es posarà d’acord

El bloc independentista encara pot comportar sorpreses i no queda clar en aquest moment com serà la seva oferta per formar un futur govern

 Carles Puigdemont.
Carles Puigdemont. REUTERS

Durant l’últim cicle polític català, el que va del 2012 al 2017, s’ha produït un autèntic canvi del sistema polític.

Les raons són diverses, tot i que, sens dubte, la principal és que CiU, l’eix al voltant del qual es vertebraven tots els altres partits, va desaparèixer del mapa polític quan es va convertir en una formació declaradament independentista. Però no només va desaparèixer aquesta formació, sinó també cadascun dels dos partits que la componien, és a dir, tant Convergència com Unió.

En efecte, el pas a la independència del principal protagonista de la política catalana va causar una onada expansiva que ha dividit el sistema polític català en dos blocs: l’unionista (o constitucionalista) i el separatista (o independentista). Aquest procés, que s’havia anat gestant des del 2003 amb el primer tripartit, va posar la directa en les eleccions del 2012 i es va accelerar en les del 2015. Els comicis del 21 de desembre no han fet res més que consolidar tots dos blocs, tot i que amb significatives transformacions a l’interior de cadascun. Vegem concisament en aquest article la situació del bloc independentista.

El que havia arribat a ser CiU, fins i tot en els seus últims anys d’una certa decadència a partir de principis de segle, ha canviat substancialment i ara mateix no queda ni tan sols clar quin serà el seu destí final. Ja fa temps que Unió es va separar de Convergència i va emprendre un vol en solitari que al cap de poc temps va fracassar. El pas que va fer Artur Mas, sense cap convenciment, cap a la independència va començar a allunyar de Convergència els votants moderats i el món empresarial, dos pilars del partit. La confessió pública de Pujol sobre els seus dipòsits financers a l’estranger des que va començar a ser president i els processos judicials als membres de la seva família van ser un dur cop per al prestigi moral del partit. Llavors van veure clar que fins i tot calia canviar de nom.

Carles Puigdemont, l’inesperat president que al final va acceptar la CUP, pertany al sector convergent de base que, al contrari de Mas, tenia clar que la independència era la finalitat immediata i principal del seu partit. En realitat, sembla més aviat un dirigent d’Esquerra que no pas de Convergència, especialment per la seva manera d’actuar, pel seu menyspreu de les normes jurídiques i la seva confusió sobre els principis més elementals de la democràcia. Si pensem en anteriors dirigents de CiU, com Miquel Roca, Macià Alavedra, Cullell o molts d’altres, fins i tot Pujol mateix, no sembla que sigui de la seva mateixa corda política i, en tot cas, practica un estil molt diferent.

Però, a més, des de la seva fugida a Brussel·les i la imposició en les darreres eleccions d’una llista electoral pròpia en la qual els membres del partit eren minoria davant de persones relativament desconegudes, però de la seva absoluta confiança, sembla que vola sol i no se sap on anirà a parar. No m’estranyaria que tot s’acabés, a curt o mitjà termini, en una fusió amb ERC per formar el que potser es podria anomenar Partit Nacionalista Català, una denominació que és estrany que no es doni a Catalunya de manera similar al que passa al País Basc, el Quebec o Escòcia. Al capdavall, als partits nacionalistes els uneix més aquesta condició que no pas la política econòmica i social. La mateixa ERC avui s’assembla més al partit Estat Català de la Segona República, bàsicament separatista i dubtosament democràtic, que al socialdemòcrata, a més d’independentista, que pretenien Puigcercós o Ridao fa pocs anys.

Per tant, el bloc independentista encara pot comportar sorpreses i no queda clar en aquest moment com serà la seva oferta per formar un futur govern. Ni tan sols se sap encara si Puigdemont i Junqueras s’arriscaran a tornar a anar del bracet de la CUP, que els impedeix discórrer per vies intermèdies i els precipita a atzucacs, o bé preferiran buscar un cert acomodament amb els comuns d’Ada Colau, potser buscant que s’abstinguin, una vegada comprovat que aquests sempre estan disposats a l’ambigüitat nacionalista, malgrat els mals resultats que això els ha donat, encara més després d’haver-se desempallegat dels rigorosos demòcrates Rabell i Coscubiela, els últims d’Iniciativa per Catalunya –per cert, un grup polític del qual no queda ni rastre sense que ni tan sols se li hagi fet un funeral.

De totes maneres, com que l’objectiu és compartit, penso que el separatisme es posarà d’acord. Sempre ha estat així, i ara no ha de ser diferent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ