Selecciona Edició
Connecta’t

‘L’Avenç’, una història que arrela i creix

La revista celebra 40 anys de vida i la dècada de la seva editorial amb una exposició i un número especial

'L'Avenç' celebra 40 anys.
'L'Avenç' celebra 40 anys.

Amb la presumible tipografia inconfusible d’una Olivetti, el foli (sense data) encapçalat per l’epígraf “Projecte d’una revista d’Història” centra en els dos primers punts dels seus objectius “oferir una revista de divulgació a l’ampli públic català interessat a conèixer les arrels històriques del nostre poble, d’un interès que va més enllà de l’estrictament periodístic i d’un rigor científic superior al de les que avui dia es troben al mercat”, i “dotar els estudiants de BUP i COU, i principalment els estudiants d’Història, d’un instrument de treball per a l’ordenació dels seus estudis i les seves investigacions”. És el text fundacional, de març del 1975, de la revista L’Avenç, que van crear els aprenents d’historiadors Leandre Colomer, Carmen Isasa, Fèlix Manito i Ferran Mascarell, i que, després d’un número 0 el 1976, va cristal·litzar al quiosc el 14 d’abril del 1977, al preu raonable de 150 pessetes. O sigui, fa 40 anys.

No eren tan joves com Jaume Massó i Torrents, de 18 anys, que el 1881 va crear la modernista revista L’Avens, després editorial, impremta i llibreria, però pocs més tenien els fundadors dels anys 70 que van prendre prestada la capçalera, com demostra una fotografia de l’exposició dedicada a la publicació, que fins al 14 de gener acull la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, imatge que es reprodueix parcialment en el número especial que celebra ara les quatre dècades. La filosofia fundacional no ha canviat molt. “La temptació d’abordar temes polítics més lligats a l’actualitat existeix i no és demandada, però no volem córrer tant, volem ser una revista de reflexió, amb una mirada lenta, llarga i crítica; la gent va amb les llums curtes i nosaltres volem anar amb les llargues”, resumeix Josep Maria Muñoz, director de la publicació i, des del 2013, que juntament amb Núria Iceta en són socis principals.

Assumeixen així, d’alguna manera, aquest “Amb temps arrela i creix” que resava el lema del dibuix que Alexandre de Riquer va fer per a l’editorial el 1903, i en el qual una dona agafava el fruit prohibit de l’arbre del coneixement, deslligant-se així de “els cadenes per assolir l’avenç personal”, com resava un text promocional del moment. De tot això —aquesta voluntat modernitzadora i europeïtzant, macerada sempre en alta divulgació—, n’hi ha al llarg d’aquestes quatre dècades, com demostren tant els reconeixements que ha anat obtenint la capçalera (Creu de Sant Jordi el 2002, premi Nacional de Cultura el 2005 o el Ciutat de Barcelona el 2015), com l’atenció que ha anat mereixent dels intel·lectuals de cada moment. “És important insistir en la major especificitat de la Història”, posa l’accent Ernest Lluch des d’un foli amb la capçalera d’“El ministre de Sanitat i Consum” del 30 de gener del 1984, en què recomana també a Mascarell que es facin ressò del recentment aparegut llibre Una política para la paz, de Helmut Schmidt, alhora que afegeix un xec “per si queda ampliació de capital disponible. Si no, el trenques. Ara mateix, no em va bé, però així ja el tinc compromès”.

Gairebé al bell mig d’aquestes quatre dècades, l’arribada a la direcció editorial i empresarial de L’Avenç del tàndem Muñoz-Iceta va ampliar i, posteriorment, va orientar la revista del tema històric al cultural i literari, procés que es va expandir amb la creació d’un segell editorial propi, Els Llibres de l’Avenç, aprofitant el paraigua de l’associació de la revista amb el grup RBA (2006‑2012). S’apropava així, circularment, de nou als orígens de la capçalera, a la qual el 1891 Massó, amb un Ramon Casas amb prou feines de 25 anys, va afegir una editorial que entre el 1903 i el 1915 va publicar els 151 volums de la Biblioteca Popular L’Avenç, una de les més felices col·leccions de butxaca en català. Des del seu primer títol el 2007, en van aparèixer 79 a partir de dos grans eixos: el de l’assaig (història contemporània de Catalunya des de la Guerra Civil fins a la Transició, amb premis com els Ciutat de Barcelona per Catalunya al mirall de la immigració, d’Andreu Domingo, o Barri, veïns i democràcia, de Marc Andreu) i el de la narrativa. No obstant això, aquesta estava marcada per tres eixos: la recuperació de clàssics catalans (amb especial atenció a Santiago Rusiñol) i d’autors del XIX i del XX (Balzac, Joseph Roth, Perec…) i, especialment, el de la denominada literatura del jo (amb memòries i textos autobiogràfics de Conrad, Strindberg, Kafka…).

En aquesta última represa se situen també volums sortits de la col·laboració en la revista de periodistes i escriptors com Emili Manzano o Jordi Puntí. “Incentivem articles i sèries que donin motiu a llibres posteriors, en un exercici que aquí no es fa en cap altre lloc; juguem amb la ficció, la no ficció i el reportatge literari perquè tenim voluntat de fomentar la creació literària i ser un mitjà prescriptiu”, comenta Muñoz. La programació del primer trimestre del 2018 és un fidel reflex de tot això: fruit d’articles publicats el 2016 apareixerà el llibre Els barcelonins, d’Adrià Pujol, es recuperarà la novel·la Les closes, de Maria Àngels Anglada, i es publicarà, en una traducció inèdita en català, el Diari de Katherine Mansfield.

Un passeig per la subtilment liofilitzada exposició, comissariada per Joaquim Noguero, permet també comprovar dues de les grans marques de la casa: les entrevistes en profunditat (sobresurten les que es realitzen a Jordi Castellanos, Anna Cabré, Pasqual Maragall o Sergi Pàmies) i la recepció d’una historiografia catalana autocrítica, “una mirada amb una seriosa voluntat d’explicar-se a un mateix”, com diu Muñoz, i que pot es observar a través de la reproducció de portades d’alguns nombres emblemàtics, dissenyades per grans artistes. Són els casos, entre d’altres, del número de juliol del 1986, dedicat als 50 anys del PSUC (Josep Guinovart), el de desembre del 2007, sobre la cultura catalana actual (amb Tàpies), o el de gener del 2002, que versa sobre literatura i la Guerra Civil, amb una composició de Joan Brossa d’una petita cadira de vímet (de les d’asseure’s al costat del foc) amb un casc republicà, i que es reprodueix físicament a la sala. De Brossa és també la coberta del de febrer del 1996, el 200, amb Pierre Vilar, Jordi Pujol, Josep Fontana i Henry Kamen com a articulistes de categoria, en què el cantó de l’escut d’Espanya, el que correspon a l’antic Regne d’Aragó, està separat de la resta. El tema: les relacions Catalunya-Espanya.

Aquest eix reflexiu, tractat des de perspectives diferents, s’ha convertit en la particular manera que té L’Avenç de celebrar cadascun dels seus números especials. En el dels 40 anys (el 441), la portada és el perfil d’Espanya format amb tasses de cafè (el famós “cafè per a tots” autonòmic), que en el cas de Catalunya estan trencades. La reflexió d’aquest encaix Catalunya-Espanya és fruit d’una recuperació dels millors articles i entrevistes que ha publicat des del 1987 sobre el tema, amb un interviu a Fontana i textos de Pierre Vilar, Eva Serra, Borja de Riquer o Joan B. Culla.

“En definitiva, es tracta de construir un marc de reflexió, com més ampli millor, de la nostra història nacional”, resava el text fundacional mecanografiat del 1975. Corregit i augmentat, ara “com una forma de diàleg i de descobrir noves veus artístiques”, segons escriu Puntí en el seu article de l’últim número, per aquí segueix tenaç L’Avenç 40 anys després.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >