Selecciona Edició
Connecta’t

L’independentisme busca brúixola

Els separatistes no formen un bloc compacte, no són una majoria unívoca, no tenen programa, dubten entre repetir la rebel·lia o complir la llei i afronten ara amb la formació de la Mesa el primer gran dilema de la legislatura

Cantada de nadales davant de la presó Model de Barcelona per demanar la llibertat dels Jordis, Junqueras i Forn.
Cantada de nadales davant de la presó Model de Barcelona per demanar la llibertat dels Jordis, Junqueras i Forn.

El 21-D va deixar l'independentisme català —malgrat el bon resultat obtingut— a la recerca d'una brúixola que el lideri, l'organitzi i programi la seva probable (no indiscutible) majoria parlamentària.

Es mou en el desconcert perquè els seus centres d'irradiació estan dispersos, entre Barcelona, Brussel·les i la presó d'Estremera. Però no només per això, també perquè es va produir un miratge general: que hi havia dos blocs enfrontats (secessionistes i constitucionalistes) entre els quals planava un comodí equidistant (els comuns).

I això no era exacte. Més que blocs, hi havia àrees, amb greus fissures internes, de programa, d'estil i lideratge. De fet, ni tan sols hi ha encara una indicació clara de si l'àrea indepe persistirà en l'unilateralisme que tants danys col·laterals ha causat o bé acomodarà la seva actuació dins del marc legal vigent. Hi ha mandat?

La primera decisió serà triar la Mesa. Prefigurarà la nova majoria del Parlament. És fals que només hi hagi una majoria possible, la independentista. Aritmèticament n'hi ha almenys quatre:

1. Indepe: Junts per Catalunya, ERC, la CUP; 70 diputats.

Primer problema: n'hi ha vuit a la presó o pròfugs. Alguns haurien de renunciar a l'escó i deixar córrer les llistes per als qui van darrere i estan nets. Almenys sis, de manera que es podrien mantenir Carles Puigdemont i Oriol Junqueras com a electes, sense perdre la majoria (68). Caldria compensar amb èpica els descavalcats amb càrrecs i sous.

Segon problema: amb quin programa governaria. Són contradictoris. Junts per Catalunya només té un lema: restituir el president “legítim”, “el gran vencedor de les eleccions” —va ser la segona llista, perdedora davant de Ciutadans—, la qual cosa li atorgaria una insòlita patent d'immunitat.

La seva coherència en els missatges és molt millorable: en campanya va encunyar la idea que “perquè torni el president cal votar el president”: però només ha estat segon i, en canvi, reclama la primogenitura. S'inclina per l'unilateralisme: va concórrer a les eleccions, però les qualifica d'“il·legítimes”. La CUP li dona suport: només investirà president, va anunciar, Puigdemont, no algú altre.

La sintonia amb els antisistema incomoda els vells convergents (van fer fora de la presidència Artur Mas); i els joves lleons del partit, el PDeCAT, que propugnen tornar a la sensatesa. I a un ritme sobiranista pausat, contra el creixent radicalisme de Puigdemont, que només parla de majoria independentista.

Esquerra és més matisada. Propugna el “bilateralisme”: negociar tu a tu amb l'Estat la situació postreferèndum de l'1-O, una qüestió poc definida. Insisteixen molt a incorporar la CUP a ple títol. I, novetat: els més o menys equidistants comuns.

El recel de la CUP a votar algú diferent de Puigdemont es podria estovar. Com? Amb la cessió d'un diputat (algun dirigent ja ho acaricia), de manera que pogués gaudir de les prebendes associades a disposar de grup (no arriba als cinc), tant de presència (en comissions parlamentàries i en temps d'intervenció) com d'intendència. El poder, ai, quina argamassa tan eficaç.

2. Indepes sense la CUP i amb els comuns; 74 escons.

Catalunya en Comú (Xavier Domènech) disposa de vuit escons, just els que necessiten Junts per Catalunya i ERC per omplir el buit dels seus electes indisponibles a Brussel·les i a Estremera.

Desavantatge: políticament és molt difícil canviar d'aliats i hi hauria el repudi del partit independentista més consistent i militant (la CUP). Avantatge: elimina la incòmoda associació amb els antisistema.

Esquerra està molt en contra de prescindir-ne, tot i que acaricia els comuns (que defugen d'aquest bloc, no volen saber res de “la dreta” postconvergent). Poden oferir-los la contrapartida de donar suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, on s'aguanta amb una minoria minvant i minsa (11 sobre 41 regidors).

3. Empat entre indepes i no indepes (Ciutadans, el PSC, el PP, els comuns), a 65 escons.

Si els tres electes empresonats (Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Sànchez) obtinguessin la llibertat (abans de la constitució del Parlament el dia 17), però no els cinc fugits a Brussel·les. En teoria això donaria més actius a una candidatura de la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, a ser investida presidenta.

4. Variants.

La cosa va de pocs escons (i es pot complicar amb nous processaments). També de pulsions molt personals (a renunciar o no al lloc).

I de la inveterada opacitat de Puigdemont sobre les seves intencions immediates (intentarà acudir clandestinament a la investidura, aprofitant que el recinte de la Cambra és inviolable?) Qualsevol variació mínima pot trastocar l'arquitectura de qualsevol majoria. Es diu volatilitat.

És millor una Mesa amb majoria o incloure tothom?

La primera decisió és triar la Mesa. I és estratègica. Prefigurarà la nova majoria del Parlament. Molts donen per fet que els set llocs de la direcció de l'hemicicle es repartiran així: C’s, dos; JxCAT, dos; ERC, dos; PSC, un.

Seria doncs una Mesa indepe, quatre llocs per tres de constitucionalistes.

I encara que sigui molt probable, aquesta majoria a la Mesa només tindria ple sentit si l'estratègia secessionista per a la nova legislatura fos de continuïtat rupturista amb l'anterior, de vulneració de la Constitució i l'Estatut.

Però potser els indepes culminin la reflexió autocrítica (que han esbossat només precipitadament) sobre el passat immediat. I trenin una nova trajectòria de respecte a l'ordenament jurídic.

Llavors podria convenir-los més (a ells i a tots, i a la necessitat de desenquistar la política) una Mesa no majoritària, sinó incloent; que incorporés tots els partits parlamentaris, un per cada formació, incloent la CUP i el PP.

És clar que aquesta cessió de poders —i prevaler el designi representatiu sobre els resultats en escons— pressuposaria un lideratge molt potent, que no s'intueix, ni tan sols emprant tones de bona voluntat.

Un disseny d'aquest tipus podria reforçar-se amb un pacte de conducta parlamentària en què prevalgués la seguretat jurídica (a través del Consell de Garanties Estatutàries) i completar-se amb un fre de mà temporal pel qual es reconsiderés durant un termini de temps tota iniciativa que no tingués majories reforçades. Per somiar, que no quedi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ