Sopes de l’hort de l’ermità perdut
La cultura del foravila (el camp), de cultivar, de l’agricultura, té el manual dels temps, la lògica i els costums
Un bodegó de menú repetit: plat de test i una cullera de fusta blanca, una greixonera plana plena de la natura domèstica immediata, que fa una olor amable de verdura, tot just cuita: sobre el llit de pa llescat, escaldat amb el brou net de les fulles verdes, fruits i arrels, llegums i hortalisses, i un raig d’oli. I un platet amb olives trencades i un altre amb rave.
Els colors morts blans muden tot l’any a la taula, segons com s’avé i toca al cicle comú de les anyades de l’hortet, “el temps”, les estacions. El retrat, humil i sa, és tast d’una illa dins l’illa vella que provà de ser resistent, aliena al bull i mutacions socials del turisme.
L’instant, cert i indiscret, sols es reté terminal a l’única ermita amb hàbits de cristians antics isolats que queda habitada per ermitans, la de Valldemossa, un niu volat entre roques, alzines, enmig del cel i la mar, en terres de Ramon Llull i l’inevitable Arxiduc.
Allà resta el cementiri en terra, la capelleta i l’hort mediterrani exemplar, com una fita ahistòrica. Queden els tres últims ermitans, un cop la congregació religiosa tancà per vellura i baixes les seves cel·les amb coixí de pedra dels santuaris i ermites a les muntanyes de son Salvador de Felanitx, el Toro de Menorca, Bonany de Vilafranca, i puig d’Inca. (A Betlem d’Artà hi ha un donat laic amb barba llarga, en Joan, que vetla i repassa una biografia contemporània off).
Els menjars de molts de dies –per exemple pels ermitans o milers d’Illencs, humils i senyors–, naixia d’un trosset de pell pelada de l’illa. La terra amorosament cultivada, feta alenar. Els diumenges o en estar malalt, hi havia brou i ous de gallina del corral, esclata-sangs i bolets, peix i marisc corrent de vorera. Altre temps menjaven tortuga en el temps d’abstinència i dejuni tan remarcats.
En un hort –gairebé una cambra més de la casa, un jardí clos– es pot obrar un llibre dietari de la vida des de la terra, un manual parcial de subsistència que parla de la geografia i de les necessitats, dels costums de la gent i del país, d’una comunitat, d’una família, qualsevol. La cultura del foravila (el camp), de cultivar, de l’agricultura, té el manual dels temps, la lògica i els costums.
De la lectura del món immediat d’un hort casolà, en surten cent sopes seques, tants d’arrossos, escudelles, ensalades, cuinats, estofats, truites, raoles, croquetes, tombet, trempó, prebes torrats, salses, envinagrats, conserves, cent coques de verdura. Des de la minúcia de la llentia al rústic cigró, del patató al nap i el moniato. Del grell a la ceba blanca i la ceba vella; les tomàtigues imprescindibles, les albergínies a les distintes mongetes passant pels espinacs, l’api i altres brots i plantes ignorats ja però que alimenten, sans.
En el llibre La cuina dels ermitans, que Miquel Font edità fa anys, obra del qui fou ermità de Betlem, Miquel Rigo Far, (que se’n sortí i esdevingué guia turístic) hi ha el manual culinari dels homes solitaris i austers. És la ruta de la natura que fruita del treball de la terra: com és ara sopes (seques de cada dia), d’estiu, de peix de senyor o del tercer misteri, els cuinats, els peixos, “arròs simple o de qualque dia feiner” (a imitar per algun xef de retòrica grandiloqüent) un singular “arròs de ca” o el fet tot just amb una bolleta de sobrassada i els cargols sense closca.
El manual de cuina (d’existència) és un recurs a la naturalitat, testimoni d’una vida i uns paisatges que escaparen. Al llibret resta dit un arròs paella que casa amb el de son Salvador, de Felanitx, on la quarta generació de la mateixa família, els Mateu, serven al segle XXI l’arròs sec més saborós, salvatge i volcànic de l’illa. Fa gairebé un segle que hi ha cuina-fonda al santuari. El cuiner pioner (Guillem Mateu, com l’actual) era germà del superior dels ermitans i, és clar, germà del majordom de Joan March. Com una rondalla, quasi totes les històries de Mallorca passen i esmenten March.
Els hortets, els camins d’accés al puig, el bosc, i resar sis vegades cada dia (dos cops a la nit) eren dèries dels ermitans, entre bons aires, solitud i gens de renou. De vegades boira i un fred extrem, molt de sol i una llum blava, roja, blanca i de vidre segons les hores, al cel blau, adesiara ventós.
Els menjars, simples, normals, de cada dia. Un sol plat de festa, de dia de Pasqual i una sola autoreferència “frit dels ermitans”. I la cita concreta dels envinagrats de litoral i marges, fonoll marí i tàperes. Els homes recol·lectors, nosaltres, com els primitius.
Com una rondalla trista de Nadal amb persona –amb final real i tràgic– a la coa de l’any 2017 fou notícia llarga la pèrdua i mort al bosc d’un ermità de Valldemossa. Li deien Benet i ell que adesava anònim l’hort, net, ordenat, exemplar com un japonès, no debades orava, llaurava i feia també bonsais. Benet, Matamalas en lo civil, duia el maneig de la rutina domèstica dels que eren els darrers quatre ermitans de Mallorca. Morí perdut, de fred, ferit, tot sol, al bosc de l’ermita. Va caure –i no el trobaren– mentre cercava herba de la roca pel betlem.
