Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’immobilisme i l’esquerra

El 21-D va verificar que la majoria silenciosa no existeix. I que a l’electorat independentista li ha pogut més la humiliació i la ràbia pel tracte que ha rebut que no pas els càlculs que teòricament havien de portar-lo a l’abstenció

El president espanyol, Mariano Rajoy.
El president espanyol, Mariano Rajoy. AP

“Normalització” (una paraula enverinada) de Catalunya és el que va prometre Rajoy quan va decidir aplicar l’article 155 en l’única audàcia que s’ha permès a la seva vida, forçat pels seus cinc anys d’inacció i displicència. Els catalans van votar confirmant el que ja se sospitava: que el PP no s’ha assabentat de res del que passa a Catalunya. Rajoy va creure que la por, sobretot envers el descarrilament econòmic, podria amb el natural conservadorisme –pàtria i diners– d’un sector de l’electorat independentista, que es quedaria a casa. Amb això i amb la mobilització de la majoria silenciosa l’ordre havia de tornar a regnar. Però una vegada més es va verificar que la majoria silenciosa, mite dels partits conservadors, no existeix. I que a l’electorat independentista li ha pogut més la humiliació i la ràbia pel tracte que ha rebut que no pas els càlculs d’interessos que teòricament havien de portar-lo a l’abstenció. Això no treu que molts dels votants de Junts per Catalunya o d’Esquerra Republicana s’havien afanyat a moure els seus diners provocant aquell infaust dijous 5 d’octubre l’inici de les fugides bancàries i empresarials. Però l’orgull també compta i l’acte de votar és gratis.

I Rajoy s’ha clavat una patacada, en un ridícul que fa època, que la premsa estrangera ha subratllat més que no pas l’espanyola, continguda per la suprema unitat de la pàtria. Rajoy sempre es beneficia del mateix: no hi ha recanvi. Però aquesta vegada hi ha algú que li trepitja els talons: Ciutadans. Hi ha una filosofia espontània del dret que confon l’ordenament legal de la realitat amb la realitat i s’escandalitza quan no concorden. I davant de la sorpresa: immobilisme. És possible governar Espanya tot i ser completament marginal a Catalunya? La resposta avui és que sí: Rajoy n’és la prova. Fins quan? Caldrà preguntar-l’hi a l’esquerra.

Com es pot pacificar la situació després d’unes eleccions que han demostrat que els miracles no existeixen? Movent-se. Abandonant gradualment les posicions tancades de cadascuna de les parts. Puigdemont ha de prendre una decisió: o torna per intentar que l’investeixin o deixar pas a uns altres. Els seus ja li han donat el reconeixement, ara la seva obligació és facilitar la governança i no sotmetre el país a deliris, com el Govern a distància, que no porten enlloc. I Rajoy ha de fer tot el que depengui d’ell –que no és poc– perquè l’independentisme pugui fer un aterratge raonable. Si totes dues parts segueixen en la dinàmica de confrontació, d’aquí a sis mesos ens podem situar en el pitjor dels escenaris.

En aquest context, l’immobilisme de l’esquerra és incomprensible. El PSOE segueix guardant silenci, adossat al fracàs del PP per por de les acusacions d’antipatriotes que uns barons en l’ocàs ja estan anticipant. El que sabem del PSOE, des del 21-D, és que donarà suport a qualsevol nova aplicació del 155 que el Govern central proposi, que se suma al PP en la ridícula pressió a Ciutadans perquè intenti formar un govern impossible, i que la seva aposta estrella, l’Espanya plurinacional, ha passat a millor vida. I, terrible confessió d’impotència, “que no creu que la situació mereixi un avançament electoral perquè hi ha molts problemes per abordar” (Ábalos). Podem, des del desgraciat desenllaç de Vista Alegre 2, perd unes quantes restes de la seva reputació en cada nou episodi, atrapat en un lideratge personalista que ja ha esgotat tota la seva màgia. O es refunda de debò o el procés de descomposició serà tan trist com imparable. Primer, l’abandonaran els socis que li van donar els seus millors resultats, començant per València i Barcelona, i després s’aniran segregant els grups que el van constituir.

Què espera el PSOE? No s’han convençut encara que a la falda de la dreta només poden seguir minvant? Malgrat el vot reactiu d’aquestes eleccions, tard o d’hora els blocs s’hauran d’anar obrint a Catalunya. Hi ha a l’agenda qüestions essencials per mobilitzar la ciutadania: canvi climàtic, desigualtats, desregulacions i migracions ens interpel·len, com diu Bruno Latour, sobre un món “en què el terra està a punt de cedir”. L’esquerra no té res a dir? Ni tan sols és capaç d’entendre que el que passa a Catalunya també té a veure amb aquests canvis. I que es mereix una resposta millor que una simple confrontació entre nacionalismes.