Dreta i heterodòxia nacionalista
La independència i la desobediència han redimit els hereus de Convergència de tots els seus pecats
El 21-D ha donat a Junts per Catalunya la victòria dins del camp independentista. La llista del president s’ha presentat davant dels seus electors com una força difusament progressista, a la qual la fe en la independència li ha permès obtenir una indulgència plenària. Encara que l’expresident de la Generalitat va llançar la seva candidatura des de Brussel·les amb l’etiqueta de projecte de “centre liberal”, la desobediència i les mobilitzacions a Catalunya han creat un artifici progressista. Històricament, aspirar a una legalitat nova i verbalitzar incomoditat amb la vigent és una pràctica del nacionalisme moderat o conservador. Hi ha hagut, això sí, gradacions des de la seva primigènia encarnació pujolista. El nacionalisme ha estat la gran heterodòxia de la dreta catalana, que li ha permès desdibuixar la seva posició en les coordenades dreta-esquerra.
Junts per Catalunya no ha complert un dels axiomes del conservadorisme, que consisteix a ser discrets quan es decideix ignorar o transgredir les lleis. Aquesta és una de les grans virtuts polítiques de la dreta: simular una cosa i fer exactament la contrària, i intentar que això passi desapercebut. El Partit Popular, per exemple, va arribar a exercir entre el 2009 i el 2013 l’acusació popular en el cas Gürtel. L’Audiència Nacional va acabar expulsant la formació de Mariano Rajoy del sumari del cas en considerar que existia frau processal, ja que el PP més aviat actuava com a part coadjuvant en la defensa dels imputats i militants del partit.
Els trets van per aquí. La Fiscalia, que té tanta autonomia quan es tracta dels polítics del procés, es va oposar a enviar al banc dels acusats el PP (el partit pròpiament dit) i tres imputats per la destrucció a consciència dels ordinadors de Luis Bárcenas. Conceptes com ministeri públic i acusació popular agafen una laxitud insospitada quan la dreta els fa anar amb aquesta finesa que li és congènita. El guió exigeix, això sí, que cada decisió d’aquestes característiques vagi acompanyada d’una declaració en la qual s’assegura que s’acaten i es respecten les lleis i decisions judicials. La dreta espanyola està acostumada a moure’s per les dependències de l’Estat com si fos casa seva i la molesta que li portin la contrària. De tant en tant, quan les urnes ho fan ineludible, l’arrenda temporalment a l’esquerra, però sempre deixant clar qui n’és el propietari.
A Catalunya, a menor escala, ha passat històricament una cosa semblant amb la dreta nacional. La vella Convergència es confonia amb la Generalitat. Quan el 2003 el tripartit d’esquerres va posar fi a 23 anys d’hegemonia pujolista era com “si t’entren a casa i et regiren els armaris”, en expressió de l’ex-primera dama Marta Ferrusola. La normalitat catalana consistia a tenir un Govern nacionalista conservador, capaç de cometre infidelitats amb el PP o el PSOE, però sempre guardià de les essències de l’ortodòxia de la catalanitat. I tot això malgrat que els fets són tossuts. Es van intentar alguns tractes amb el poder judicial: tenim, per exemple, el jutge prevaricador Luis Pascual Estevill, elevat als altars del poder judicial a proposta de Convergència i després condemnat per suborn, extorsió, detenció il·legal i prevaricació. Però la dreta catalana no va passar mai de ser el llogater amable i bon pagador d’un petit pis de l’edifici de l’Estat. La del nacionalisme català ha estat sempre la caça menor si es compara amb la gran munteria de la dreta espanyola.
I ha passat el que molts mai s’haurien pensat que passaria: veure els hereus de gent catalana d’ordre desobeint obertament les lleis amb el procés. Aquí tenim Puigdemont a Bèlgica desafiant l’Estat, muntant una plataforma que ha obtingut 34 diputats –segona força política–, dels quals només al voltant d’una quinzena militen al PDeCAT. El partit s’ha quedat a la cuneta en benefici del moviment, en la millor tradició presidencialista de Jordi Pujol. Ni la vicepresidenta del PDeCAT, Neus Munté, ni la coordinadora general de la formació, Marta Pascal, van participar en els principals actes de campanya.
L’operació ha estat magistral. Esquerra Republicana ha perdut la seva gran oportunitat d’obtenir l’hegemonia sobiranista i ha estat eclipsada per aquest centre-dreta que semblava mort pel 3%. La revolució dels somriures va a l’aventura independentista amb seny. I és que en assoliment d’indulgències, la dreta catalana li treu molts cossos d’avantatge a l’espanyola. Ni corrupció, ni retallades en despesa social li han passat factura. La independència i la desobediència han redimit els hereus de Convergència de tots els seus pecats.
