Selecciona Edició
Connecta’t
RESUM DE L'ANY DEL QUADERN: MOTOR

Márquez, un aficionat al motociclisme, campió de MotoGP

La contundència amb què guanya el jove pilot català és tal que no s'endevina un final al seu domini

Marc Márquez celebra el seu títol d'enguany.
Marc Márquez celebra el seu títol d'enguany. efe

A Marc Márquez (Cervera, 24 anys) sempre l’ha acompanyat l’èpica. El 2010 va guanyar el seu primer títol mundial (125 cc) després de cometre un error i que la seva moto quedés destrossada a la volta de formació. Era a Portugal, la penúltima prova de l’any: peces amunt i avall, mecànics de tots els equips que treballaven en la moto a correcuita, nervis, llàgrimes. I va haver de sortir des del pit lane, molt pitjor encara que ser el darrer de la graella. Va guanyar. Només tenia 17 anys i ja es veia que estava fet d’una altra pasta.

MÉS INFORMACIÓ

Aquest 2017 va voler guanyar el títol en la darrera cursa amb una victòria, tot i que es jugava la temporada amb Dovizioso i ell era qui portava avantatge a la classificació. No necessitava arriscar. Però ho va fer. I no va sorprendre gaire. El que es recordarà per sempre serà com va besar l’asfalt quan liderava la prova i tractava de guanyar distància al capdavant: es va salvar d’una caiguda segura amb el colze i el genoll esquerres, que va arrossegar durant uns 50 metres pel circuit de Xest. La seva fortalesa mental va fer la resta. I va haver de conformar-se amb acabar tercer. Estava més que content. No havia guanyat, d’acord. Però ho havia intentat. Sempre ho intenta.

Aquesta és precisament una de les característiques de la seva carta de presentació que atreu els seguidors. Com a un fan més, a ell li agraden les curses amb avançaments, com més millor, i si són agressius acostuma a sortir-ne vencedor. Així guanyava un nou títol de MotoGP, el quart en cinc anys en la categoria. I es convertia en el pilot més jove d’assolir la xifra de quatre mundials, substituint als llibres d’història un mite com Mike Hailwood, que llavors tenia 25 anys. Havia estat el curs dels rècords, l’any en què va assolir (al Japó) els cent podis i, a més, amb un any menys dels que tenia Rossi quan ho va fer; l’any que va situar en 73 el nombre de pole positions aconseguides, un rècord històric que està disposat a fer créixer.

A Márquez no només el preocupa guanyar, que també —és de les poques coses que li treuen el son, i fins i tot li ha fet perdre cabells, segons va confessar ell mateix en acabar la competició, tan difícil com ho veia al mes de març—, sinó que li agraden tant les motos —com als aficionats que li demanen un autògraf—, que sovint posa l’espectacle per davant de tot, i especialment de la classificació.

Té talent i carisma, una combinació que no es dona en tots els campions del món. És un pilot amb caràcter, que sap el que vol i és capaç de deixar-se la pell (literalment) en l’asfalt per aconseguir-ho. Ho ha fet aquest any 2017, quan s’ha servit del seu pilotatge agressiu per poder treure el millor de la seva Honda i alhora minimitzar els defectes de la moto, un esforç que li ha costat fins a 27 caigudes en una temporada, més que mai. Les curses com les de Spielberg o Motegi d’aquest any haurien de passar a la història, espectacle pur al darrer revolt, tot i que, curiosament, les hi va guanyar el seu rival, Dovizioso, el contrincant que ha dignificat la feina de Márquez. Ho ha fet (sis victòries per a cadascú) en un dels anys on la competència ha estat més gran, per la bona forma de les marques i l’ampli nombre de pilots magnífics capaços de pujar al podi els diumenges.

Tot i la seva joventut, els triomfs del noi de Cervera ja són tants i la contundència amb què guanya és tan evident que no s’endevina un final per al seu domini.