Selecciona Edició
Connecta’t

El somni perdut de l’EMA

La candidatura de la capital catalana va servir d’oasi per a les administracions, enfrontades pel procés

La Torre Glòries era l'edifici proposat per ser seu de l'EMA.
La Torre Glòries era l'edifici proposat per ser seu de l'EMA.

La sanitat catalana es va despertar el 2017 amb un repte al davant: l’Agència Europea del Medicament (EMA), l’organisme europeu responsable de l’avaluació científica, la supervisió i el control de la seguretat dels medicaments a la UE, abandonava la seva seu a Londres a causa del Brexit i buscava aixopluc en una altra ciutat europea. Barcelona es postulava per ser la seva nova casa.

MÉS INFORMACIÓ

La candidatura de la capital catalana a l’EMA va entretenir bona part de l’any i va servir, fins i tot, d’oasi polític per a les administracions, enredades en la disputa del procés independentista. Les reunions entre la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Govern central per preparar la posada en escena de la ciutat simulaven una bassa d’oli, aliena completament al foc creuat que es llançaven en altres escenaris. De fet, es va establir una mena de pacte de no-agressió entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, que evitaven valorar públicament l’impacte negatiu que podria tenir el desafiament independentista en la candidatura.

El món empresarial, organitzacions socials, metges i científics de renom van donar el seu suport a la proposta de Barcelona per acollir l’EMA. L’Ajuntament va oferir l’emblemàtica Torre Glòries —abans Torre Agbar— com a seu de l’organisme europeu. Barcelona complia amb escreix els criteris tècnics i era, en paraules del conseller i la ministra, “una candidatura guanyadora”.

No obstant això, la potent candidatura tècnica de Barcelona quedava eclipsada per la inseguretat que projectava Espanya en el context europeu a causa del procés. No hi ajudava tampoc que la decisió final del Consell d’Europa fos a porta tancada i a partir de criteris estrictament geopolítics. El repartiment de punts a l’estil d’Eurovisió, deien els experts, tampoc beneficiava la capital catalana, que s’enfrontava a 18 ciutats més.

Al final, totes les possibilitats es van volatilitzar en qüestió de dies, en aquelles setmanes d’infart que van arrencar amb el referèndum de l’1 d’octubre i les càrregues policials a les portes dels col·legis electorals i que van acabar amb la declaració unilateral d’independència, la intervenció de l’autonomia i la destitució del Govern català. Barcelona no va passar ni la primera fase de la selecció i Amsterdam es va acabar enduent el premi. La capital catalana va perdre l’oportunitat, deia el sector biomèdic, d’“enfortir la Barcelona científica”. Amb tot, malgrat la “decepció” que van mostrar els experts en les primers dies, el sector va advertir que Barcelona ja disposa d’un pol científic potent i la pèrdua de l’EMA no el frenarà, tot i que la seva presència hauria estat un “revulsiu”, reconeixen.

Més enllà de l’EMA, la sanitat catalana va viure un any de calma tensa. Amb els pressupostos aprovats, Comín va posar en marxa les grans reformes promeses a l’inici del mandat i retardades per falta d’uns comptes que les avalessin. Amb prop de 400 milions més que l’any anterior, el conseller va desplegar un pla de xoc de llistes d’espera, va dissenyar una remodelació de l’atenció primària i la reestructuració de les urgències hospitalàries i va posar el focus —i els diners— en les desigualtats socials, tot atorgant més recursos als centres d’atenció primària de les zones més desfavorides.

No obstant això, la curta legislatura ha deixat qüestions pendents. Per exemple, la proposta de Comín de comprar l’Hospital General de Catalunya (privat) o la regulació de l’activitat privada en centres públics.

MÉS INFORMACIÓ