Selecciona Edició
Connecta’t

La bombolla del lloguer

Les pujades de preu han tocat sostre aquest 2017. Les últimes xifres oficials parlen d’un augment de l’11,6%

Pis de lloguer a Barcelona.
Pis de lloguer a Barcelona.

La dimensió del fenomen és tan gran, que durant l’any que tanquem ha protagonitzat portades de diaris i ha provocat la creació d’un Sindicat de Llogaters, que ja compta amb 1.200 afiliats. Les pujades del preu del lloguer ja van començar l’any passat, però han tocat sostre aquest 2017 que s’acaba. Les últimes xifres oficials, de la Secretaria d’Habitatge de la Generalitat, parlen d’un augment de l’11,6% si comparem el segon trimestre d’enguany amb el del 2016.

Si retrocedim al 2014, quan els lloguers van tocar fons, el salt és del 28%. Ara mateix, el lloguer mitjà a Barcelona és de 864 euros al mes, molt per damunt del pic del 2008 (quan va arribar a 813 euros). Uns preus que van per barris: superen els mil euros en districtes com les Corts o Sarrià-Sant Gervasi, o són de poc més de 600 euros a Nou Barris, que aplega els barris amb rendes més baixes.

Al Sindicat de Llogaters parlen d’una onada de “desnonaments invisibles”: gent que marxa del pis on viu perquè no pot afrontar els augments que demanen els propietaris. Amb tot, no tenen dades que indiquin de quants veïns estem parlant. Ni de quants canvien de barri i quants han de marxar de Barcelona buscant preus més baixos a la perifèria.

Les causes de la bombolla són múltiples i es retroalimenten. Per una banda hi ha més demanda que oferta, perquè en paral·lel al lloguer també els preus de compra han pujat durant aquest any, per sobre el 10% a Barcelona, segons el portal immobiliari Idealista. Amb aquest augment, els joves no poden comprar encara que ho vulguin, perquè els minsos salaris i la precarietat laboral fan impensable que els bancs els concedeixin un préstec, i estan abocats al lloguer. Per altra banda, hi ha la pressió del turisme, que fins i tot un informe de l’Ajuntament reconeix que desvia pisos cap als visitants, perquè els propietaris n’obtenen més rendibilitat.

A més a més, Barcelona atreu des de fa uns anys professionals estrangers de grans multinacionals que tenen un gran poder adquisitiu i, indirectament, també fan apujar els preus. I encara hi ha una altra causa: el venciment de contractes a tres o cinc anys després de l’última reforma de la Llei d’arrendaments urbans (LAU). Contractes que, quan acaben, els propietaris aprofiten per apujar els lloguers. Precisament una de les grans reivindicacions del Sindicat de Llogaters i d’altres organitzacions com la PAH o l’Observatori DESC és que el termini dels contractes es torni a allargar.

Mentre el sindicat s’organitza amb la idea d’esdevenir un interlocutor per a les administracions —hi ha països amb centenars de milers d’afiliats que fins i tot negocien preus—, aquí amb prou feines la Generalitat ha creat un índex de preus, que a més no comporta cap obligació per als propietaris. Amb tot, les administracions s’han posat les piles per fer créixer el parc públic de lloguer. Però venim de tan avall —no arribem al 2% de lloguers públics— que els efectes trigaran a notar-se. A Barcelona el govern d’Ada Colau ha aprovat un ambiciós pla d’habitatge que pretén ampliar el parc públic construint pisos, negociant amb bancs i grans tenidors perquè els en cedeixin, esgotant l’edificabilitat de solars on no s’han construït totes les plantes permeses… i fins i tot creant un operador publicoprivat metropolità que construeixi i gestioni pisos de lloguer.

MÉS INFORMACIÓ