Selecciona Edició
Connecta’t

Adeu als centres de decisió

El capital, poruc, va començar a sortir de Catalunya. Ho van fer els grans empresaris

i també els petits estalviadors

Nova seu de CaixaBank a València.
Nova seu de CaixaBank a València. EFE

L’alarma saltava des dels grans despatxos d’advocats de la Diagonal tres setmanes abans de l’1 d’octubre. Els socis treien fum. Les empreses els demanaven informes jurídics, plans de contingència i l’aturada de les inversions que havien posat en marxa. Acabaven de llegir als principals diaris internacionals que el Parlament havia aprovat dues lleis, una de les quals duia a la ruptura amb l’Estat espanyol. Moltes empreses no van esperar al referèndum independentista i van decidir moure la seu social i fiscal fora de Catalunya. Centenars ho van fer, però, arrossegades pels esdeveniments a partir del 2 d’octubre, quan l’expresident Carles Puigdemont va anunciar que aplicaria el resultat de la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional.

MÉS INFORMACIÓ

El capital, poruc, va començar a sortir de Catalunya i va viatjar a altres comunitats. No ho van fer només grans empresaris, sinó també petits estalviadors que van anar a les seves entitats a demanar que els obrissin un compte a Aragó o a la Comunitat Valenciana. La sagnia la van patir sobretot els dos bancs que tenien la seu a Barcelona, CaixaBank i Banc Sabadell, el valor borsari dels quals va perdre gairebé 3.000 milions d’euros en pocs dies. Dijous dia 5, el Sabadell anunciava que traslladava el seu domicili social i fiscal a Alacant. L’endemà, el Govern central aprovava un decret perquè la decisió de traslladar els quarters generals la pogués prendre el Consell d’Administració sense l’autorització de la Junta d’Accionistes i, de seguida, CaixaBank marxava a València.

El Govern que aleshores presidia Carles Puigdemont, així com el bloc independentista, va treure ferro als anuncis de les empreses: primer va dir que no ho farien, i després, que només marxaven empreses espanyoles, ni pimes ni multinacionals. Hi havia precedents: el Quebec va perdre 700 grans companyies en 12 anys en un context de tranquil·litat i pacte. Però el grau d’inestabilitat política a Catalunya va fer que en poc més de dos mesos marxessin més de 3.000 empreses. Ho van fer de tots els sectors, mides, nacionalitats i edat: des de la més antiga i arrelada al territori, Codorníu, fins a seus de multinacionals com Pirelli, Zurich o Grant Thornton.

Amb la marxa de les seus socials de les empreses, Catalunya s’acomiada, almenys durant un temps, del seu somni de tenir grans centres de decisió. Madrid ha estat la ciutat més beneficiada per l’èxode, de manera que la capital decanta de manera definitiva l’equilibri entre les dues ciutats. La decisió té efectes a curt i llarg termini. D’entrada, la fugida d’empreses ha malmès la imatge de les marques Catalunya i Barcelona i ha suposat el trasllat d’equips de direcció a altres localitats. A mitjà termini, les conseqüències poden ser més nocives. Segons explica l’economista Antón Costas, els directius i càrrecs més ben retribuïts s’aniran concentrant a la seu central, al voltant de la qual s’aniran desplaçant serveis de valor afegit com enginyeries, consultories i despatxos d’advocats. Alhora, la distància podria fer que les empreses busquessin altres opcions per a les seves inversions. Les organitzacions patronals esperen ara que amb la nova legislatura s’enceti un clima d’estabilitat i que el nou Govern posi sobre la taula un pla d’incentius fiscals per frenar l’èxode i fer que el procés de trasllat sigui reversible. 

MÉS INFORMACIÓ