Selecciona Edició
Connecta’t

27-O: el dia de la DUI

Els independentistes feia anys que anunciaven la declaració unilateral, però l’experiència no feia pensar que l’amenaça es consumaria

Els escons buits a la sessió del Parlament que va aprovar la DUI, una imatge inquietant que era un presagi de la complexa situació que es va obrir.
Els escons buits a la sessió del Parlament que va aprovar la DUI, una imatge inquietant que era un presagi de la complexa situació que es va obrir.

La campanada política de l’any, de la dècada i possiblement des que es va restablir la democràcia va sonar el 27 d’octubre, el dia que el Parlament proclamà la independència de Catalunya. La data passarà als llibres d’història, compartint lloc amb les proclames de la dècada de 1930 de Francesc Macià i Lluís Companys des del balcó de la Generalitat, però el més inquietant de tot és que el país pot viure durant una llarga època del segle XXI sota les conseqüències d’aquella decisió.

MÉS INFORMACIÓ

Com en el conte del llop, els independentistes feia anys que anunciaven l’arribada del dia de la DUI, però l’experiència de tants i tants anys de peix al cove, puta i Ramoneta, i tantes i tantes expressions del que en diuen “vella política”, no feia pensar que l’amenaça es consumaria mai. N’és una bona prova que el mateix Carles Puigdemont va dubtar fins al darrer minut de convocar eleccions, però la pressió de Twitter al temps de descompte, les desercions de la seva gent i el fantasma de ser recordat com un Judes (Rufián dixit) van poder més que la seva responsabilitat institucional. Finalment va optar per estripar la baralla.

No va ser una cosa improvisada ni fruit d’un acalorament. Però una cosa és aprovar lleis de ruptura i organitzar un referèndum que va celebrar-se l’1 d’octubre malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional —en què es van viure càrregues policials— tot esquivant els serveis secrets i policials de l’Estat, i una altra de molt diferent és prémer el botó vermell de la declaració d’independència. El Govern destituït és ara a Brussel·les, a la presó o en llibertat sota fiança, però amb un procés judicial al Tribunal Suprem que farà molt difícil restablir la normalitat institucional a Catalunya els propers anys perquè els delictes que els imputen són molt greus.

L’independentisme va tornar a la casella de sortida amb les eleccions del 21 de desembre després de revalidar la majoria d’escons, però pel camí s’ha deixat moltes plomes i ha polaritzat de tal manera la situació política que ha convertit en primera força del Parlament un partit polític nascut en contra de la normalització del català que no té ni una sola de les 948 alcaldies de Catalunya. El candidat que es declara president legítim de la Generalitat serà detingut si torna a Espanya per ser elegit de nou, el possible substitut és a Estremera i Inés Arrimadas no compta amb majoria parlamentària per governar. Tot un laberint que assegura més confrontació política i institucional amb el Govern d’un partit com el PP, que governa a Espanya però que s’ha estimbat tant a Catalunya que ha estat menys votat que la CUP i és la setena força al Parc de la Ciutadella.

Si Mariano Rajoy segueix pensant que la solució a un problema polític vindrà de la justícia i no comença a dialogar amb els que volen marxar d’Espanya, la campanada de la República Catalana seguirà sonant i sonant, amb o sense 155 prorrogat. Mentrestant, les obres de Sixena marxaran de Catalunya, continuarà el degoteig d’empreses perquè el diner és poruc, la situació de paràlisi seguirà inundant la vida dels catalans i la Catalunya “rica i plena” seguirà sent més la lletra d’un himne que no pas una realitat.

Una situació política complicada que només es podrà reconduir amb renúncies de tots dos bàndols i negociació i pacte, que la política no és altra cosa que això. I durant anys i anys n’ha faltat molta fins a arribar al fatídic 27 d’octubre.

MÉS INFORMACIÓ