Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Olga Sacharoff torna

Una exposició a Girona recupera la pintura de l’avantguardista russa, que es va establir a Barcelona

Fragment de l'obra 'Una boda', d'Olga Sacharoff.
Fragment de l'obra 'Una boda', d'Olga Sacharoff.

Va pintar molt, va viure diverses vides i es va adaptar als vents de la història oblidant-se dels anys. Ni un dels seus quadres, dels més de mil que se li atribueixen, està datat. Tampoc les cartes. Era una russa de bona família nascuda a Geòrgia que va morir a Barcelona. Una de tantes trajectòries més o menys enterrades dels ‘joves europeus’ de fa un segle. Una de tantes artistes amagades pel cànon cultural que van ampliar la modernitat naixent amb la seva mera existència i una obra decidida. És Olga Sacharoff. Va morir fa cinquanta anys, el 1967, al barri del Putxet. Ara torna amb una exposició al Museu d’Art de Girona que bé val la visita i si no són de la ciutat, el viatge.

Casa seva va estar oberta al món cultural de la postguerra barcelonina i potser ser bona cuinera i amfitriona va jugar en contra seva en el seu final català, com si fos una mestressa de casa que a estones pintava. Femenina i subtil, colors de nacre, escrivien els crítics sense indagar més. Els seus quadres, rars i hipnòtics, amb personatges d’ulls buits en paisatges de conte, sempre m’han atret. Buscaves referències i hi trobaves el seu marit i fins el cunyat. Però ni el primer, pintor i fotògraf, ni el segon, boxador avantguardista, van crear tant com ella ni durant tant de temps ni amb tant d’art i pedigrí. Abans d’arribar a ells, la jove russa era una notorietat de la pintura cubista a París el 1912.

Havia arribat a la ciutat provinent de Munic, un altre dels focus de la modernitat. Amb rapidesa consolida un estil personal. La historiadora Elina Norandi ha dedicat anys a estudiar-la i ha preparat aquesta exposició, que és un descobriment. Una altra historiadora, la gran Maria Lluïsa Borràs, ens la va mostrar el 1994 a la Pedrera. Ara, més. El pas del temps la millora. Una pintora naïf, es diu. Doncs no, en absolut.

Va arribar a Barcelona, la primera vegada, el 1916. Transcorria la I Guerra Mundial i molts artistes deixaven París i es traslladaven cap al sud, on no hi havia contesa ni trinxeres però sí, en el cas de Barcelona, una activitat frenètica. Picasso feia temps que triomfava a la cort francesa del nou art i Sacharoff el coneixia. La crítica l’havia destacat en les seves exposicions del Saló de Tardor des del 1912. El poeta Apollinaire la va celebrar com una de les protagonistes del cubisme. La historiadora Norandi apunta que segurament va ser ella qui va influir en el seu gran amic Modigliani i no a l’inrevés. I adverteix sobretot l’humor de la primera Sacharoff, a qui no dubta a considerar una pionera d’aquesta estratègia de crítica política i social. Les ambigüitats del matrimoni per a la dona eren i van seguir sent un dels seus punts forts. Un quadre com Una boda, un del seus més coneguts, és sovint desassossegant per la calma aparent que contradiuen aquestes figures estàtiques d’eloqüents ulls buits. Naïf, la Sacharoff?

A Girona hi ha Dona amb gàbia. Sense data. Intemporal. Reafirma la idea que no va haver-hi primer una Sacharoff atrevida i avantguardista de jove i després una artista d’estil conservador. Si t’oblides de les dates, queda només el que la pintora expressa. Una dona amb roba de carrer i barret en un interior, al costat d’una gàbia fosca amb dos ocells negres, un dins i un altre fora, mentre un gat de color mel juga a la seva falda. Ulls buits del mateix color negre dels ocells, expressius, desconcertants i tendres. El mateix en els seus autoretrats. Ulls sense rastre de blanc, que ho veuen tot.

Va arribar acompanyada del seu ja marit, el pintor i fotògraf Otto Lloyd. També van estar per aquí dues pintores més a les quals coneixia, Marie Laurecin i Sonia Delaunay. I tants artistes més. Es van quedar a la ciutat fins que es va acabar la guerra i van tornar a París. Fins que la nova guerra els va empènyer a tornar a marxar i el 1940 es van tornar a establir a la capital catalana, ara al barri del Putxet. Va continuar pintant, canviant, modelant el que havia après i viscut, adaptant-se a la ciutat de la dura postguerra. Aleshores va pintar animals, flors, dones més d’acord amb la seva possible clientela. Va ser llavors quan fins i tot a un crític tan perspicaç com Cirici Pellicer no se li va acudir dir més que Olga Sacharoff era una pintora subtil i femenina. No era un elogi, només condescendència. Quan dècades després va ser revisitada la Sacharoff va resultar ser la cunyada del boxador avantguardista conegut com Arthur Cravan. Per sort avui torna a ser ella.

Benvinguda, de nou, Olga Sacharoff.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.