Selecciona Edició
Connecta’t

Una Barcelona ‘hollywoodiana’

Fotomuntatges que situen Tarzan a Colom, Frankenstein a la Sagrada Família o Oliver i Hardy davant de la Pedrera

Dues de les fotos de Barcelona com Hollywood.
Dues de les fotos de Barcelona com Hollywood.

Tenir una imatge d’una pel·lícula del Hollywood clàssic i buscar un enquadrament als carrers i parcs de Barcelona. Així és possible una mixtura que pot causar més d’una sorpresa, com veure Tarzan al peu dels lleons de l’estàtua de Colom de Barcelona o Marylin Monroe a la platja de la Barceloneta acompanyada de Tony Curtis i Jack Lemmon en una escena de Ningú no és perfecte (1959), de Billy Wilder. Víctor Colomer, periodista i un boig del cinema clàssic, té una obsessió, que és buscar llocs que encaixin a la perfecció amb escenes famoses cinematogràfiques, preferentment de la indústria clàssica de Hollywood, tot i que també d’alguns directors de cinema espanyol, com Luis García Berlanga.

Estudia exactament els angles i la llum en què es van fer algunes imatges de les pel·lícules i les situa en un lloc concret de Barcelona si veu que quadra per fer el fotomuntatge. “Em podria presentar com a manipulador de fotos”, explica. Amb aquest sistema ha fet un calendari de Barcelona del 2018. Són 12 estrelles de la cinematografia situades en llocs molt recognoscibles de la ciutat. La portada del calendari és la imatge de Stan Laurel i Oliver Hardy al cotxe de Leave’em laughing (1928) sancionats per un policia, com a la cinta, però amb la Pedrera de fons: “En aquest cas la pel·lícula no és de les més famoses però l’escena m’anava molt bé amb la Pedrera darrere”, explica.

De vegades, no és qüestió de la llum, sinó de la pluja i l’aigua. Aquest va ser l’enquadrament que va buscar per suplantar la famosa imatge de James Dean caminant per Times Square del fotògraf Dennis Stock i sobre la qual es va fer la pel·lícula Life, d’Anton Corbijn. “Era un dia d’hivern, d’aquests grisos i a la plaça de Catalunya hi havia bassals. Em va venir al cap aquesta imatge i d’aquí el muntatge de l’actor caminant a la plaça de Catalunya, que és la que il·lustra el mes de gener al calendari”, explica Colomer, que sol comparar una foto de l’escena que vol representar amb el lloc triat.

Una Barcelona ‘hollywoodiana’
EL PAÍS

L’abril està representat per una de les escenes d’El son etern (1946), de Howard Hawks, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall. Colomer els asseu en una taula d’un dels restaurants amb solera del centre de Barcelona, Casa Alfonso.

“Es tracta de clares icones que són al nostre imaginari –especialment en el dels adults– però traslladades a un lloc local. Ho han arribat a anomenar glocalisme i és un concepte que m’agrada per definir el que faig amb els fotomuntatges. És clar que també es podrien presentar com a grans mentides”, reconeix Colomer, que no sap ben bé com definir aquesta manipulació. “Per a alguns és art”, apunta.

Ha visionat La dolce vita (1960) de Federico Fellini moltes vegades. I buscava un enquadrament complicat perquè es tractava de substituir la Fontana di Trevi de Roma en una de les escenes memorables de la cinta en què Marcello Mastroianni no es pot resistir a Anita Eckberg. “Necessitava un llac i una font i la cascada del Parc de la Ciutadella té certa semblança amb la Fontana perquè totes dues són d’estil clàssic i en el muntatge l’aigua els arribava fins al genoll, com a la pel·lícula de Fellini”. Diu que l’ideal és que la imatge sigui recognoscible al 50%: per l’escena cinematogràfica i per la localització. De vegades, aconsegueix aquest objectiu per complet. Per exemple, en l’escena que il·lustra el mes de març del calendari en què es veu Boris Karloff i Marilyn Harris a Frankenstein (1931), de James Whale. Per a la imatge bucòlica del monstre desfullant una margarida amb la nena –encara en fase calmada, abans que la mati– necessitava un llac de fons i a Barcelona no n’hi ha gaires. Colomer va situar l’escena al llac de la Sagrada Família: “Perquè és un element arquitectònic de la ciutat que és absolutament recognoscible, igual que aquesta escena. És clar que hi ha qui pensa que aquest enquadrament és una ironia sobre el temple, per allò que alguns l’han qualificat de monstruós. La veritat és que aquesta no era la meva intenció”.

No és la primera vegada que experimenta amb els fotomuntatges. Ja ho va fer a Sabadell, amb l’edició de calendaris que barrejaven el cinema amb racons de la ciutat. I el 2015 va realitzar altres fotomuntatges amb llocs de Barcelona i escenes de cinema clàssic. Amb aquest mateix sistema va publicar el llibre El llibre dels Meravelles, una cosa semblat a una interpretació en clau d’humor dels anhels i la simbologia independentista també amb llocs famosos de fons, com una Estàtua de la Llibertat de Nova York que en comptes de la torxa sosté una estelada.

El dissenyador dels calendaris, que es venen a les llibreries de La Central, la FNAC i Amazon, també ha fet una versió amb imatges icòniques de Madrid, on no li ha costat gens col·locar Tarzan al costat dels lleons del Congrés dels Diputats. Diu que no li va malament: “A la gent li sembla divertit barrejar allò que coneix amb imatges de cinema”.