Lliçons de Sixena

No jutjarem aquí els arguments de les parts enfrontades pels béns de Sixena. De ben segur que el lector té la seva opinió i elements fins a la sacietat per defensar-la. Tampoc comentarem si l'aplicació del requeriment judicial sota el mantell del 155 és procedent o no. Al capdavall qualsevol sentència en qualsevol moment havia de deixar insatisfeta una de les parts. És el que succeeix quan s'és incapaç d'arribar a un acord i la solució es delega a un tercer, la justícia.

Malgrat això, imaginem que la part catalana té la raó. Acceptem també que lluitar per determinats assumptes comporta un desgast econòmic, polític i sobretot social enorme. Entenguem que els que tenen un veritable vincle sentimental i interès acadèmic en determinats objectes, previs al conflicte, són els experts i tècnics que els han estudiat i conservat, però que aquests amb prou feines existien en la resta de la societat.

Preguntem-nos llavors, són tan importants per als museus catalans les obres de Sixena? Compensa sotmetre a la població a la tensió que vivim per objectes que la majoria mai ha pensat a visitar perquè, sincerem-nos, els nostres museus d'art i d'història no van sobrats de visitants autòctons? Assumim (sigui així o no) que la petició de devolució dels béns conté una càrrega d'anticatalanisme per obtenir un grapat de vots. Per ventura els polítics catalans són incapaços de comprendre que negant la devolució el prejudici anticatalà creix i cauen en el joc de qui el vol fomentar?

Des de Catalunya s'argumenta que el govern aragonès no reclama la resta dels béns de Sixena. I si fos així, quina importància té per al govern català? Ja ho explicarà als seus ciutadans. Per què aquest interès constant catalanista de voler resoldre els problemes aliens quan s'és incapaç de solucionar els propis?

Com tothom sap, l'òptim per a la divergència d'opinions de qualsevol índole és no arribar al conflicte. Es tracta d'anticipar-se amb propostes que estalviïn derrotes i frustració de les quals no pot sorgir res de bo. Abans d'arribar al judici de Salomó i d'empantanar-se en litigis quan arribi una petició de devolució com la que ens ocupa les institucions catalanes haurien d'obrir-se a la col·laboració.

Catalunya alberga un llegat artístic i històric importantíssim que necessita cada euro per a la seva cura i que creix dia a dia, amb les múltiples investigacions en curs. El lliurament dels béns de Sixena i d'altres casos que es poguessin plantejar no minvaran gens el ric patrimoni que per fortuna els segles ens han deixat. És necessari afrontar aquestes situacions des d'angles diferents.

Les universitats, centres d'investigació, d'interpretació i museus catalans compten amb especialistes i tècnics amb una formació notable i, en alguns casos, excel·lent. En comptes de criticar, no es podria contribuir al fet que Sixena tingui els elements necessaris de conservació de les peces, treballant en col·laboració amb els tècnics aragonesos? Seria possible aconseguir una rebaixa de l'entrada al complex artístic per als catalans interessats a visitar les peces a l’Aragó i fomentar el turisme a la zona? És factible contribuir des de Catalunya a la concreció d'un centre d'interpretació, aportant experiència, aprenent del veí, vetllant pel bé de les peces i cooperant amb un centre museístic propi?

Només amb l'actuació proactiva, responsable i col·laborativa es vencen els prejudicis. Com més prejudici, més oferta de col·laboració. No hi ha un altre camí per eliminar-los. Col·laborar no és doblegar-se, és influir. No resulta fàcil, però com solia dir el president Tarradellas, tantes vegades manipulat i mal citat, «que jo tingui la meva raó, no significa que l'altre no tingui la seva». Senyors, tots, menys victimisme i més imaginació.