Selecciona Edició
Connecta’t
Arquitectura

Loos, o l’interior

L’exposició de l’arquitecte vienès posa l’accent en l’espai privat, l’àmbit domèstic

Els mobles semblen ser les petjades de la gent que hi viu, quasi poden endevinar els seus vestits i els seus gestos.
Els mobles semblen ser les petjades de la gent que hi viu, quasi poden endevinar els seus vestits i els seus gestos.

A dolf Loos. Espais privats. Aquest és el títol de l’exposició que es pot veure al DHUB fins al febrer del 2018, una mostra que revisa una part de l’obra d’aquest arquitecte vienès. L’accent d’aquesta exhibició està clarament posat en l’espai interior, en l’espai privat com diu el títol. Si les exposicions d’arquitectura dirigides al gran públic poguessin ser considerades com a llibres amb una invitació implícita a llegir-los i a fer-ho en un cert ordre, aleshores, que aquesta mostra pugui ser vista després de la “desmaterialitzada” performance del Pavelló alemany de Montjuïc de fa unes setmanes, té un interès redundant. Són moltes les coses per recordar d’aquella performanceque entren en ressonància aquí. Potser una de les més evidents és justament el pes de l’interior en l’arquitectura, en aquest cas en l’interior per excel·lència: l’àmbit domèstic. La sobreexposició de l’espai en el pavelló alemany contrasta amb aquests interiors gelosos de ser mostrats des de fora, però aquesta oposició de l’arquitectura de Mies van der Rohe envers la de Loos es troba en la manera que tenen aquests dos arquitectes de concebre l’espai arquitectònic. En aquest sentit, recordar la simplificació espacial del pavelló de Montjuïc resulta molt útil en veure les recreacions escenogràfiques dels interiors a l’exposició del DHUB. Malgrat que ni les maquetes ni els pocs plànols de les cases mostrades ajuden gaire a entendre la concepció dels sofisticats interiors d’Adolf Loos.

Els seus interiors estan concebuts “a l’espai”, i això és exactament el que significa el que ell anomenava “raum plan” (la planta en l’espai, literalment). Un espai al qual es bolquen diferents espais, cadascun amb les seves mides en proporció, tal com fan les llotges sobre la sala d’un teatre, i per això alguns parlen de la vocació escenogràfica d’aquests espais. Cada cosa, cada activitat, i els gestos i la roba que duem per fer-los, encaixen en espais de dimensions diferents que es disposen pujant o baixant escales sense perdre de vista l’espai que comanda. Els murs, gruixuts, les llindes i els pilars revestits amb fustes o amb marbres vetejats, estan per fer-nos veure quasi una condició d’espais excavats en un sòlid. Més aviat sembla un trencaclosques d’espais. N’hi ha prou amb recordar l’espai del Pavelló Alemany de Montjuïc, tan transparent i tan avorridament col·locat entre dues lloses planes —el terra i el sostre—, per veure la supremacia d’aquests interiors amagats que alguns cops semblen propers a antigues cases àrabs. Per expressar-ho d’alguna manera, la distribució de la casa no és el resultat de “la divisió de l’espai”, d’un espai predeterminat, sinó de “la suma de diversos espais’; no és en definitiva una casa concebuda a partir d’un plànol sobre una superfície plana de dues dimensions. Per fora aquesta arquitectura no és lleugera ni transparent (que alguns cops no significa res més que inconsistent), és massiva i pesada, greu i (emprant una paraula castellana) recia. Per fora, les seves cases criden l’atenció per les finestres, justes i aparentment disposades sense ordre ni concert, que ajuden a seguir des de l’exterior la particular col·locació de les peces a l’interior.

Els interiors mostrats estan “animats” per una col·lecció significativa de mobles que Loos col·locava a les seves cases. Alguns estaven dissenyats per ell, però d’altres senzillament eren triats o reconstruïts a partir de dissenys existents. Els seus interiors són en aquest sentit més propers al documental que a la ficció. Si una paraula està aquí fora de lloc és “creativitat”. Els mobles semblen ser les petjades de la gent que hi viu, quasi poden endevinar els seus vestits i els seus gestos, mentre fumen, parlen o treballen entre tamborets egipcis, tauletes orientals o butaques Knieschwimmer. Però encara hi ha una cosa més que aquesta exposició fa venir a escena. És moderna, aquesta arquitectura? Òbviament no està contaminada per l’embafador ambient del secessionisme vienès. No són moderns ni els lavabos, ni el paper pintat, ni les vetes del marbre, ni els mobles i les làmpades. Però és moderna igual que l’arquitectura transparent, lleugera i “gràfica” del pavelló alemany? No, és simplement una altra cosa: ben construïda i elegant.