Selecciona Edició
Connecta’t

La improvisació disciplinada

La novel·la de Miquel de Palol apropa el lector a la zona més patètica de la persona

A 'Què! Estampes d’un dependent filòsof', Miquel de Palol descriu un protagonista barallat amb el món.
A 'Què! Estampes d’un dependent filòsof', Miquel de Palol descriu un protagonista barallat amb el món.

V uit anys després d’El testament d’Alcestis, una de les obres més complexes d’un autor essencialment complex, Miquel de Palol (Barcelona, 1953) torna a la novel·la amb Què! Estampes d’un dependent filòsof, el relat en primera persona d’un protagonista que té una relació tempestuosa amb els altres homes, amb les dones, amb totes les coses inanimades i amb el món en general, una mena de Thomas Bernhard a la barcelonina manera, afectat, a més, d’una contundent satiriasi. Des de la primera fins a l’última pàgina la crispació verbal i moral hi ocupa un lloc preponderant —arreu hi esclata la violència, la foscor invisible de la bogeria—, no hi ha res ni ningú que no esdevingui una víctima de les seves canonades crítiques, i una obscena acumulació d’exabruptes, improperis i blasfèmies va convertint la novel·la en un memorial de greuges com si la mà que l’escriu es deixés endur “per la gràcia del col·leccionista, per la fascinació de la llista, del catàleg en si”. Però si Què! Estampes d’un dependent filòsof és molt més que una obsessiva i monòtona repetició de motius recurrents contra els homes, les dones, les coses i el món, es deu a la particular manera que Miquel de Palol té d’entendre la literatura: si la literatura serveix per a alguna cosa, podria dir, és per complicar el que existeix, com si li estigués vedat plantejar una escriptura que busqués simplificacions.

ESTAMPES D’UN DEPENDENT FILÒSOF

La improvisació disciplinada

Miquel de Palol

Angle Editorial

248 pàg.

17 euros

Però més enllà del to exasperat del text, de la irritació que batega al fons de cada paraula, de les contraccions sobtades i espasmòdiques dels músculs de cada frase, el lector pot quedar sorprès en adonar-se que Miquel de Palol sap donar l’agradable i enganyosa sensació d’improvisar descaradament quan, en el fons, cada pas de la novel·la està meticulosament elaborat —o com si fos un cas estrany d’improvisació disciplinada—. Aquesta sensació ve alimentada per una imaginació malaltissament febril —vegi’s, per exemple, la fantasia del narrador en el moment de reencarnar-se en una dona nimfòmana—, sovint propera a l’escriptura automàtica, per la falta de respecte a la noció de gènere literari —Miquel de Palol fa absolutament tot el que li dona la gana sense sotmetre’s a cap llei—, per la forma aparentment mecànica de saltar d’un tema a un altre per anar descobrint el fil secret que els uneix. No és petita, d’altra banda, la sorpresa del lector quan s’atura a recapitular quin és l’argument de la novel·la que està llegint: el protagonista es trasllada de pis i en el nou té la desgràcia d’haver de suportar un veí extremadament pesat, un “insecte anomenat Martí Pelagós”, “un individu víric, un ens d’una infecta espècie de virus”, un d’aquells individus “que tenen la capacitat de canviar la vida de molta gent”. En el cas del protagonista de Què! La transformació és radicalment infantil: decideix que convindria assassinar-lo, com si Miquel de Palol volgués dur a l’escriptura pràctica una de les moltes observacions literàries que s’escampen al llarg del text i demostrar que la sàtira no s’ha desossat ni ha perdut el sentit, que només cal saber de què es riu i per què. No ha de ser casual que Martí Pelagós sigui “un tipus pròxim al món intel·lectual, i també aquí és la vulgaritat personificada, perquè en un gremi en què ja no es parla de literatura sinó de diners i suports informàtics, al mig d’aquest pestilent femer d’ignorància i presumpció, ell ha aconseguit fer de la imbecil·litat una categoria”. Com un mag de la invenció associativa i de l’absurd quotidià, Miquel de Palol ha escrit una novel·la poderosa, d’una convincent intensitat dramàtica i on l’humor s’escapa de qualsevol intent de definició perquè no convoca el riure sinó que acosta el lector a la zona més patètica de la condició humana: un personatge fascinant, envoltat d’un paisatge urbà fascinant, ineludiblement porta el lector a una lectura fascinant.

També és veritat que a Què! hi ha uns altres elements que col·laboren sense pausa en la consecució del plaer lector: que el pensament camini sempre per damunt de l’acció, que les meditacions del protagonista vagin a la recerca del coneixement, que paràgraf rere paràgraf s’aposti per la complexitat dels plantejaments i es denigri la senzillesa, que el desconegut ocupi l’espai del familiar, i que es prefereixi sempre la ruptura de les convencions.