Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

La pena de Bèlgica

És un país malalt ho diu tothom i no és profecia

A tanta tàctica de Puigdemont es podria contraposar el film 'La kermesse heroica', sàtira de la resistència d’una ciutat belga als terços de Flandes.
A tanta tàctica de Puigdemont es podria contraposar el film 'La kermesse heroica', sàtira de la resistència d’una ciutat belga als terços de Flandes.

L’anada epicoburlesca de Carles Puigdemont a Bèlgica és molt reveladora d’un perfil polític —de fet, antipolític— que retroba la seva autenticitat enfrontant-se a la decadència de la Unió Europea per agermanar-se amb el nacionalisme flamenc, de tanta capacitat centrífuga que ha aconseguit fracturar Bèlgica més encara, fins al punt que cada vegada sembla més cert que —com digué Talleyrand al Congrés de Viena— Bèlgica no existeix. De fet, si no fos per la monarquia, Bèlgica només seria un caramull de peces sense encaix. Si és el model que Puigdemont proposa per a Catalunya o si vol fer-ho extensiu a tot el Regne d’Espanya, correspon a una fondària de la psicologia ancestral, que té els seus orígens en la vida pura de la muntanya carlina enfrontada al fangar de la perversió metropolitana. És un independentisme que es creu víctima d’Espanya però també de la Barcelona bilingüe, tèrbola i deslleial a les arrels seculars de la Catalunya incontaminada.

A la novel·la La pena de Bèlgica Hugo Claus —gran escriptor flamenc— va retratar l’opaca ambigüitat dels flamencs en temps de l’ocupació nazi. Aleshores adolescent, havia estat membre de la Joventut Nacional-Socialista. Després va començar una trajectòria literària pletòrica i punyent, crític cruel del nacionalisme flamenc que ara mateix representa el partit d’extrema dreta Vlaams Belang, que s’ha quedat sol defensant la secessió catalana. Contraposem tanta tàctica de Puigdemont al film de Jacques Feyder La kermesse heroica, una sàtira de la peculiar resistència d’una ciutat belga a l’arribada dels terços de Flandes, tan peculiar que les ciutadanes preparen un carnaval de rebuda i els invasors acaben perdonant el tribut fiscal que solien exigir per dret de conquesta.

Que Bèlgica és un país malalt ho diu tothom i no és profecia. És aquesta la patologia que tempta l’expresident de la Generalitat? Tornar o no tornar: vet aquí tot un mix de tragèdia i paròdia. O és que ja va sentint-se part de l’ecosistema flamenc? Per contrast amb l’èpica tan primitiva —preeuropea— de Puigdemont, que va anar a Brussel·les a demanar l’assistència de la Unió Europea i ara té per protectors els nacionalistes flamencs més arcaics, tenim el poema Bèlgica del Josep Carner a l’exili, tot un programa vital per fer-se vell “en un país on viure quiet, no mai assenyalat”. I afegeix: “De molt, desert, de molt dejú, / viuria enmig dels altres, un poc en cadascú”.

Però no ens imaginem un Puigdemont carnerià. En tenim prou amb l’evidència històrica que, si no allotgés les institucions europees, Bèlgica ara seria un Estat fallit.