Selecciona Edició
Connecta’t
Marginalia

Les inquietuds d’Eduardo Mendoza

L’escriptor creu que els vinguts d’altres llocs del món no han estat mai incorporats amb eficàcia

L’escriptor creu que els vinguts d’altres llocs del món no han estat mai incorporats amb eficàcia.
L’escriptor creu que els vinguts d’altres llocs del món no han estat mai incorporats amb eficàcia.

A molts lectors d’aquest mateix diari els devia sorprendre veure-hi fa pocs dies un article de Mario Vargas Llosa en què aquest exhibia una certa reserva —no a la totalitat— a un llibre sobre “la qüestió catalana”, que Eduardo Mendoza acaba de publicar: Qué está pasando en Cataluña (Barcelona, Seix Barral, 2017).

Mendoza és un escriptor sòlidament barceloní que té la sort de poder viure una bona part de l’any a Londres —en aquests moments una ciutat molt més oxigenada que Barcelona—, i que, damunt, va passar molts anys a grans ciutats capitals com ara Nova York o Ginebra. Com sol passar amb molta gent que ha tingut aquesta fortuna, només pot tenir, sobre Barcelona i Catalunya, una visió desapassionada i, sobretot, comparativa. A més a més, convertir-se per raons de residència en un Weltbürger, un “ciutadà del món”, l’ajuda a situar el nostre país en un reducte més aviat petit, per molta grandesa que hagi manifestat al llarg de la seva història: Catalunya ha donat a la història econòmica i cultural d’Europa molt més del que li ha donat Dinamarca o Suïssa, posem per cas, i més, encara avui, del que hi aporta Àustria: diguem les coses pel seu nom, i siguem objectius quan cal ser-ho.

Però va succeir que, en un dels capítols del llibre de Mendoza, Vargas Llosa hi va trobar una generalització que va molestar-lo: és quan l’autor afirma que “el català tendeix a ser prudent i reflexiu (...) Té un natural tímid i té sentit de l’humor, dues coses que solen anar juntes (...) El català detesta parlar en públic. Si es veu obligat a fer-ho, avorreix i, en moltes ocasions, no sap com aturar-se i s’allarga fins fer-se insuportable”. S’hi esmenten d’altres atributs i d’altres característiques de la gent catalana, cosa que també va fer Ferrater Mora en un llibre famós, i Josep Pla a cada una de les seves pàgines: “El català és un animal que s’enyora”, o “Les sardines de Calella són les millors del món”, per exemple.

Això va desagradar al peruà, que va ser candidat a la presidència del seu primer país justament perquè no és tímid. Però Mendoza no s’equivocava, sempre en termes generals: també diem que l’alemany és melòman i amic de qualsevol norma; també diem que els anglesos són fleumàtics i amb un sentit de l’humor més gran i més refinat que el dels catalans, aquests amb una tirada irreprimible a l’escatologia. Són generalitzacions vagues, que no arriben a ser essencials.

Per puntualitzar aquesta generalitat, Mendoza diu, unes quantes pàgines més avall, que Catalunya i Barcelona són plenes de gent que ha vingut d’altres llocs del món, de migjorn i de ponent, i afirma que tots aquests immigrants no han estat mai incorporats amb eficàcia a la gran xarxa humana de la nostra societat. Té tota la raó, i això comporta una crítica contundent de les nostres polítiques d’assimilació dels nouvinguts als valors comuns de casa nostra, respectant els seus.

Llegit i rellegit el llibre, potser el que va molestar més Vargas Llosa va ser que Mendoza hi presenti una gran reserva quant al paper tradicional de la burgesia catalana, que ho és, o va ser-ho, de Barcelona i de moltes altres ciutats industrials d’importància. Es tracta d’aquesta burgesia tan ben analitzada per Josep Maria de Sagarra i d’altres autors, de la qual avui podem afirmar seriosament, i amb gravetat, que sempre deia que estimava el país, però que estimava, sobretot, la possibilitat d’enriquir-se, com ja va passar amb la mediocre burgesia de Guizot i de Lluís Napoleó Bonaparte, al Segon Imperi: “Enrichissez-vous!”

Si el negoci funciona, llavors la burgesia catalana està encantada amb Madrid i amb Espanya, a diferència dels votants de la CUP, que estan disposats, fins i tot, a tenir encara menys oportunitats que ara per amor de la causa republicana i independentista: són molt més idealistes i valents que els nostres burgesos. Ens referim a una burgesia que l’articulista —no Mendoza, que no parla mai malament de ningú, a causa de l’educació i la cortesia que tothom li coneix— definiria com la més gran traïdora a la situació que ha viscut Catalunya els darrers anys: pensava que la paradeta no patiria les conseqüències del procés, i al final l’ha patida tothom: ells, els botiguers de menys substància i els joves que busquen sense esperança casa i feina.

Aquest opuscle magnífic de Mendoza, que no té res de pamfletari, encara té una cosa millor, que el del Perú potser ja no coneixerà mai: Mendoza dubta allà on Vargas pontifica; Mendoza està amoïnat allà on l’altre viu amb olímpica satisfacció; el barceloní ha escrit un llibre per ajudar la gent a dipositar un vot ben pensat i conscient mentre que a l’americà li importen un rave les nostres eleccions a causa de la seva filiació, avui aristocràtica.

Mendoza s’ha qüestionat els avatars de la nostra situació política, “en comptes d’encongir les espatlles davant els prejudicis, la negligència i la incomprensió”, com llegim a la coberta del llibre. L’altre es glorieja sempre, i no cap a la seva pell de tan estirat com va. En suma: Mendoza ha volgut comprendre què succeeix, que és la primera obligació de qualsevol intel·lectual, tant si es manifesta públicament, com no.