Selecciona Edició
Connecta’t
Entrevista

“A internet no hi ha tensió per si s’escapa una tetona”

Lita Claver, La Maña, deixa els escenaris del Paral·lel, amb 72 anys, unes cames d’infart i nostàlgia, i amb Fernando Esteso, amb qui va començar quan tenien vuit anys

Lita Claver, La Maña, diu que es retira perquè vol que se la recordi amb plenes facultats.
Lita Claver, La Maña, diu que es retira perquè vol que se la recordi amb plenes facultats.

Lita Claver (Emilia Giménez, Saragossa, 1945), La Maña, darrera reina del Paral·lel barceloní, ha decidit deixar el tron. Després d’uns intents en veu baixa el 2006 i el 2010, ara va de debò. Abdica i no té en qui. El seu comiat dels escenaris al Teatre Apolo (des de demà divendres fins al 14 de gener), s’està vivint, i no podia ser d’una altra manera, com el final d’una era. Aquella en la qual els espectacles de varietats, vodevils, revistes i music hall van convertir aquesta artèria barcelonina en la Meca internacional d’aquests gèneres. Ara els teatres que existien s’han reconvertit, els music hallssón una altra cosa o no en queden, les poques sales de ball ja no tenen aquella tirada, i no existeixen els cabarets. La Maña deixa l’ofici als 72 anys, amb unes cames esculturals i una energia no ja impròpia per a la seva edat, sinó per a qualsevol persona de qualsevol edat.

Pregunta. Exercir aquest ofici sent gitana la deu haver obligat sovint a no fer cas del que deien...

Resposta. No he renegat mai de la meva raça, però sí que he hagut de ser molt trencadora, perquè sortir en biquini o en mallot, ensenyar les cames, això era molt greu, per a la meva gent era el pitjor que hi havia. El cas és que havia de dur calerons a casa i això era una feina. Però ser gitana m’encanta.

P. I què li deien?

R. Marrana. La meva mare anava al teatre on treballava i deia ben fort: “Quina tia marrana, no l’aplaudeixin, que ensenya les urpes”, com es deia en caló, i sempre hi afegia: “I mira que balla bé flamenc”. I em muntava pollastres. Era tremenda i molt bona.

P. I què feia vostè?

R. Doncs anava mirant pel forat que hi ha al teló cap al pati de butaques, i si hi havia algú de la meva família tremolava. Tinc molt respecte als gitanos, tot i que una gitana no podia fumar i jo fumava; no es podia pintar i jo anava com una porta; una gitana no podia entrar en un bar i jo ho feia... Això sí, segueixo sent abstèmia. I volien decidir la meva vida, fins al punt d’intentar casar-me amb un gitanet de Lleida, i aquí em vaig plantar.

P. Això del Paral·lel és una mort anunciada?

R. La televisió va fer mal al nostre gènere, és cert, i el que va venir després, amb internet i les xarxes socials, encara va ser pitjor. Però no hi trobaran la picardia, la doble mirada, la tensió per si se t’escapa una tetona... En un escenari hi ha veritat.

P. I vostè, es retira voluntàriament o és el pas de la vida el que l’aparta dels escenaris?

R. Em retiro jo perquè vull que se’m recordi en plenitud de facultats. Sempre he donat alegria i no vull donar pena. No vull que passi amb mi, tal com va passar quan vaig anar a la reobertura d’El Molino. Li havien robat l’ànima amb una rehabilitació tan freda.

P. I a la seva filla, advocada, a la seva neta, els transmet el que va heretar com a gitana?

R. De fet ensenyo paraules de l’idioma gitano a la meva filla, i ella les transmet a la seva... perquè sempre els dic d’on venen i els recordo que el meu marit era paio, però jo sóc gitana.

P. Encara que soni estrany, vostè ja portava diners a casa, on era la petita de 16 germans, des dels cinc anys.

R. Sí. Ballava en un parell de tavernes i passava el platet. Crec que vaig començar a ballar flamenc a la panxa de la meva mare, i encara ara arrenco i em poso a fer palmes.

Jo soc còmica, al marge que hagi ensenyat les cames i hagi fet ‘topless’. Però mai no m’he hagut de ficat en un llit per treballar”

P. Era quan vostè vivia a la Tenería saragossana i el seu pare, tractant de rucs, va morir.

R. Això ho recordo perfectament. Em portava de la mà, va caure a terra i em va dir que avisés els meus oncles... Va morir allà mateix d’un infart. És una imatge que tinc gravada, sé com anava vestit, amb la seva imatge tan gitana... És l’únic record que tinc d’ell. Quin panorama que deixava a casa!

P. I poc després s’incorpora a la companyia de Lázaro Esteso?

R. La mare sabia en quines mans em deixava i sempre els estaré agraïda. Em van ensenyar molt. D’entrada a llegir i escriure. Era la companyia itinerant dels pares de Fernando Esteso, amb qui feia molts números junts, sent tots dos uns nens. Anàvem pels pobles i rifàvem una manta i una ampolla de conyac.

P. Allà va agafar experiència per poder-se incorporar amb 15 anys a l’Oasis, el teatre de varietats més conegut de Saragossa.

R. Al principi ballant flamenc, però com que era un tros de mossa i tenia bones cames, em van dir d’incorporar-me al cos de ball com a vedet.

P. Mai no ha acabat d’acceptar que la qualifiquin de vedet?

R. És que no ho era ni ho soc. La meva actuació estava marcada per l’humor, jo soc còmica, al marge que quan ha calgut hagi ensenyat les cames i hagi fet topless. Però això han estat coses puntuals o per substituir vedets quan queien malaltes.

P. Ha estat un treball dur?

R. De vegades molt. He arribat a fer set funcions en un sol dia. El teatre ambulant és duríssim. I quan les condicions eren millors, t’havies de deixar la pell, i el pitjor de tot era veure la meva filla molt menys del que volia. Però mai no m’he hagut de ficar en un llit per treballar.

P. Demanava feina a la Pilarica i a la Moreneta?

R. Molt. Els tinc una gran devoció perquè m’han donat molt, ara només demano salut. A elles i a la verge de la Pietat, que és la dels gitanos. Tinc les meves creences, tot i que no vaig a missa perquè no crec en els capellans. He vist maldats, l’abús de nens...

P. Amb 22 anys va arribar al Paral·lel, on qui seria el seu marit, Rafael García, era la figura del Teatre Victòria.

R. El Paral·lel era una meravella, una riuada de gent cada dia, tothora. La gent no tenia un duro, però s’ho passava pipa, tot abarrotat, els bars, els pubs, els cabarets, els cinemes. Tot transmetia alegria. Em va impressionar, es respirava llibertat. Estàvem en ple franquisme, però era un oasi. Es respectava els gais.

P. Se’ls anomenava gais?

R. Se’ls anomenava maricons. Gairebé sempre de molt mala manera. En el món de l’espectacle també, però amb bon rotllo, amb respecte, i també els dèiem marietes. Era l’època que venia la policia i s’emportava els nois a comissaria.

P. Entre aquell Paral·lel i aquest, gairebé desapareix un gènere tan important. Què ha passat?

R. Doncs que als vuitanta va començar a decaure, i hi havia gent que menyspreava el gènere. Recordo que un càrrec polític anomenat Bru de Sala [director general de Promoció Cultural de la Generalitat als anys vuitanta] va dir que això no era cultura, i això que no demanàvem diners, només volíem que condicionessin i il·luminessin el Paral·lel. Crec que l’inculte és ell, això és un insult cap a persones que m’han vingut a veure, com Rafael Alberti, Serrat, Vittorio Gassman, Federico Fellini, Dalí, Vázquez Montalbán, Michel Piccoli... Tots molt incultes.

P. Els han fet sentir com a professionals inferiors als que feien teatre de text?

R. Totalment. Per això vaig fer obres de text amb moltíssima il·lusió, perquè veiessin que tenia un altre registre.

P. Fins al punt de canviar plomes i pedreria pel mètode Stanivslavsky amb deixebles de William Layton, cosa que va suposar la primera incursió d’una vedet al Centro Dramático Nacional.

R. Jo no sabia qui era el rus, però Juan Margallo i José Pedro Carrión es van portar meravellosament amb mi quan van muntar La tuerta suerte de Perico Galápago, de Jorge Márquez, encara que era dur interpretar un drama i que la gent no rigués. Per això ho vaig deixar, perquè això de la quarta paret i no poder dirigir-me al públic no feia per a mi.

P. Autodidacta o té referències?

R. Tot ho he après sola. No tinc referències. Jo ja era coneguda quan vaig veure actuar Lina Morgan, i em va impactar tant, em va semblar tan gran, que aquell dia vaig fer una funció horrorosa, totalment acomplexada.

P. La preocupa el que està passant políticament a Catalunya, a Espanya?

R. Hi ha una incertesa tan gran que la gent ni surt al teatre, hi ha molta preocupació, ningú sap el que passarà. El que han de fer d’una vegada els polítics és seure i parlar. Feia anys que jo només votava per gent que té cura del medi ambient, però ara sí que votaré, encara que no molt convençuda. És vergonyós haver de triar entre polítics que es posen a parir, sense pensar en la gent, sempre som els que paguem els plats trencats.

P. Ara en el seu espectacle Un reencuentro inolvidable torna a compartir escenari amb el més famós dels Esteso. És com tancar un cercle vital que va començar fa 67 anys?

R. Sí. I així vull que sigui. A partir d’aquí, viatjar i descobrir una altra vida.