Selecciona Edició
Connecta’t
art

Rodolar escales avall

La mostra de Torres és una estupenda iniciativa per integrar l'art contemporani català al MNAC

Imatge de l'exposició sobre Francesc Torres al MNAC.
Imatge de l'exposició sobre Francesc Torres al MNAC.

L'exposició La capsa entròpica. Col·lisions d'Història i Cultura s'obre i es tanca amb dues belles metàfores: "Imaginem que tinc una caixa plena d'objectes preciosos, i baixant per unes escales, ensopego i baixo rodolant", escriu l'artista a la primera sala. "Com quedarien els objectes?!", es pregunta el visitant... I la peça final d'aquesta mostra és una instal·lació de l'artista-comissari en la qual veiem una famosa seqüència de Buster Keaton fugint d'una allau de grandíssimes pedres i corrent -gairebé rodolant- muntanya avall.

LA CAPSA ENTRÒPICA

Francesc Torres
MNAC. Barcelona
Fins al 14 de gener del 2018

L'artista Francesc Torres, famós per les seves instal·lacions d'art conceptual, s'ha constituït en comissari d'aquesta singular exposició. Ha anat als fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i ha escollit obres que han estat agredides, relegades en els magatzems, conservades perquè no hi havia un altre lloc per a això, destruïdes per catàstrofes naturals o per actes de vandalisme, i les ha mostrat, de vegades del dret, de vegades del revés.

El resultat és una exposició de tesi o una obra de Torres? És, segons es diu al fullet explicatiu, una obra de Torres. Una obra que, donat el cas, no seria vendible (ja que s'hi poden veure un Zurbarán i un Fortuny), però sí reproduïble i potser també prestable. Aquesta és una estupenda iniciativa per integrar l'art contemporani català -ja es va fer amb Perejaume- al MNAC, tot i que seria desitjable que es fes sempre amb primeres figures. Paral·lel a això, una altra desiderata seria l'ampliació del seu patrimoni en el segment de l'art català que va de 1945 a 1970 (la irrupció de l'art conceptual) o, si es vol, fins al segle XXI. Doncs encara que existeixi la col·lecció del Macba, aquesta és també internacional i de fet no serien incompatibles; a dia d'avui, el patrimoni visible d'art català del segle XX és escassíssim en les dues institucions.

La mostra funciona perfectament i ho fa en dos sentits: d'una banda, estètic, ja que veure nombroses verges o reliquiaris gòtics embolicats en plàstic i acumulats en una gran prestatgeria és d'un efecte visual preciós i insòlit, a mig camí entre el surrealisme i les acumulacions d'Arman. I també és una lliçó de sociologia, en tant que el contingut versa sobre què passa quan la cultura topa amb la Història i el museu és un recipient i un exemple d'aquesta col·lisió. Aquí hi ha les pintures que Sert va pintar per a la catedral de Vic, que van ser cremades per milicians a principis de la Guerra Civil, que es mostren al costat d'una de les teles cremades de Joan Miró, però també al costat de la bella maqueta de la segona decoració de la catedral, realitzada a la postguerra. Aquí hi ha tots els nus agredits per defensors de la moral, esberlats i exposats tal qual, com la molt sexiEva de Julio Moisés (1925) o la púdica Calipso de Joan Brull (1896), amb una espècie d'esparadrap que la travessa de coll a melic.

Després hi ha les obres amagades, com la Carmen Bastián, de Marià Fortuny, que la que subscriu va treure a la llum el 1999 a la mostra Jardín de Eros, on també es podien veure les pel·lícules eròtiques de Ricard Baños encarregades per Alfons XIII cap a 1920 i de les quals aquí es mostren extractes. El que és realment inèdit en el terreny de l'erotisme, almenys per a Barcelona, són els magnífics dibuixos atribuïts a Gustavo Adolfo Bécquer i al seu germà, titulats Los Borbones en pelota , tan explícits com irreverents, de manera que es mostren darrere d'una púdica cortineta.

Una altra col·lisió amb la Història són certes obres del període republicà, que han estat amagades en els propis magatzems fins als anys vuitanta. Alguns són de factura mediocre, com aquests Fusilamientos en la plaza de toros de Badajoz , de Martí Bas, però certament gelen la sang. O el també fluix retrat de la secretària de les joventuts comunistes Lina Odena, que, en plena Guerra Civil, en veure's envoltada de falangistes, es va disparar un tret a la templa. Excel·lents, en canvi, resulten els dibuixos i les aquarel·les titulats Escenas de la Guerra Civil, de Pere Daura, donació de la seva filla a l'MNAC el 1996.

Aneu a veure doncs l'exposició; a més de permetre gaudir visualment, convida a la reflexió. Què fa la multitud de portes d'Antoni Gaudí mostrades per Torres? Tirades al carrer, almenys van ser guardades als magatzems del museu. És aquest un país que crema i estripa, i que també llença a mansalva.