Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

Intel·lectual orgànic

Jaume Fabre dissecciona a 'CAU. Quan el PSUC era més que un partit' l'emblemàtica revista que el Col·legi d'Aparelladors de Catalunya va editar entre 1970 i 1982

Intel·lectual orgànic

Hi ha conceptes que ja no estan de moda o que s'usen amb alguna accepció o intenció que no és la més precisa i que, no obstant, segueixen sent útils. És el cas de la noció d'intel·lectual col·lectiu o orgànic en el seu sentit més gramscià, aplicable aquí a l'emblemàtica revista CAU, que el Col·legi d'Aparelladors de Catalunya va editar entre 1970 i 1982. Els seus 82 números en tres etapes ben diferenciades, la seva gènesi i context històric, així com totes les vicissituds d'una publicació que va tenir directors, redactors o col·laboradors molts rellevants, són disseccionades amb ofici d'historiador i de periodista per Jaume Fabre a CAU. Quan el PSUC era més que un partit.

Intel·lectual orgànic

CAU. QUAN EL PSUC ERA MÉS QUE UN PARTIT

Jaume Fabre
Viena
202 pàg.
17 euros

Impressiona el repàs (cronologia, glossari temàtic i índex onomàstic inclosos) fet per Fabre. Com a huertamaro -que, curiosament, no va col·laborar a CAU, a diferència de Josep Maria Huertas i altres periodistes urbans, des de l' alma mater original Manuel Vázquez Montalbán fins a Rafael Pradas o Antoni Ribas-, l'autor coneix bé els mons i oficis tractats per una revista que va ser molt més que les sigles de capçalera dissenyades (com també la compaginació original) per Enric Satué: Construcció, Arquitectura, Urbanisme. Concebuda com a revista elitista i trencadora per la junta d'un Col·legi d'Aparelladors infiltrat pel PSUC des del 1968, CAU es va convertir en una publicació de referència i alhora popular (3.000 exemplars de tirada i 10.000 lectors) perquè ben aviat, esquivant sempre la censura, va ampliar la seva mirada crítica cap a la societat en general. Punta de llança, amb el moviment veïnal, de la crítica a la Barcelona de Porcioles i a l'urbanisme franquista i capitalista d'arreu, CAU va tenir seccions i dossiers capaços d'analitzar des de ciutats com Girona, Madrid o Brussel·les fins a països com Portugal, Itàlia, Xile, la Xina o, fins i tot, Àfrica. I sense oblidar aspectes tècnics com l'arquitectura del ferro o el mur de càrrega de la fàbrica de maons, va tractar des de temàtiques laborals, culturals, socials, de disseny, d'habitatge i d'arquitectura (inclosa l'obra de Gaudí) fins a la immigració, el transvasament de l'Ebre o la participació democràtica.

El llibre veu la llum una dècada després que fos escrit i sense cap altra imatge que una portada on conviuen el grafisme de Satué i Julio Vivas. Però el text fins i tot guanya actualitat en posar de manifest, en plena era digital i de convulsió política, que la funció històrica jugada pel paper (una revista de prestigi, en aquest cas) ja no podrà tornar a ser mai més el mateix. Difícilment podrà ser rastrejat i historiat, aquesta funció, en publicacions digitals o butlletins electrònics sense el tremp ni la qualitat de CAU. Podrem analitzar la funció d'Internet i les xarxes socials en política i la seva utilitat com a instrument (que no agent) de canvi històric, però difícilment tornarem a tenir intel·lectuals orgànics de la talla de CAU en la lluita per la democràcia. Altres publicacions més o menys coetànies permeten un exercici similar, i en alguna mesura han estat estudiades, sovint en un àmbit acadèmic desconegut: Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Serra d'Or, Mientras Tanto, El Viejo Topo, Arreu, Ajoblanco ... Atesa l'especificitat urbana de CAU, caldria afegir a la llista capçaleres de la premsa local com Quatre Cantons, Grama o Carrer (amb una antologia a punt de sortir arran dels 25 anys de la revista de la FAVB). Gairebé res de tot això existeix avui amb la múltiple perspectiva sociopolítica, periodística i professional que dona Fabre a CAU. La cosa va d'hegemonia cultural, i per això el subtítol del llibre té sentit, més enllà de constatar que la majoria dels artífexs de la revista eren militants d'un PSUC que era hegemònic en l'antifranquisme però era plural, gens monolític.

Barcelona, la ciutat, però també Catalunya, Espanya i el món, l'arquitectura, la cultura, el periodisme i la història, sempre amb sentit crític, queden reflectits en aquesta desconstrucció d'un intel·lectual orgànic on van confluir, entre d'altres, Vázquez Montalbán, Serrahima, Satué, Caivano, Abad, Pons, Pradas, Bohigas, Borja, Huertas, Sempere, Campo Vidal, Bassets, Lucchetti, Fernández Buey, Sala, Solà-Morales, Goytisolo, Barral, Vargas Llosa... Un temps i un país que van ser el nostre.