L’ordre de la llum
La prosa del dietari de Valentí Puig és de les més resplendents que es poden llegir avui
Com si es confessés, en un dels textos més subtils i intel·ligents de Manual del distraído, Alejandro Rossi escrivia que "represento una racionalidad laboriosa y modesta, sin éxtasis solares o nocturnas hipotecas del alma", unes paraules que molt bé poden recordar-se quan es llegeix La bellesa del temps , el cinquè dietari de Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949), una peça més d'aquesta obra mestra en construcció que és la novel·la enèrgica, intel·lectual i artística de la seva vida. Bosc endins eren les anotacions d'algú que volia ser l'escriptor que ja és al seu segon dietari, Matèria obscura, el novel·lista, poeta i periodista rigorós que als 36 anys, a Rates en el jardí, decideix lliurar-se en exclusiva a la vocació indomable d'escriure, i que a Dones que dormen, després d'exercir de crític de llibres, s'embarcava cap a Londres per ocupar-se de la corresponsalia del diari ABC : és l'aventura que Puig narra a La bellesa del temps, el goig de constatar "que alguna metamorfosi de la personalitat encara és factible", i que això "genera noves ratxes de felicitat, un rar equilibri magnètic quan ja havies acceptat suposar-ho impossible", la conquesta d'un "nou marge de voluntat i arbitri" en passar de viure a Mallorca "a viure a la vasta capital d'un antic imperi" i haver d'enfrontar-se al repte de convertir les convulsions del món en una crònica eficaç i llegidora. A l'altra banda de les obligacions professionals, hi ha la llibertat d'acatar les normes que imposa l'escriptura d'un dietari, anotar-hi les coses vistes al llarg dels dies, i saber una cosa essencial, que "tot ho devíem i ho devem als llibres. És una forma de destí".
Entre 1990 i 1993 Puig veu les conspiracions de la crisi política britànica i com John Major substitueix Margaret Thatcher al capdavant del partit conservador, no comparteix l'entusiasme que genera Gorbatxov i creu que la reunificació d'Alemanya deu anar bé perquè Günther Grass hi està en contra. Visita Iugoslàvia abans que comenci a partir-se, contempla la construcció de l'Europa de Maastricht, segueix la campanya electoral nord-americana i les disputes entre Bush, Clinton i Ross Perot, i constata la mala sort que cau sobre la casa de Windsor. Però també entrevista Popper, Silitoe i Rostropòvitx, estableix una amistat còmplice amb Cabrera Infante, s'impregna de la idiosincràsia de Londres, i es parapeta contra el caos i el desordre circumdants gràcies als apunts contra l'obvietat que va ajuntant a La bellesa del temps, sense apartar-se mai de l'observació que es feia el Doctor Johnson: "Els llibres sense coneixement de la vida són inútils perquè, què haurien d'ensenyar els llibres sinó l'art de viure?".
LA BELLESA DEL TEMPS
Valentí Puig
Proa
320 pàgines
20 euros
A La bellesa del temps el lector hi troba aforismes i pensament, en defensa sempre de la llei i de la bona educació i amb la certesa que el desordre és el principal enemic de la llibertat. O agudes reflexions polítiques, amb el sentit comú com a punt de partida indispensable. O vívides descripcions dels costums de Londres, estampes professionals, pinzellades narratives fulgurants, refinades anàlisis morals de personatges i detalls de la vida domèstica, el registre de les minúcies que podrien oblidar-se de tan presents que són. I hi ha notes de lectures, a favor de la literatura que no participa del trencament i l'experimentalisme -a vegades convé no llegir tant Bernhard i entusiasmar-se una mica més amb Somerset Maugham, diu amb molt bon criteri-, o divagacions lúcides i ocioses, records i previsions de futur, turmentades fases d'insomni com la que experimenta a Los Angeles.
La bellesa del temps, en fi, és la mirada d'un home atent al món en fuga i que té el privilegi, a més a més, d'escriure una de les proses estilísticament més resplendents que es poden llegir a l'actualitat, com si fos un observador pacient del seu ritme i de la manera justa de lligar els substantius, els verbs i els adjectius amb un impuls elèctric: per a Puig escriure és pensar, i veu la literatura com una manera de pensar el llenguatge i explorar les relacions entre llenguatge i pensament. La conseqüència immediata és que la seva prosa sigui sempre reveladora: al cap i a la fi, al darrere de cada símil es produeix l'obertura d'una porta incògnita que du el lector cap a unes latituds de la lucidesa que el torben al mateix temps que l'ensenyen a ser feliç, com si a cada pàgina contemplés "l'ordre de la llum" sense cansar-se'n mai.
