Jo soc guàrdia civil

Barcelona és la província d'origen menys habitual entre els guàrdies civils, mentre que Ourense és la més freqüent

Alfredo Miras pren cafè en un bar prop de la caserna de Vilanova i la Geltrú.

És una raresa ser guàrdia civil i català. Alfredo Miras és totes dues coses. “A l'acadèmia n'érem sis o set d'uns 3.000”, comenta quan passa per la porta de la caserna. Fa cinc anys que el van destinar a Vilanova i la Geltrú (Garraf), en un edifici emblanquinat i rústic, clon de molts altres aixecats arreu d'Espanya. El servei fora del recinte d'aquest exmilitar de 39 anys, fill i germà de tres guàrdies urbans, ha quedat en mínims des de finals de setembre. Tasques pròpies de la Guàrdia Civil a Catalunya (la seguretat ciutadana recau en els Mossos), com la verificació que els cotxes no fan servir gasoil modificat, la inspecció tributària de màquines escurabutxaques o de productes als basars xinesos, s'han reduït des de llavors. El contacte amb la gent també també ha disminuït conforme escalava la tensió que va generar l'1 d'octubre.

La presència de la Guàrdia Civil xoca en certs punts de Catalunya, reconeix el guàrdia Miras: “Hi ha gent que s'estranya en veure't, en veure un cotxe de la Guàrdia Civil, sobretot quan fem inspeccions a pobles de l'interior”. Recorda el dia que va haver d'identificar amb el seu company els qui penjaven cartells per al referèndum il·legal de l'1 d'octubre en un poble del Penedès. Quan van requisar la propaganda, un home els va replicar de males maneres. “Em va dir que no érem catalans. Bé, el company no, però jo li vaig contestar en català. La seva cara era un poema”. El salt d'un idioma a l'altre resulta un fet habitual en la seva feina: “Si em parlen en català, responc en català”.

Les sortides de la caserna de Vilanova ja es van frenar després del 20 de setembre amb la detenció de 14 persones, la majoria alts càrrecs del Govern, arran de l'organització del referèndum il·legal. Aquell dia sectors independentistes van ovacionar les xarxes socials per “detenir la Guàrdia Civil” i es van convocar manifestacions davant les seus de quatre departaments de la Generalitat. Una altra marxa multitudinària va recórrer Vilanova el 3 d'octubre per protestar per l'actuació policial dos dies abans als col·legis electorals. Quan va passar per davant de les instal·lacions del cos estatal, els Mossos es van parapetar a l'entrada.

Uns 76.500 guàrdies civils estan en actiu a Espanya. Barcelona és la província de naixement menys habitual entre ells, si es compara amb la seva població, seguida de Tarragona, Castelló, Lleida i Biscaia. De cada 2.000 barcelonins, només un s'ha fet guàrdia civil, quan la mitjana espanyola és d'uns sis, segons dades que ha obtingut EL PAÍS a l'empara de la llei de transparència. A l'extrem contrari hi ha Ourense, amb una taxa 15 vegades superior (14,7 per cada 2.000), seguida de Zamora, Lleó, Salamanca i Lugo. Aquest any, Barcelona també ha presentat una de les menors taxes de tot Espanya d'aspirants a entrar al cos.

Però hi ha un lloc a Catalunya on creuar-se amb un guàrdia civil pel carrer és molt més habitual que a la resta del territori. A Sant Andreu de la Barca viuen 200 famílies de guàrdies a la comandància de la província de Barcelona. L'endemà del referèndum de l'1 d'octubre, diversos fills d'agents, alumnes d'un institut proper, van deixar les classes després de rebre retrets de professors per l'actuació policial durant les votacions.

Passarà. L’odi no se sosté de manera natural”

Dins del recinte de la comandància viu i exerceix la sergent Marta Fresnedoso. Tenint en compte les seves paraules i l'expressió de la cara, és molt feliç. “Això és una mena d'oasi”, comenta. Va néixer a Martorell fa 36 anys, de mare tarragonina i pare de Càceres. Després de llicenciar-se a la universitat i treballar en un banc a Barcelona, va decidir fer-se guàrdia civil. “És veritat que ets en aquesta bombolla tant des del punt de vista laboral com personal, perquè [a la comandància] podràs tenir més o menys afinitat, però tots anem en la línia, tots fem equip. Quan surts al carrer pot ser que persones que no et coneixen tinguin prejudicis”.

Per a aquesta oficial, ser guàrdia civil i catalana no suposa cap problema (“conec molta gent, tinc amics de tot l'espectre polític”, comenta de seguida), però sí que ha percebut un canvi a pitjor aquests últims mesos. “Quan ho he notat personalment ha estat arran dels últims esdeveniments. Hi ha hagut un repunt d'aquesta confrontació, d'aquest rebuig sistemàtic per ser el que ets, però penso que abans no”. Parla d'una certa “bogeria” que “ha mogut tothom a posicionar-se de manera molt radical i, ja d'entrada, a no veure la persona, sinó una figura”. I li ha costat: “Aquest rebuig sobtat fa mal, és clar que sí”. L'empitjorament de la situació social l'ha portat a canviar en part d'hàbits, tot i que “no de manera dramàtica, ni per seguretat”.

La sergent Fresnedoso, a la comandància de Barcelona. ampliar foto
La sergent Fresnedoso, a la comandància de Barcelona.

El principal enemic a l'Oficina Econòmica de la comandància, que ella dirigeix, són les piles de justificants de dietes, de factures, d'expedients. Però, a la seva manera, aquí també s'ha notat el desplegament especial de guàrdies civils a Catalunya: el volum de feina gairebé s'ha doblat amb la paperassa de les comissions de servei dels agents que han vingut de fora.

En públic i fins que no agafa confiança, la sergent Fresnedoso s'acostuma a mostrar discreta sobre la seva professió. Té present que el seu perfil no és habitual, però no només per exercir la seva professió havent nascut a Catalunya. “Cares de sorpresa” és el que rep quan diu que és sergent de la Guàrdia Civil. “És l'últim que m'esperava de tu", li responen sovint. Creu que l'hi diuen per la seva imatge i també “per ser noia, per ser jove”. “La gent encara identifica ser guàrdia civil amb aquest senyor gran amb bigoti”, comenta rient.

La guàrdia Mireia explica en un altre despatx proper que té més amics fora que dins de la caserna. Resideix a la comandància des de l'estiu passat amb la seva dona i el seu fill. Va néixer també a la província de Barcelona, a Vilanova i la Geltrú, fa 37 anys, i de la brigada paracaigudista va passar al cos el 2006. “On vas, boja?”, comenta que li va contestar la seva parella quan li va explicar que la seva admiració per la Guàrdia Civil la portava a fer oposicions. “Mai em vaig trobar ningú que em digués res per la meva condició sexual”, explica. “Mai vaig tenir un problema per ser guàrdia civil a Barcelona. Faig la meva feina, i després soc una ciutadana més”. Amb la seva parella, també catalana, parla en català. A la feina, amb gent de tants llocs diferents, tots es comuniquen en castellà.

A l'austera oficina de la comandància de Sant Andreu de la Barca, plena de banderes d'Espanya, no hi ha res que indiqui que l'edifici se situa, en concret, a Catalunya, excepte alguns petits detalls: la sergent Fresnedoso ha reservat el peu del monitor per col·locar-hi un petit escut amb la senyera.

A l'altra punta del mapa, un altre escut, amb la bandera gallega, es pot veure a la màniga de l'uniforme de Rodrigo Hermilla, 42 anys, guàrdia civil des del 1993 i actualment del Seprona a Ourense. La província és l'antagonista estadística de Barcelona. La situació de la Guàrdia Civil a l'interior de Galícia difereix molt de la de Catalunya.

El caporal Moreira (e) i el caporal primer Domínguez, en un bar de Lobios.

El gallec s'utilitza com a llengua de comunicació corrent entre els guàrdies de Lobios, un poble d'Ourense situat al límit amb Portugal, famós per les seves aigües termals. “La [Policia] Nacional parla més castellà, la Guàrdia Civil parla més gallec”, apunta el guàrdia Hermilla. Va acompanyat del caporal primer Antonio Domínguez i el caporal Álex Moreira, de 35 i 36 anys. Tots són d'Ourense. Fer-se guàrdia civil en aquesta província és una bona manera de viure on es va néixer.

“Aquí, la gent del poble ens estima”, comenta un d'ells a la resta. Uns veïns els saluden pel carrer de camí a un bar i el propietari els abraça quan entren al local. Un alcalde els truca directament al mòbil per uns abocaments fecals. Mentrestant, el guàrdia Hermilla es prepara un cigarro, i reflexiona: “En la nostra feina aquí has de ser psicòleg, solucionar-ho tot parlant, plantejar-te si és millor sancionar o no. Quan a Galícia hi ha un problema, es pensa en la Guàrdia Civil”. Parlen i dinen un pop a la gallega que acaba de coure's a l'entrada de l'establiment quan una discussió entre dos germans explota. El caporal Moreira, destinat a la caserna del poble, para l'entrevista i salta de la cadira. Els agents els separen i parlen amb ells. Fa temps que estan barallats. Avui se'ls ha mort la mare. La baralla va començar al bar Cubano i ha acabat al Lusitano. Els guàrdies calmen els ànims, els escolten i intervenen amb veu parsimoniosa.

Sortida professional o vocació

Una “fortísima endogàmia” caracteritza els membres de la Guàrdia Civil, un fet comú en altres cossos militars i funcionarials, i ja ho assenyalava el 1987 el llibre El aparato policial en España, una anàlisi prolixa de la història de la Policia i la Guàrdia Civil. L'autor, l'exdiputat Diego López Garrido, veu una explicació afegida a l'origen majoritàriament rural dels membres del cos: l'econòmica. “En els estrats de regions més pobres es donava un clar predomini per la Guàrdia Civil, [la policia] amb la qual hi havia, en definitiva, contacte”, il·lustra.

La [Policia] Nacional parla més castellà, la Guàrdia Civil parla més gallec”

Els tres guàrdies gallecs responen que van optar per la Guàrdia Civil com a “sortida professional”. Els catalans, que ho van fer per “admiració”. No estranya que un guàrdia civil d'Ourense tingui altres familiars al cos; a Catalunya això no és tan habitual. A Domínguez i el seu germà, tots dos guàrdies civils, el seu pare, també agent del cos, els va recomanar que tinguessin precaució amb la gent que volgués fer-se amic seu. Potser seria per interès. De la colla de Rodrigo Hermilla, el primer terç són guàrdies i el segon, funcionaris d'un altre tipus.

Cap dels tres agents catalans entrevistats té un familiar proper que també sigui a la Guàrdia Civil. Reconeixen que a Catalunya, la possibilitat de fer-se mosso d’esquadra, una feina amb un sou més bo, és més habitual. “Això meu va ser gairebé un enamorament”, reconeix la sergent Fresnedoso, en qui va despertar la vocació després de conèixer unes noies guàrdies civils. Un dia algú la va confondre quan va passar per la comandància i es va quadrar al seu pas. Encara recorda el pessigolleig que va sentir. Però en comentar-ho a casa van tenir un disgust: “Un xoc. La meva mare em va dir: 'Però si tu tens feina, tens sortida professional'. No la vaig poder convèncer, ho va haver d'acceptar i ara està orgullosa”.

El caporal Moreira pren notes a Lobios. ampliar foto
El caporal Moreira pren notes a Lobios.

Ni ‘vaquillas’ ni ‘lutes’

La frontera d'Espanya amb Portugal, antiga senda de contrabandistes, va quedar esborrada amb Schengen. Amb el tractat es va esfumar també el gruix de la feina dels guàrdies als antics tres passos fronterers. En un d'ells passen el matí sense pena ni glòria dos guàrdies civils. Només augmenta una mica el trànsit de cotxes quan hi ha mercat a l'altra banda. “Aquí no tenim cap vaquilla ni cap lute”, comenta amb sorna el caporal Moreira, que reconeix la necessitat de mantenir-se en forma en un entorn tranquil: “Tenim protocols per reaccionar igual que si fóssim en una destinació més complicada”. És l'únic que ha disparat alguna vegada la seva arma dels qui apareixen en aquest reportatge, i ho va fer a l'aire. Va detenir algú que retenia una pelegrina com a última esperança per fugir, després que l'enxampessin intentant robar un caixer amb una retroexcavadora. Lobios és una bassa d'oli en la qual de vegades hi ha picabaralles: com a màxim, reben un avís d'atracament al mes.

L'entorn laboral del poble d'Ourense no podria ser més diferent del de Sant Andreu de la Barca. La sergent Fresnedoso es mostra optimista respecte al futur de la situació a Catalunya. “Passarà. L'odi no se sosté de manera natural i tot tornarà a ser com era”. A la companyia dels guàrdies gallecs del Seprona es van oferir nou places de voluntaris per formar part del desplegament especial en terres catalanes. S'hi van presentar mig centenar, i això que al principi corrien rumors que la dieta diària no arribaria als 30 euros, abans de saber que pagaven al voltant de 70. “A Galícia els guàrdies civils som part de la societat. A Catalunya són part de l'Estat”, sentencia el guàrdia gallec Hermilla. De què se sent més part el guàrdia català Miras? “De totes dues. Som part de la societat catalana. Minoritària, una part petita, però ho som”.

Dos agents de Lobios caminen pel parc natural transfronterer Baixa Limia-Serra do Xurés. ampliar foto
Dos agents de Lobios caminen pel parc natural transfronterer Baixa Limia-Serra do Xurés.