Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pel seu victimisme els coneixereu

Els ritus victimaris s’escampen cada dia i, per la seva pròpia naturalesa, es resisteixen a ser contrastats amb la realitat

Membres de la candidatura de la CUP, en un acte electoral.
Membres de la candidatura de la CUP, en un acte electoral. EFE

El victimisme és el millor blindatge per no practicar l’autocrítica. Quan la culpa sempre és de l’altre, la vida és més suportable i políticament rendible. Mentrestant, els conflictes d’una societat es van assentant i s’enquisten fins que l’aparició d’anticossos implanta la confrontació allà on el que calia era pactar. A tocar de la votació del 21-D, el secessionisme multiplica exponencialment les seves maneres victimistes. A la CUP, per exemple, després d’haver proposat l’expropiació de la catedral de Barcelona per a usos d’economat anticapitalista, gosen contradir-se amb la defensa aferrissada de les obres del museu diocesà de Lleida, amenaçades per un espoli que se suposa tramat a les clavegueres i cavernes de l’Estat. En temps tan secularitzats, és exemplar veure la CUP defensant la cultura cristiana davant de l’espoli. Un cert infantilisme victimista alleugereix molt el deure de contribuir a la societat amb idees i solucions. Els mantres victimistes –Espanya ens roba, Espanya ens agredeix, Espanya ens envaeix– acaben sent incontestables per a sectors estancs de l’electorat. Argumentar que a Espanya, com a tota la Unió Europea, no hi ha presos polítics i que la llei no prohibeix la difusió d’idees –independentistes o no– és una obstinació inútil: centenars de milers de ciutadans de Catalunya consideren un màrtir i una víctima de l’opressió qui va ser el màxim representant de l’Estat a Catalunya, un ara expresident de la Generalitat refugiat a Brussel·les després d’haver transgredit totalment la legalitat.

TV3 i Catalunya Ràdio superen olímpicament totes les cotes de biaix victimista, a compte del contribuent, fins al punt de disminuir els drets intrínsecs del pluralisme, sense garanties normatives per evitar que es repeteixin els abusos que es produeixen als platons amb tergiversació informativa i opinió monopolitzada. Aquesta serà la prova de foc de qualsevol nou govern autonòmic per a quan es pacti i d’això depèn el futur d’una Catalunya que correspongui als trets d’una societat oberta. Si no s’aturen la marxa d’empreses, la dislocació social, el sistema d’opinió descompensat o l’espiral del silenci, quines reformes seran creïbles en una societat que s’anirà fent cada vegada més arcaica i tancada, sense iniciativa privada i amb una comunitat educativa en part contaminada?

És habitual negar que les empreses estiguin marxant de Catalunya per por d’una inseguretat jurídica que una fase més d’independentisme convertiria en crònica. Són mecanismes d’ocultació de responsabilitats i, en la seva versió més patològica, una glorificació de l’autoengany. Es parla d’agressions de l’Estat a la llengua i a la cultura catalanes quan Catalunya no ha tingut mai una oportunitat constitucionalment tan àmplia per expressar la seva personalitat històrica. El que diu el victimisme, no obstant això, és que l’autonomisme és un trànsit coercitiu, que la Constitució empara la subjugació de la Catalunya irredempta o que només es pot posar remei a la pobresa energètica trencant amb Espanya.

El victimisme és un impediment per consolidar les societats obertes. Com que el coneixement és fal·lible, el pluralisme no és una conveniència, sinó una necessitat. Per això el victimisme va erosionant les formes polítiques que haurien d’evolucionar cap a la transparència i el contrast d’alternatives per al bon govern. A Catalunya el victimisme ha insistit abundantment en el fet que hi havia una immensa majoria de catalans que tenien la voluntat de trencar amb Espanya, les majories indestructibles de l’imaginatiu Artur Mas. Les enquestes i les noves dades polítiques indiquen tot el contrari: amb un futur postelectoral que pot dependre d’un escó –un escó vinculat potser al biaix del sistema electoral–, la idea d'una societat massivament abraçada al tòtem independentista cau pel seu propi pes i en realitat ens veiem en una societat fragmentada. El victimisme pressuposa un passat ideal que va ser pertorbat per les incomptables agressions d’una Castella guerrera. Els ritus victimaris s’escampen cada dia i, per la seva pròpia naturalesa, es resisteixen a ser contrastats amb la realitat. Perquè no és concebible la supervivència d'un cos democràtic autoexclòs de les normes en comú, és victimisme dir que la voluntat sobirana del poble de Catalunya es pot saltar la llei al seu aire. Amb la persistència del victimisme els ritmes econòmics i tecnològics perdran eficiència i competitivitat, de la mateixa manera que els processos polítics seguiran indefectiblement contaminats pel mite. D'una banda, política victimista; de l’altra, societat oberta. Un xoc més.